“No sé si l’agressivitat existeix com a ella mateixa i obligatòriament com la fam i altres necessitats fonamentals o és més aviat com l’anquilosament i altres patologies de la vida sedentària.

Però jo sé que els gestos d’agressió poden existir en els col·lectius d’infants i adolescents. Són rars, febles i breus en alguns casos i freqüents, violents i perdurables en altres. Amb causes múltiples i complexes. Existeixen en un primer grau ( violències no retingudes, esgarrapades, cops, voluntat de fer mal),i per altres, en un segon grau ( inscrites dins de codis, rituals, missatges significatius, controls, negociacions i obertures com el simulacre o el fer riure).

Es dins d’aquesta darrera perspectiva que troben el seu significat les activitats físiques més aviat lúdiques que competitives.

“ L’agressivitat pot esser-hi exacerbada o canalitzada. Tot depèn de la manera. Aquesta pot fer descobrir una activitat original i particularment rica de promeses, de descoberta d’un mateix i dels altres.

Aquesta és la base de la meva argumentació en favor dels jocs de combat a la qual s’ ajunta el plaer ben original d’estar al molt a prop de l’adversari. “

MARCHAL, JEAN CLAUDE, (1996) “ Jeux traditionnels et sportifs” París, ed Vigot.

, pl 348, traducció i adaptació de l’autor del treball).