Temes Pedagògics

LES MOSSEGADES I LES AGRESSIONS A LA LLAR

Comunicar la frustració amb mossegades és quelcom de comú entre el primer i el tercer any de vida. Les mossegades ens poden semblar primitives, no naturals i, fins i tot, agressives. No obstant, un infant de 1 any, no és conscient de que fa mal els altres. La majoria de les vegades, aquest comportament es deu a la curiositat natural i a les mancances en el llenguatge. Si un/a nen/a vol jugar amb una joguina i encara no està capacitat/ada per demanar-la, probablement utilitzi les dents, les ungles, o algun altre tipus d'acte agessiu per fer-ho. Si amb això obté el que vol (la joguina o l'atenció de l'adult), probablement torni a comportar-se d'aquesta manera més endavant. Per què mosseguen? A vegades, no es tracta només de cridar l'atenció o d'obtenir un objecte, sovint el nen/a es sobreestimula tant que perd el control i mossega, esgarrapa, estira dels cabells. En altres ocasions, la proximitat pot generar aquest tipus de comportament, fins i tot quan només es tracta de 2 nens/es. Els infants d'aquestes edats tenen el sentit de l'espai tant com els adults i si es veu envaït, agredeixen l'invasor. No és sorprenent doncs, que tinguin més tendència a mossegar a la Llar d'Infants/Escola Bressol, on han de compartir les joguines, l'espai i l'atenció de l'adult. Quina ha de ser la nostra actitud? Les mossegades o altre tipus d'agressions infantils, que es produeixen a la Llar d'Infants, no són un signe d'agressió personal, no ens ho hem de prendre així. L'infant de 18 mesos no planeja les seves accions per avançat, ni agredeix per veure quant de mal pot fer a l'altre. No hi ha una intencionalitat en les seves accions; a aquestes edats el nen/a és pur instint , no hi ha una predisposició al darrera. Les mans i les dents són les primeres eines socials i aprenen a utilitzar-les en funció de la resposta que n'obtenen. Alhora, aquestes dues eines, evolucionen diferent; ja que les mossegades tendeixen a desaparèixer a mesura que el llenguatge evoluciona, mentre que les agressions manuals (picar) no. Com a adults, hem de proporcionar models de conducta alternatius, correctes i sociables. No podem pretendre corregir aquest tipus de conducta amb agressió i/o violència. Picar o mossegar com a resposta a una mossegada prèvia, només genera violència. Discriminar un infant perquè mossega o agredeix els altres només afavoreix que aquell nen/a es senti frustat i probablement, de retruc, la seva família també senti aquesta frustració. Com a adults, hem de tenir clar quins són els esquemes de conducta social que volem veure en els nostres fills/es i reproduir-los en tot moment. Es tracta de generar situacions positives i de bona convivència que afavoreixin que, a llarg o curt termini, les agressions deixin de tenir cabuda en les relacions entre els nostres petits. Entenem que no és fàcil acceptar aquestes situacions quan l'agredit és el nostre fill/a, però en la mesura del possible hem de ser capaços de comprendre que nosaltres sóm els adults i ells són els infants i que, com a adults, hauríem de mirar de controlar les nostres emocions més instintives i raonar, d'avançat, les nostres accions i el nostre comportament, per tal de generar uns bons models de conducta. Desde l'escola fem el possible, només us demanem paciència i bones actituds.

EL CONTROL D'ESFÍNTERS

El control d'esfínters es realitza al voltant dels 2 anys, quan l'infant comença a tenir un nivell d'autonomia notable i, per tant, es considera que té les condicions favorables per assolir aquest control. Cal tenir en compte que el control d'esfínters és un aprenentatge que suposa per a l'infant una maduració del sistema nerviós. Això vol dir que es tracta d'un acte conscient, que reclama tot un sistema d'intercanvis infant-adult. Com haurem de tractar, prèviament, el tema amb l'infant (a casa i a l'escola)? Com a educadores, arran de la nostra experiència i dels reiterats canvis de punt de vista, volem tractar el tema de la forma més constructiva possible, per tal que suposi un aprenentatge evolutiu i constructiu per l'infant. Hem de parlar amb l'infant, explicant el procés d'ús del vàter, sense fer-lo sentir culpable quan no ho fa on nosaltres volem. De la mateixa manera que no li exigim que parli bé des del primer moment en què diu alguna cosa, tampoc no li podem exigir que, en un període de temps curt, controli totalment els seus esfínters. També és important que, d'entrada, l'infant estigui mínimament motivat per fer aquest control, perquè el visqui com una superació i no com un càstig. Per aconseguir-ho, recomanem que a casa, un temps abans d'iniciar-se el procés, comenceu a parlar amb els vostres fills/es sobre la utilitat del vàter, els hi feu seure perquè el provin (en notin la fredor al cul i el tacte suau), tirin de la cadena i vegin cóm desapareix el paper que hi ha llençat. Podeu comprar-li uns calçotets o unes calcetes “especials”, que li posareu el primer dia que deixi els bolquers (aquestes calcetes/calçotets es guardaran a casa i cada dia els hi ensenyareu i els avisareu de que ja queda menys perquè arribi el gran dia i puguin estrenar les calcetes/calçotets), els heu d'avisar de que els primers dies es mullaran i es tacaran de pipi i caca, però que de seguida se'ls canviarà la roba perquè no estiguin molls i bruts, etc. Quina serà l'actitud dels pares/mares i educadores? Cal no prendre el control d'esfínters amb lleugeresa, però tampoc no cal obsessionar-s'hi. Només cal que ens relacionem amb l'infant entorn d'aquest tema. És tan important que l'infant aprengui a controlar, com que la nostra actitud sigui positiva i col·laboradora. No hi ha un temps establert per assolir el control. Pot trigar una setmana o dos mesos, si seguim els “10 manaments” i tenim absoluta confiança en què arribarà a aconseguir-ho, tot anirà bé. Com es portarà a terme el procés a l'escola i quan s'iniciarà? Els 10 manaments. Cada infant és un món i cada cas serà especial, però existeixen un seguit de pautes o manaments que creiem indispensables seguir, tant a nivell de casa com d'escola. Els 10 manaments: EL CONTROL D'ESFÍNTERS S'INICIARÀ A CASA, EN CAP DE SETMANA. I es continuarà el dilluns a l'escola. Això és així perquè, a casa, l'infant es troba més a gust, tranquil i disposat. Penseu que a l'escola, per pocs alumnes que hi hagi, els infants de seguida s'atabalen amb els jocs, les estones que perden de fer l'activitat perquè cada 10 minuts la mestra els porta al lavabo, etc. ÉS IMPRESCINDIBLE QUE FAMÍLIA I ESCOLA TREBALLIN JUNTS I COOPERIN. Si no es fa d'aquesta manera, el control de l'infant s'allargarà més del necessari i crearà continuades situacions de dubte i desconcert en el nen/a. TREURE ELS BOLQUERS, VOL DIR FER-HO PER SEMPRE. A excepció del moment de dormir (no poden fer un control conscient durant la nit), en què podrem tornar a utilitzar el bolquer, l'infant no pot tornar a dur bolquer sota cap motiu. No es permetrà l'arribada d'un infant amb bolquer a l'escola si ja s'ha iniciat en aquest procés. Penseu que és totalment contraproduent i ralenteix excessivament els seu aprenentatge. ABANS I DESPRÉS DE DORMIR, VISITA AL LAVABO. Tot i que encara li poseu el bolquer per dormir, l'infant ha d'habituar-se a fer el pipi abans i després de dormir. Quan tingueu la sorpresa de despertar-lo un matí o tarda i trobar el bolquer sec, voldrà dir que ja està preparat per dormir-ne sense. CAL FER UN PIPI A CASA ABANS DE VENIR A L'ESCOLA. Si no heu aconseguit que ho fassi abans de venir, ens heu d'avisar perquè tot just que entri li posem. De la mateixa manera, abans de recollir els nens/es els posarem a fer pipi i us avisarem de l'hora exacta de l'últim. A L'ESCOLA NO FAREM SERVIR L'ORINAL. Per sort, a l'escola disposem de vàters a la seva mida i d'aquesta manera ens estalviarem la dificultat de fer-los passar de l'orinal al vàter, sense comptar que és més higiènic. SIGUEU PREVISORS. Si sortiu al carrer, al restaurant, etc., penseu a portar una muda, una bossa de plàstic, un paquet de tovalloles humides, i tot allò que necessiteu. Així us evitareu una emprenyada, si se li escapa, i la possibilitat de crear-li un sentiment de culpa a l'infant. A casa, probablement haureu de “forrar” el sofà, el cotxe, el llit, etc., per evitar-vos un disgust i permetre que l'infant pugui aprendre fàcilment el procés de control. LES EDUCADORES NO SÓN L'ENEMIC. Pot ser que, en algun moment del procés, família i escola no ens avinguem en certes decisions o actituds, però heu de pensar que sempre mirem per l'infant i que no diem les coses perquè si, sinó que hi ha un motiu pedagògic molt ferm a darrera que recolza la nostra decisió i propostes. L'INFANT HA DE PARTICIPAR DE LA SEVA RESPONSABILITAT. Recomanem, que de la mateixa manera que es farà aquí a l'escola, a casa l'infant participi de la neteja de les seves “fuites”. Doneu-li la fregona, feu-li posar la seva roba bruta a la rentadora i expliqueu-li que ben aviat aprendrà a aguantar-se el pipi i la caca i fer-la al vàter i que, a partir d'aquell dia, ja serà un nen/a gran i com n'estareu de contents. ROBA CÒMODA. No els hi poseu bodis, tirants, cinturons o altres mecanismes que puguin dificultar o ralentir l'urgència de treure's la roba per fer pipi, abans que s'escapi. Quin material haureu de dur a l'escola? És imprescindible que aneu renovant aquest material, a mesura que es vagi embrutint. 3 mudes senceres (pantaló, samarreta/jersei, mitjons). La roba ha de ser còmoda!(veure el manament 10) 5 o 6 calçotets/calcetes 1 parell de sabates 1 tovallola de mà i 1 esponja.

L'EDUCACIÓ SEXUAL A LA LLAR

Un dels objectius que es pretén assolir per infants d'aquesta edat és conèixer i assumir el seu propi jo sexual. A l'escola s'ha d'aprofitar qualsevol ocasió que es presenti: tots els aspectes positius de la relació i complementació humana, la importància de la família, l'atenció i la cura dels fills..., sense assignar papers que suposin discriminació en funció del sexe. Cal evitar tot indici de tabú, de matèria dolenta o prohibida. Sovint, la fixació de l'interès infantil de manera obsessiva en tot allò que s'ha relacionat amb la sexualitat sorgeix com a conseqüència del comportament adult: “d'això no es parla”, “no toquis aquí”, “ja ho sabràs quan siguis gran”... Igual que les altres parts del cos, convé que els en diguem el nom real, i evitar-ne el pejoratiu. Cal contestar amb la veritat i naturalitat, senzillesa i precisió a les preguntes referides a les diferències amb l'altre sexe. Un altre objectiu és conèixer les diferències anatòmiques i fisiològiques d'ambdós sexes, responent sense explicacions profundes que el nen no podrà comprendre.