Quan parlo de Nicaragua el primer que em ve al cap és la imatge d'uns nens descalços, amb poca roba, jugant al mig d'un carrer sense asfaltar, però molt contents i feliços, una felicitat que molts dels nostres nens no són capaços d'aconseguir. Aquest fet tan simple és difícil d'entendre des d'aquí ja que ens sembla que en el país més pobre d'Amèrica Central la gent ha de patir molt.
La primera vegada que vaig conèixer personalment aquest fascinant país va ser el març de l'any 2000, quan vaig tenir l'oportunitat de passar uns 15 dies convivint amb la gent d'un poblet del nord del país anomenat Somoto. Feia dos anys que havia passat el destructiu huracà Mitch i encara se'n podien veure els efectes. Després d'aquesta catàstrofe tots els països es varen bolcar a enviar diners però a aquella zona, que era una de les més afectades, encara no havien arribat. Els polítics corruptes que governaven en aquell moment ja es varen preocupar de repartir-se'n una part i l'altra destinar-la a les zones turístiques on l'huracà no el varen ni veure, però resulta que eren zones on ells tenen la caseta per passar les vacances.
Vàrem passar els 15 dies a casa d'una família. L'estructura familiar és molt diferent a la nostra. En aquesta vivia la mare, que era el cap de família, el pare, un fill del matrimoni i una neta, de la qual l'àvia s'havia fet càrrec de molt petita perquè la mare no podia per motius econòmics. A més a més, tenien dos fills fora del país, un a Barcelona, que estava treballant i estudiant alhora, i un altre a Girona. Per ells, sortir del país és la solució per abandonar una situació d'atur després d'acabar els estudis. Quan arriben aquí no ho tenen gens fàcil i sobretot enyoren molt el seu país i la seva família: els lligams familiars són molt importants i molt forts.
El que més em va sorprendre és l'elevat nivell d'estudis, la majoria de nois i noies, o millor dit, homes i dones que varen estudiar fa uns 15 o 20 anys, o sigui, els que tenen una edat compresa entre 25 i 30 anys, tenen estudis universitaris. Tota aquesta gent va créixer en l'època de la revolució sandinista, i llavors es donava molta importància a la formació acadèmica. Els que no podien estudiar al país anaven a Cuba o a altres països a fer la carrera que havien escollit, per tant, en aquesta franja d'edat la gent està ben formada, el problema és que hi ha més d'un 70 % d'atur i no veuen cap futur.
Actualment la situació és molt diferent, l'educació és un luxe i només uns quants privilegiats poden accedir-hi. El govern va construir algunes escoles, o millor dit, alguns edificis que no va dotar ni de professorat ni de material. El lema del govern era "OBRAS, NO PALABRAS", però jo sempre he pensat que hi havia un error de puntuació i que la seva campanya era "OBRAS NO, PALABRAS". A vegades ens queixem de l'estat del nostres instituts i de les condicions en què hem de treballar, però quan tornes d'un país com Nicaragua valores les coses d'una altra manera. Recordo el que em va explicar un professor d'institut, que sempre havia ensenyat al nucli urbà del municipi, però que ara l'havien destinat a una comunitat rural que es trobava a 5 hores a cavall, tot i això el seu principal problema no era de desplaçament, sinó el fet que no podia anar cada dia a casa seva i havia de buscar un lloc per viure a la comunitat rural amb el sou que li pagaven. Un professor d'institut cobrava l'equivalent a 17.000 pessetes mensuals en aquell moment, no podia aconseguir un allotjament i el menjar de tota la setmana, per tant va haver de renunciar a la feina.
El que també em va commoure molt, va ser la situació en què es troben els alumnes. Molts només poden anar a l'escola fins als 9 - 10 anys, perquè les escoles rurals només cobreixen la primera etapa de l'ensenyament i no sempre disposen de professorat. Després s'han de desplaçar al municipi per poder seguir els estudis. Les comunitats rurals són les zones més pobres i moltes famílies no poden pagar l'uniforme obligatori o el material escolar per anar a l'institut. Alguns han de fer distàncies de més de 5 km a peu per poder assistir a classe, per tant no els és gens fàcil.
L'estat de l'institut és deplorable, l'edifici es compon d'unes antigues casernes de l'exèrcit. Des de l'interior d'una aula es pot veure perfectament l'aula del costat perquè la paret és de fusta o, millor dit, de fullola i està trencada per tot arreu. Les taules individuals són compartides per dos o més alumnes, i no parlem de l'estat del material escolar. No disposen de llibres de text ni els alumnes ni els professors, l'única taula periòdica dels elements químics de què disposaven, estava feta a mà sobre un paper molt prim blanc i folrada amb plàstic perquè es conservés molt més temps. Els nois i les noies amb més sort disposen d'una llibreta i d'un llapis i amb això en tenen prou perquè de ganes d'estudiar i d'aprendre no els falta. Ja voldríem molts professors tenir alumnes amb la meitat de l'interès i la voluntat que tenen ells!!
Després d'aquesta experiència vàrem pensar que des d'aquí podríem aportar el nostre granet de sorra i vàrem muntar una ONG a través de la qual es podien portar a terme diversos projectes de col·laboració. El primer projecte era de beques d'alimentació per als alumnes de l'institut, consistia a donar un àpat als nois i noies que venien de les comunitats rurals més pobres. Per molts d'ells era l'únic àpat que feien al dia i si no hagués estat per aquestes beques molts no haurien seguit estudiant. El projecte ja fa tres anys que dura i la veritat és que n'estem tots molt contents, els alumnes segueixen estudiant i aconsegueixen acabar el batxillerat. El projecte va començar amb 70 alumnes, però actualment ja n'acull més del doble.
Fa poc temps vàrem rebre una mala notícia, el propietari dels terrenys on estava instal·lat l'institut els reclamava i per al proper curs, que comença el febrer (aprofiten les vacances per ajudar al camp i fer la collita del tabac), haurien de buscar un altre lloc per fer les classes. No sé encara com s'ho faran però segur que troben una solució, per ells res no és un problema, i quan els preguntes la seva resposta és: a saber!!
Encara que a nosaltres ens sembli que no tenen res, tampoc troben a faltar res ja que no s'ha creat cap necessitat, viuen feliços amb el que tenen. Penso que molts de nosaltres n'hauríem d'aprendre, ens equivoquem si pensem que ells necessiten de nosaltres, més aviat diria que és a l'inrevés, som nosaltres els que hauríem d'aprendre d'ells, hauríem d'aprendre a viure sense presses, a no estar tota l'estona pendents del rellotge, a poder dedicar cada matí una estona a platicar amb la família i sobretot a recuperar tot un seguit de valors com la solidaritat, la tolerància, l'amabilitat, el respecte a la gent gran... que fa temps hem perdut.
Núria Albertí
Professora de ciències experimentals