Com ja sabeu, a l'escola tenim per costum celebrar les festes i tradicions de les nostres terres. Aquest curs no ha estat cap excepció. Tanmateix ens agrada innovar i experimentar noves maneres de rebre aquests esdeveniments.
Hem celebrat l'arribada de la Tardor d'una forma molt especial: fent volar la nostra imaginació, expressant corporalment els sentiments que la música ens fa néixer.
Aquí us en fem un petit tast. Esperem que us agradi!!

EN BENET I EL SEU ROURE

ADAPTACIÓ DEL CONTE DE CLAUDE LEVERT PER A ACTIVITAT D'EXPRESSIÓ CORPORAL.

Tots els alumnes estan preparats per intervenir amb la coreografia que han preparat a partir de la peça musical de " Les quatre estacions " de Vivaldi. Un narrador dóna pas les intervencions a partir del fil conductor del conte de Claude Levert.

(Sona de fons l'estiu de Vivaldi, baixa de volum per deixar parlar el narrador i queda com a música de fons)

En Benet tenia un amic. Un arbre. Un roure. El seu roure. L'havia conegut i començat a estimar quan l'arbre acabava de treure tota la fulla. Poderós, espès, opac de tant fullatge.
En Benet s'havia enfonsat al cor mateix de l'arbre. S'enfilava de branca en branca, agafava les fulles per fer-les lliscar entre els dits. En sabia fins a l'últim dibuix.
Van passar tota una primavera i tot un estiu en un cos a cos ple de rialles.

(Sona la música de tardor. Es deixa l'arbre preparat per la coreografia d'Educació Infantil: cauen les fulles i només en queden algunes dalt del roure)

Un matí, bo i caminant cap al racó del bosc on vivia el seu amic, en Benet va sentir una estranya música trista i seca: "xap, xap, xap". I es va aturar, sorprès. La música també s'havia aturat. Va fer un pas i la cançó va tornar-hi: "xap". Va mirar a terra, la música freda sota els seus talons la feia una espessa catifa de fulles grogues que cruixien a cada pas que feia. "Xap, xap, xap..."
En Benet, espantat aixecà la vista cap a un arbre que no havia vist mai. Mirà els altres arbres. Tots els altres. Li feien por. Els arbres ja no eren sinó espines d'arbres: les fulles estaven al terra i només restava contra el cel el dibuix nu de les seves branques.
En Benet va pensar llavors en el seu arbre. Hi va córrer i en arribar-hi va respirar: el seu arbre no havia canviat tant! L'infant s'esmunyia tranquil·litzat i feliç entre les branques. Baix, baixet li deia a cau d'orella un reguitzell de tendreses. Amanyagà les fulles però... ara cantaven d'una manera més seca entre les seves mans. Una mica de rovell treia el nas en alguns indrets. En Benet provà d'esborrar-lo amb el dit, un cop i un altre. La taca no marxava... de sobte la fulla va cedir i va caure papallonejant fins a terra.
En Benet atabalat, escorcollà tot el roure, les fulles més altes i les més baixes. Sí, el seu arbre tenia tot l'aire d'estar malalt, també!
De tant grimpar, fer capgirells i acrobàcies en Benet acabà adormint-se de cansament cargolat en un dels cimals del roure. I l'arbre malaltís el gronxà amb el vent. Ell sabia prou bé que en Benet tenia por, però què li havia de dir!

(Coreografia de Cicle Mitjà: arriba el vent i la pluja i fa caure algunes fulles més).

En Benet va fer el pensament de salvar el seu arbre. Cada dia del món examinava el roure. Descobria les fulles més afectades per la malaltia i les assegurava a les branques amb un filferro prim que corria per les golfes de casa seva. Però no anava prou de pressa i en queien més que no n'arreglava. Aleshores mullava les fulles més seques i en treia els insectes que hi feien niu. Embolicà el tronc amb parracs de llana que havia agafat de casa Els draps d'enllustrar les sabates havien desaparegut misteriosament i les geques de vellut de l'avi, que s'apilaven al bagul de les golfes, ara escalfaven el gran roure fredolic.

(Coreografia de Cicle Superior: l'Hivern. Cauen totes les fulles)

Feia veritablement molt fred. El sol, que jugava amb les fulles ja no venia gaire sovint. Els dies eren curts i les nits massa llargues. Glaçava de ferm. Per anar a retrobar el seu arbre, en Benet ja podia passar tranquil·lament per damunt l'estanyol verd, ara dur i lluent resistia bé el seu pes lleuger.
Durant tot l'hivern el nen s'hi va esforçar de valent. Però les fulles del roure van acabar fent un redol flonjo i daurat a terra.
En Benet prou provava d'enganxar-ne una aquí i l'altra allà... ni sentia el fred ni veia la neu i plorava per la pèrdua del seu amic. Cada tarda s'adormia rebentat contra el tronc raspós, embenat amb els parracs de llana rossegats pel gel.

(Coreografia de Cicle Inicial : arriba la primavera)

Un matí, a dalt de l'arbre i sota un sol tebi, es fixà en una cosa. A les branques, una mica per tot arreu, petits borrallons suaus i flonjos butllofaven l'escorça. Gratant una mica s'hi podien veure unes puntetes verdes, d'un verd tendre, trencadís. Tot l'arbre semblava estar-ne ple i cada albada semblava inflar els dolços borrallons al mateix lloc on hi havia hagut les fulles caigudes.
Deu ser una altra malaltia? No, era massa bonic.
En Benet se'n va anar a veure els altres arbres del voltant. Tots tenien els mateixos borrallons escampats per les branques!
Amb el dia, que cada cop es llevava més d'hora i el sol que l'acompanyava, els arbres canviaven de pressa. Les boletes aflotonades s'obrien per deixar treure el cap a unes curioses cosetes verdes recargolades, que s'anaven desplegant a poc a poc sota la rosada.
En Benet corria de branca en branca, visitant tot el roure, sacsejat per sanglots d'alegria i, en acabat, per una bona rialla: havia salvat el seu amic!
En Benet reia al sol, s'abraçava a l'escorça que li esgarrinxava la galta sense adonar-se'n. Li va treure la bufanda i la va llençar ben lluny, saltant i ballant com un beneit. Tot el bosc era viu i espès. No entenia per què, però no s'amoïnava, era massa feliç.
En Benet s'enfilà al seu estimat roure, i amb el front entre les fulles noves es quedà feliçment adormit.

(Torna a sonar un fragment de la primavera de Vivaldi)

FI