Alcanó va ser un poble o “Aduar  Àrab” al S. VIII.  Fou a l’any 718 que aquests territoris van ésser conquerits pels àrabs. 
El nucli d’Alcanó com a poblat cristià no data fins al S XII al ser reconquerida Lleida i els territoris de les rodalies pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i va ésser aquest qui va cedir aquestes terres conquerides primer a l’ordre dels Cavallers Templaris i després a la Canongia de l’església de la Catedral de Lleida, aquests van  encarregar la construcció d’ una casa feudal anomenada “lo Castell” com a fortalesa per l’administrador dels impostos  o  delmes, llavors vivien a Alcanó 27 famílies. 
Durant la reconquesta d’ aquests territoris als àrabs, com que Alcanó era el territori límit entre les Garrigues i la plana de Lleida,  és possible que fos utilitzat com punt estratègic pels cristians col·locant un canó llança – pedres que s’utilitzaven llavors encarat cap a Lleida per on arribava l’enemic i els àrabs al atacar utilitzarien com el crit de guerra
¡Al Cañón! ¡Al-Qannún! que va donar nom propi al Aduar i més tard traduïda al català Alcanó. Per aquest motiu en la època de la construcció del Temple Parroquial es va col·locar el canó com símbol heràldic com indicant la reconquesta cristiana i senyalant així la seva etimologia.

A partir de l’any 1835, quan va desaparèixer el feudalisme, Alcanó va ser dirigit pel seu propi Ajuntament les terres van deixar de ser de l’església i les van comprar la gent que les conreava i gràcies a l’ esforç d’ aquesta gent el poble va anar prosperant. 

Durant la guerra civil 1936-11939, quan es va establir el front a la línia del Segre, Alcanó era zona considerada de primera reraguarda i s’hi establien forces que descansaven quan eren rellevades de la primera línia de foc. També va acollir moltes famílies de pobles  evacuats, entre elles vàries de Torres de Segre, algunes  tenien nois emboscats, ( gent que assaltava als rics pels camins i les riqueses que portaven els hi robaven per afavorir a la gent pobra i necessitada.)