Ens conta la llegenda, que el lloc on es troba l´ermita de Sant Roc ja antigament va estar ocupat per l´ home primitiu que encara vivia en el temps dels ritus i dels sacrificis. Aquest fet el demostren les lloses en alineament que allí hi ha i que són  probablement fonaments dels antics habitacles. En aquella banda hi ha la font del Roc, de la qual es diu que té propietats guaridores per a tota classe de malalties febrils i contagioses.	Però segons ens conten els vells, ja antigament l´home primitiu havia descobert les virtuts d’aquesta font. Llavors no estava batejada amb el nom de Sant Roc, sinó com la Font Guaridora. Quan algú estava malalt, el banyaven a l’aigua guaridora.	Però si després d’haver estar immers, en sortia encara malalt ho agafaven com a signe de que el Deu guaridor estava enutjat contra aquella persona. I perquè no enviés  més malalties contra la tribu, el malalt era ofert en sacrifici. Segons la llegenda, aquesta tradició va esta arrelada molts segles. Tots els malalts sacrificats per aplacar la còlera del Déu eren febrils o contagiosos.
Conten que una vegada una  noia jove, filla d’ una vídua, es va posar molt malalta. La mare va amagar la malaltia de la seva filla, però al cap del temps la gent es va estranyar al no veure-la, fins que es van pensar el que succeïa	Els caps de la tribu es van presentar a la barraca de la vídua i van trobar la noia estesa en una catre de palla i brossa, amb una mirada perduda. Quan van veure el seu aspecte , van dir que s’ havia de dur a la font a veure si es guaria o si el Deu estava enutjat i volia sacrifici.	Va suplicar i plorar la mare per tal que la deixessin dient que ella en tindria cura i es guariria. Però no van voler escoltar els que manaven i se  la  van endur cap a la font .
Pel camí la mare plorava per la seva filla. No va poder seguir i va caure. Llavors va sentir una veu que li preguntava perquè plorava. La dona ho va explicar tot a l´ home i  aquest li va dir que no es precupés, que la seva filla seria guarida.	L´ home va córrer cap al lloc on estaven a punt de sacrificar la jove, perquè ja l´ havien tret de l´ aigua i no havia millorat de la seva malaltia.  Llavors va  dir que la posessin un altre cop dintre de l’aigua. Així es va fer i en va sortir ja bé.	L’home, del qual diuen que era Sant Jaume, amb el cavall, va deixar una petjada damunt la pedra, que encara avui es pot veure.