Hi havia una vegada una gossa que es deia Nina, la Nina tenia el pèl llarg i de color marró, amb una cua també llarga i rossa.

La Nina no hi veia bé d’un ull com a conseqüència d’un cop molt fort que va rebre a la cara i això li provocava molta tristesa perquè com que no hi veia per un costat, no es podia moure de casa on vivia amb els seus amos.

Això amoïnava molt a la Nina que no parava de pensar i pensar què podia fer per solucionar el seu problema, fins que un dia se li va acudir anar a veure a la senyora veterinària.

Però com que no sabia parlar ni es podia moure de casa no hi havia manera de poder-hi anar, així que cada dia que passava, la Nina estava una mica més trista.

Llavors en un moment de màxima tristor va tenir una idea: ja sabia que fer. Li escriuria al seu amo tot el que pensava i com es sentia, però llavors se’n va adonar que ni sabia, ni podia escriure.

I així anaven passant els dies, fins que un bon matí els amos de la gosseta la van dur a la veterinària i li va curar l’ull que tenia malalt.

Que feliç que era ara la Nina, ja hi veia bé i podia anar sola pel carrer, podia saltar, correr, jugar amb altres gossos, així que la Nina ja no va estar mai més trista.

Una vegada quan jo feia P3 ella va sentir la sirena de l’escola i aprofitant que la mare no hi era va venir-mea buscar a l’escola, i per poder-ho fer va saltar del balcó. La pobre es va fer força mal a la boca i li va sortir molta sang, però el pare la va portar al magatzem i després de curar-la, la va tornar a portar a casa on la vam banyar amb molta aigua i sabó.

Abans la Nina vivia a Soses amb la meva padrina, però ja fa molt temps que viu a Torres a casa meva. Com ja haureu adivinat, jo me l’estimo molt a la Nina

I conte contat ja s'ha acabat.