VIATGE A LA RECERCA DEL TRANSCENDENT de Conxita Poza.

Normalment,en una conversa normal,quan parlem de viatges,pensem en creuers,països exòtics,viatges de somni,però ens costa pensar que el viatge més important és el de la nostra vida.

Aquest camí,aquest viatge,no el fem sols,sinó que el fem en companyia.És un procés d’alternança;hi ha moments de soledad,d’inseguretats,de por,d’indefensió,però també de llum i de plaer.

En aquest viatge es viuen experiències molt diverses i, fins i tot divergents, que anticipen com deurà de ser el “cel” com a final de trajecte.

Jo ,fa bastants anys que vaig comprar el bitllet per emprendre aquest viatge prenent consciència d’ell (ja que tots fem aquest viatge,però no tots en som conscients).Tots fem camí,ja sigui en solitari o acompanyats.Jo vaig trobar un company de trajecte,ens vam conèixer,i ens vam adonar que junts podíem fer el viatge,i en el camí ens vam prometre fidelitat.

Tots dos junts fem aquest viatge,però la travessia de la vida l’ha de fer cadascú per separat,segons la seva manera de ser i els seus valors.No obstant això,molt sovint correm el perill de confondre’ns l’un i l’altre.

Aquesta gran aventura de la vida és com una travessa en el desert.Quan crec que estic perduda,quan hi ha una gran tempesta de sorra neix l’espurna de la vida,i a l’inrevés.En l’esclat brillant de la primavera s’insinua la foscor de l’hivern,de manera que mentre vivim,morim, i al morir retrobem la nova vida.

És un viatge apassionant,on la llum i les tenebres s’alternen constantment.
La vida suposa el viatge més costós i apassionant,però també el més dolorós.És per aquest motiu que molts no s’hi apunten conscientment,sinó que el fan des de la foscor i la inèrcia.

En aquest viatge he trobat i hi trobo dificultats de tota classe.De vegades m’aclaparen els dubtes i penso si val la pena continuar;quin sentit té el sofriment?És correcte escollir aquest camí? Té sentit la meva vida? Sovint,com a persona de fe que sóc, tinc el dubte de si DÉU m’ha  abandonat.Viure el dubte suposa viatjar al desert en la foscor de la nit,sense estels.

Al llarg del viatge sorgeixen moments de desesperació en què em sembla que tot s’ensorra i que no puc continuar.Llavors penso”això no té solució”, i s’apodera de mi la desesperança i la desil.lusió,perquè l’estat d’ànim i el pessimisme repercuteixen en tots els camps de la meva vida.

Una altra dificultat que estic trobant en aquest viatge de la vida és el de posseir coses.L’ambició és una manera de confondre o aparentar allò que no sóc.Les persones pensem molt sovint que les coses,el poder,la superficialitat, ens donaran la felicitat o ompliran la buidor interior,sense adonar-nos que això són entrebancs que anem trobant al camí.

En aquest misteriós viatge de  la vida no necessitem equipatge,però sí un temps per assimilar què succeeix al nostre voltant.Necessitem aprendre dels altres,necessitem detenir-nos a reflexionar,mirar als ulls i caminar amb les mans obertes i el cor obert.No podem passar de llarg davant el dolor i el sofriment aliens.

Jo, a tots els viatgers us encoratjo a pujar al tren de la vida per anar a la recerca del transcendent.Us encoratjo a gaudir,plorar i riure,però tots junts i units,aprofitant aquest viatge.Quant a mi mateixa,demano a Déu que em doni força i coratge per aceptar tot allò que no comprenc d’aquest viatge que fa anys vaig emprendre.

Torna a l'Index