EL SOL DE MITJANIT de Josep Malet.
I així ho vaig fer,tot acumulant dades.A partir del Cercle Polar Àrtic i cap al Nord,al voltant del solstici d’estiu (nit de Sant Joan) i durant dos mesos es podia veure el fenomen.Per contra,a l’hivern el Sol no sortia durant també alguns mesos.Quanta foscor! Calia anar amunt seguint el Nord,molt al nord d’Europa i resultava que es podia fer amb cotxe,tot i que eren moltes hores i jornades de conducció. Vam formar un grup de quatre persones interessades, i el projecte es tirà endavant.Calia accedir a un vehicle que ens donés facilitats per la ruta.El triat fou una camper Volskwagen,com aquelles que feien anar els hippies,amb el motor al darrera,però amb versió més moderna,que encara fem anar A mig juliol vam enfilar la carretera en direcció Nord,Europa amunt.Amb tirades d’uns mil quilòmetres per dia ens plantàrem al ferry enorme que ens passava d’Alemanya a Dinamarca.Un ferry en el que hi posen un tren sencer a dins. Aprofitant el pas,visita obligada a Copenhaguen i Estocolm,recomanable a tothom.Oslo el veuríem de tornada. Pel costat del mar Bàltic vam recórrer tota la longitud de Suecia.Anàvem parant per descansar,menjar i dormir.Ho fèiem en els llocs preparats a la llarga carretera que s’enfila tossuda al Nord,però sense desnivells.Cada vegada hi havia menys habitants i recordo que la llarga carretera tenia una tanca a banda i banda per protegir els animals del perill de l’asfalt i, al seu darrera,tot era un immens bosc net i curat fins on arribava la vista.Això ens feu pensar en quant veritable és el fet de que els pobles que tenen ben explotats els recursos els fan rendir tant com volen.Als suecs no els acabarem mai la fusta i només mirant a dreta i esquerra,tot conduint hora rera hora,et queda clar per a tota la vida . Entrem a Finlàndia,passem al Cercle Polar,el poble de Papa Noel, i arribem al llac Inari.Hem trobat rens a la carretera que no s’immuten mentre fas la foto o condueixes lent al seu costat.Tampoc s’immuten una familia finesa que al tard es posen tots a banyar-se al llac, i nosaltres els mirem amb l’anorac posat. Arribem a Noruega i al Cap Nord,la punta més septentrional d’Europa.El lloc no és gens acollidor.L’única vegetació la formen molses i líquens que els rens s’encarreguen de controlar.Previ pagament considerable,es permet l’entrada de caravanes i estar-hi només dues nits.Un enorme edifici comercial hi és present pels records.Altres edificacions,monòlits i monuments commemoratius arrangen el lloc i el fan important.I tu també et sents important d’estar allí. Es fa tard i es gira un temporal amb vent glacial i núvols a ras de terra que ja ens augura que aquella nit no veurem el Sol.La furgoneta trontolla pel vent.La decepció s’apodera del grup.Fa molt de fred.Hi ha llum solar tota la nit.Davant del fred, de matinada,ja ens aixequem i sortim a donar un vol,valorant la possibilitat de marxar. Provem sort i ens quedem tot el dia esperant que la inexistent nit ens ensenyi l’amagat Sol.A migdia clareja i durant la tarda el Sol ja hi és present.Tots creuem els dits esperant que al vespre no s’amagui altre cop.I no ho feu. I arribà el tan esperat moment.L’espectacle és de primer nivell.Per a tots ,emocionant.Tota la vida havíem volgut veure allò.El Sol estava allí i una llum groguenca però forta ens envoltà.Des del mirador i sobre el mar vèiem com el Sol baixava cap a l’horitzó,tal com estem acostumats,però en lloc de submergir-se a l’aigua,es desplaça per sobre i es torna a elevar.Les màquines de fotos petaven arreu.Es podia llegir un llibre perfectament.Ens miràvem els uns als altres per deixar clar que allò era veritat.Fèiem les fotos personals de record.A les tres de la matinada, i quan l’astre s’anava aixecant i ens il.luminava més,vam decidir anar a dormir. Coneixíem gent que havia anat vàries vegades al Cap Nord i mai havia aconseguit veure el Sol de Mitjanit.Això encara ens validà més.Ho havíem aconseguit. Havíem pujat en set dies de Lleida al Cap Nord fent uns cinc mil quilòmetres.La tornada fou molt més llarga.Ara tocava recórrer la costa de Noruega amb els impressionants fiords.I ho férem a consciència.Però sempre amb les imatges d’aquell vergonyós Sol de mitjanit que ens deixà bocabadats i amb una sensació de plenitud inesborrable.
|