VIATGE SURREALISTA de Joanna Tejeda.

Acaba de començar un nou dia, i jo ja estic pendent del rellotge, però avui no és per anar a l’institut, així que els meus ulls veuran la dansa de les agulles amb més entusiasme, esperant l’hora de sortida, i ja és aquí, ja són les set.
Pujo a l’autocar tota contenta,i quan em disposo a seure al seient de davant,una “coseta” m’inquieta. Allí  està, immòbil, muda, amenaçadora, mirant-me, tota negra ella,amb les seves vuit potetes ben estirades a la butaca, així és ella: una aranya! Ah,quina por! El meu crit desperta a tots els qui encara estaven mig adormits.

La deixo guanyar i m’assec a un altre lloc, lluny d’ella, aleshores m’imagino com em deu veure a mi: una geganta ben carallot.

Quan arrenca l’autocar tot és cants i rialles d’emoció, però a mesura que anàvem fent camí, amb revolts endimoniats notava com el suculent croissant de l’esmorzar s’ho passava pipa pujant i baixant per l’estómac, com si d’una muntanya russa és tractés, i no diguem més del vas de llet! Amunt, avall, avall, amunt, oh! Quin mareig! Sort que ja hem arribat!

Baixo tan ràpid com les meves curtes cames m’ho permeten, amb tanta mala sort que caic per les escales de l’autocar, i amb mi, la presumida de la classe, totes dues un immens ridícul. Entre rialles i cares de sorpresa ens aixequem amb la cara vermella de vergonya. Jo intento fer com si res, però la senyoreta Pepis està super enfadada. Pobreta, ella que havia anat a la perruqueria a posar-se maca, i el vestit de marca cara! Sort que jo vaig de mercat, i si me l’estripo no sap tant de greu.

Anem cap al museu del genial Dalí. Quina meravella! Quina passada de lloc! És tan màgic que em sento transportada a un altre món.

Mentre vaig mirant les magnífiques belleses allí exposades, sento com sóc admirada atentament per algú. Sento el calor d’uns ulls sobre el meu petit cos. Intento esbrinar d’on prové aquella dolça mirada, quan de cop noto l’escalfor d’una llum blanca sobre mi,acompanyada d’una sorollosa veu que em diu: Nena ,on vas així? És el guàrdia de seguretat que em crida l’atenció perquè vaig deixant rastre per allà on passo. Li dic que he caigut i que estic d’excursió amb la meva classe, però ell es limita a esbroncar-me. Quina mala llet! Segur que és un amargat. Al final, la profe em salva d’aquell homenet cridaner.

Anem seguint la guia del museu, escoltant atentament les seves explicacions,quan de cop em quedo encegada per un flaix,un altre i més i més. Són xinesos que fan milers de fotos. Em sento com si fos una artista de cine,sóc important! Somric i faig poses per sortir ben maca. De cop, torno a veure aquell homenet amb la seva llinterna, passo d’ell,però aviat em diu:Que no veus quina fila fas? I jo contesto:- Sóc una noia famosa!, i ell replica: - Famosa? Si no et canvies ara mateix et faig fora.

No entenc res. Em giro tota cofoia als meus admiradors,passant de l’homenet,quan em veig reflexada en un espill. Què és allò? Qui és aquella pallassa? Jo, la cuqueta de casa! Quina vergonya! Marxo corrent donant-me un cop al cap en aquell gran espill.

I aquí s’acaba el meu viatge,ja no recordo res més,només una llitera a ma mare al costat dient-me: - Sempre n´has de fer una o altra filla meva!

Torna a l'Index