El 19 d'octubre de 1989, la ruptura d'un coixinet en el turboalternador, provocava una vibració que va trencar les tuberies per les que circulava l'oli de la màquina, l'oli escapat es va incendiar i el calor va fer que l'hidrogen que la màquina utilitzava de refrigerant explotés. L'incendi es va estendre als cables elèctrics que feien funcionar els mecanismes refrigeradors. Molts cables varen quedar calcinats i la majoria d'aquests mecanismes s'aturaren.
El que en una altra instal·lació no passaria de ser un accident industrial més o menys greu, es convertiria en aquest cas en un perill potencial per a la salut de centenars de milers i fins i tot milions de ciutadans, i en una amenaça per a totes les formes de vida en un radi d'uns quants centenars de quilòmetres, ja que es tractava dels mecanismes de refrigeració de la central nuclear de Vandellòs 1, a Tarragona, de 480 MW de potència.
Un cop aturada la reacció nuclear de la planta i controlat l'incendi, era necessari evacuar el calor generat a l'interior del reactor ja que podria produir-se la fusió del nucli -l'accident més greu en una central nuclear- contant solament amb la meitat dels sistemes de refrigeració.
Un informe del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) editat quatre anys després de l'accident mostra en un llenguatge mig asèptic, mig tècnic, la proximitat de la catàstrofe:
"El personal d'operació de la CN Vandellòs 1 va mantenir l'extracció del calor residual del nucli, assegurant, mitjançant operacions manuals, els auxiliars necessaris per al funcionament dels turbosoplants 1 i 2, i regulant manualment fins la matinada del dia 20 d'octubre de 1989 l'alimentació dels quarts 1 i 2 del canviador de calor principal. La jornada del dia 20 d'octubre de 1989 es va dedicar a la substitució i recuperació, quan aquesta va ser possible, dels components dels diferents sistemes emprats per a la refrigeració en parada de la central. El 21 d'octubre de 1989, la CN Vandellòs comptava amb la redundància de sistemes suficients per a garantitzar l'extracció del calor residual de la instal·lació.
L'accident de Vandellòs va ser el més greu ocorregut en una central nuclear d'Europa occidental, va ser catalogat de Nivell 3 en l'Escala Internacional de Successos Nuclears i va incentivar la greu crisi de credibilitat en que la indústria electronuclear es trobava des dels accidents de Harrisburg (1979) i Txernòbil (1986). Un cop més, un procés que es presentava davant la societat com regulat per les més altes garanties de seguretat, provocava un accident que era, segons els entesos, casi impossible. L'informe del CSN ens mostra, a més, com a pesar de la contínua retòrica sobre ciència i seguretat, s'havien produït negligències.
Així mateix, en aquell mateix any de 1986 el CSN havia sol·licitat del titular, amb caràcter d'urgència, la realització d'una sèrie de modificacions amb un abast anàleg al de la central francesa utilitzada com a referència. L'accident d'octubre de 1989 va ocórrer abans que la central hagués procedit a la implantació total de les modificacions sol·licitades i, en particular, de les referents a la protecció contra incendis i al sistema de refrigeració d'emergència.
Dit això, caldria preguntar-se on estaven els inspectors del CSN durant aquests tres anys, i perquè no varen denunciar a HIFRENSA, propietària de la central, per incompliment.
L'incident va obligar al Ministeri de l'Indústria i Energia a ordenar, en el mes de novembre de 1989, la suspensió del permís d'explotació, en una decisió si més no polèmica i possiblement amb un elevat component polític.
Convé recordar, per exemple, que des de la catàstrofe de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna), el 26 d'abril de 1986, les mesures de seguretat de les centrals van ser revisades a tots els nivells. A Espanya, el Consell de Seguretat Nuclear va ordenar, mitjançant comunicació tramesa, el 12 de juny de 1986, als seus propietaris i al seu director, que la Central Nuclear Vandellòs 1 portés a terme diversos programes que es consideraven "necessaris per a la posta a dia" de la central nuclear ja esmentada abans.
Un dels programes incloïa cinc mesures destinades a garantir el funcionament de la planta en condicions de seguretat. Tres d'aquestes mesures encara no s'havien portat a terme quan es va produir l'incendi, tres anys més tard.
Dues d'aquestes mesures estaven relacionades directament amb la fallida que va provocar l'incendi: la protecció contra incendis de l'edifici elèctric, per aconseguir que els quatre sistemes de refrigeració funcionessin independentment, i una adaptació per aconseguir que els sistemes de refrigeració d'emergència actuessin independentment dels normals en cas de fallida d'aquests darrers per accident.
Resulta evident que l'incendi no hauria provocat la greu situació de perill que va causar si s'haguessin realitzat aquestes obres en el seu moment. A més, la demanda per tal que l'empresa complís amb aquests requeriments va ser reiterada a HIFRENSA pel CSN el desembre de 1986, i el juny de 1988, i paral·lelament, el CSN va realitzar 9 inspeccions de la Central en el segon semestre de 1986, 5 inspeccions durant 1987, 5 més durant 1988 i 4 el 1989,oabansodeol'incident.
També convé recordar les irregularitats que es van produir en el transcurs de l'incendi: que Vandellòs 1 era -i ho continua essent avui- l'única central nuclear sense inspector resident del CSN, que es va amagar la informació sobre l'incendi a la població i que es va descobrir que els plans d'emergències a aplicar eren inoperants.
Vandellòs 1 és la primera central de grafit-gas del món que aborda el seu desmantellament, inclòs porta avantatge a la seva central de referència, la francesa de Saint Laurent. Serà la primera d'aquest tipus que acabi el nivell 2 de desmantellament, molt abans que la resta. A l'any 2002 està previst que es lliure el 80% de l'emplaçament i cap al 2030 la totalitat. S'ha plantejat la possibilitat que la superfície lliurada podria servir per a construir una altra central energètica, ja que l'emplaçament és d'un alt interès estratègic perquè reuneix les infrastructures per a ubicar complexos energètics.
ENRESA va prendre possessió de l'emplaçament en novembre de 1997. Aquesta mateixa entitat abordarà primer el nivell 2 de desmantellament, consistent en el desguàs i demolició de les instal·lacions convencionals, tot excepte el reactor nuclear. Això suposarà que cap a l'any 2002, quan finalitzi aquesta fase s'haurà alliberat el 80% de l'emplaçament. Durant els següents 25 o 30 anys es produirà el denominat període de latència, durant el qual decreixerà la radioactivitat del reactor i s'abordarà el desmantellament total del complex (nivell 3). Llavors HIFRENSA tornarà a assumir el control de tot el recinte. El cost global s'estima en uns 45.000 milions de pessetes, exactament 267.857.143 Euros.
El Ministeri de Medi Ambient (MIMA) va publicar el passat 11-2-98 en el Boletín Oficial del Estado la declaració d'impacte ambiental del projecte de desmantellament de Vandellòs 1. El MIMA considera ambientalment viable el projecte si es compleixen una sèrie de condicions de protecció de l'entorn com la protecció de la qualitat de l'aire i dels aqüífers subterranis.
El 13 de novembre de 1990, HIFRENSA va emetre l'informe de l'incident ocorregut el 19 d'octubre anterior, classificat posteriorment de nivell 3 en l'escala INES (l'escala esmentada es troba en l'annex del treball), i es va iniciar un projecte de reparació de les instal·lacions que preveia en la seva nova posada en marxa en tres o quatre anys. En el desenvolupament d'aquest projecte es tenia en compte els requeriments del Consell de Seguretat Nuclear, que l'abril de 1990 va fer públic el seu informe final de l'incident.
Després d'analitzar la possibilitat de recuperació, l'elevat cost, considerant un temps d'utilització de 10 anys, unit a la suficient capacitat de generació elèctrica, va fer que la inversió no fos aprovada pel Ministeri de Indústria i Energia, llavors amb HIFRENSA van acceptar formalment la parada definitiva de la central.
Una Ordre Ministerial del 31 de juliol de 1990 anunciava els termes en que havia de desenvolupar-se la nova etapa de clausura i la transferència de l'explotació responsable a ENRESA .
Les activitats requerides a HIFRENSA en aquesta Ordre Ministerial es referien, bàsicament, al descarregament i avaluació del combustible del reactor i l'acondicionament dels residus generats durant l'operació, amb un condicionador que implicava l'elaboració d'una sèrie d'estudis i documents, per a garantitzar la parada segura de la central.
El condicionant queda resumit en els punts següents:
| Radi | Població | P. acumulada |
| 20 Km | 10.051 | 10.051 |
| 40 Km | 375.180 | 385.231 |
| 60 Km | 120.697 | 505.928 |
| 80 Km | 346.574 | 852.502 |
| 100 Km | 307.416 | 1.159.918 |
| 160 Km | 4.664.043 | 5.823.961 |
| 220 Km | 3.284.668 | 9.108.629 |
| 280 Km | 1.798.023 | 10.906.652 |
Fonts de referència: Atlas escolar de Catalunya, Enciclopèdia Multimèdia Planeta DeAgostini
Comentari:
En aquesta taula s'expressa el possible nombre de baixes que podria haver en cas d'un accident nuclear d'unes característiques semblants a les de la Central Nuclear de Txernòbil. Aquí solament es farà palesa la importància que tindria en el conjunt de Catalunya i els voltants (Aragó, Comunitat Valenciana i Balears), però val a dir que tot el conjunt d'Espanya i molts països europeus en patirien les conseqüències tal com va passar amb la ja esmentada central ucraïnesa.
El factor més important seria la mortalitat que patiria la zona i les seqüeles de les futures generacions dels supervivents mes propers a la zona de l'accident. Tal com va passar a Ucraïna en aquell terrible accident, la població en patiria les conseqüències més severes. En l'estudi realitzat a petita escala sobre els voltants de la Central de Vandellòs I (hem agafat un radi de 280 km.) podem observar, coneixent des d'un principi la població que habita la zona, les vides humanes que es cobraria. Només agafant un radi de 100 km. es pot comprovar que per diverses malalties, causades per la radioactivitat, moririen aproximadament 1.159.918 milions de persones. Això no vol dir que hagin de morir totes immediatament, però una majoria del total tindrien assegurada la mort a mig termini. Si agafem el total de l'extensió estudiada podrem observar la quantitat de gent que en resultaria afectada, en total serien 10.906.652 milions de persones.
On també caldria destacar pèrdues importants seria en el camp. Tota la zona de Catalunya quedaria afectada pels residus radioactius que el vent hauria transportat. Degut a això el camp català i segurament el de la majoria d'Espanya no es podria cultivar durant un llarg període de temps. El bestiar del territori afectat hauria de ser sacrificat per a evitar la seva distribució arreu d'Espanya i de l'estranger, ja que això comportaria possibles morts per la radioactivitat.
També s'hauria de controlar que els productes cultivats a l'horta no fossin venuts. Un factor a considerar per la seva extrema importància seria el fet que vora Vandellòs I està el mar Mediterrani i on segurament anirien a parar molts del residus escapats de la central. Això agreujaria molt més la situació, i augmentaria la rapidesa i l'efecte devastador dels residus radioactius, que contaminarien la zona afectada del mar, i poc a poc aniria escampant-se arribant a les costes del països veïns, causant probablement més baixes humanes i animals, fet que es consideraria una greu catàstrofe ecològica.
Pel que fa referència a l'economia del sector, aquest s'empobriria de seguida. Al no poder vendre els productes cultivats i el bestiar, el govern no guanyaria diners i a més hauria de comprar queviures per als supervivents, cosa que provocaria un endeutament amb molts estats. Segurament i tal com passa sempre que hi ha una desgràcia, el països veïns aportarien ajudes econòmiques i aliments per a la població. Aquestes ajudes, per a servir el més aviat possible podrien portar-se per l'aeroport de Barcelona, pel de Reus, també servirien el de València i el de Saragossa. Un altre mitjà de transport seria el tren que podria desplaçar-se per bona part de Catalunya des de diversos llocs. També seria de gran utilitat el transport de mercaderies per vaixell degut al ports que hi ha repartits per tot el litoral català.
També caldria preguntar-nos com reaccionarien els efectius d'emergència davant aquesta catàstrofe, i esperar que no passi mai més un accident d'aquestes característiques.
Degut a l'accident els éssers que en pateixen les conseqüències segurament moriran per les següents causes:
a) Els processos fisiopatològics deguts a la irradiació no es manifesten immediats. La rapidesa en l'aparició dels símptomes és directament proporcional a la dosi rebuda. Cal determinar l'origen de les lesions o símptomes, que poden ser causats per agents físics o químics que sovint acompanyen els accidents nuclears. Les cremades immediates a la pell poden ser degudes als agents, per exemple, i els símptomes cutanis de la irradiació no apareixen fins dies més tard.
b) La síndrome de la irradiació ofereix quatre fases successives: prodròmica, latent, malaltia manifesta i, finalment, desenllaç:
taula1: Efectes de l'exposició en el cos sencer
|
taula2: Efectes de l'exposició local
|
Valorar la quantitat de radiació rebuda facilitarà el pronòstic i la preparació de l'assistència. Si l'accidentat duia dosímetre, la valoració pot ser ben precisa. Generalment no és així i cal basar la valoració en dades clíniques, com el recompte de cèl·lules hemàtiques. De forma tant immediata a l'accident com sigui possible, cal una extracció de mostra sanguínia per valorar paràmetres hematològics i concentracions de limfòcits, plaquetes i neutròfils especialment.
L'elevat grau de recanvi d'aquestes cèl·lules i la seva vida mitjana plasmàtica breu les fa un marcador fiable de la irradiació rebuda (figura 1).
Els descensos en les concentracions de limfòcits i de les altres cèl·lules poden produir-se als pocs dies i durant diverses setmanes. Les fluctuacions analítiques, a més d'actuar de dosímetre biològic, permeten un pronòstic.
La quantitat de radiació que provoca un 50% de mortalitat durant un període de seixanta dies s'ha xifrat en 4Gy * , aproximadament. Però amb el suport mèdic adequat, es pot sobreviure en percentatges similars havent rebut gairebé 10Gy. El trasplantament de moll d'os pot ajudar víctimes d'irradiació severa, com els treballadors de la central de Txernòbil, però presenta importants problemes.
* El Gy és l'abreviació de Gray, i es la unitat de dosi de radiació absorbida.