Juny 2000.
Col·laboracions publicades a la revista "Visquem l'escola" recordant a Cinta
Des
del Centre, la Junta de l’APA i aquest Consell de Redacció, hem cregut
oportú donar una visió externa de la nostra estimada Cinta.
Alumnes,
companys i amics ens deixen constància de la seua personalitat i els seus
valors professionals i humans.
Aquesta
revista, de la que ja portem 17 números, ha estat fruit de la col·laboració
de tota la comunitat educativa. Al primer número, ella ja hi va estar present
i sempre va estar participant, a nivell de consell de redacció i com a
professora, estimulant els seus alumnes a portar treballs als diferents números
que s’anaven enllestint.
Quan va deixar la professió activa va seguir al nostre consell i sempre reclamava la revista quan encara “estava recent feta”. Una bona part de les que en teniu i en tindreu a la mà sempre portaran alguna cosa d’ella.
Nota de la Redacció
Sempre
amb Cinta
Cinta
Curto fou, com tots sabem, una excel·lent persona, una immillorable
professora i un exemple a seguir.
De
les moltes qualitats de Cinta, destacaria la seva absoluta i plena dedicació
que tenia per la seva professió i sobre tot pels alumnes. Coneixia a hom del Col·legi
i mai se li oblidava la cara d’un alumne o noi/a que hagués cursat a
Ferreries. Tenia un interès desmesurat pels problemes o situacions dels
alumnes, tant dins com fora del centre. Com a professora, explicava d’una
manera clara i es feia entendre, perquè així tots poguéssim situar-nos en
el tema en concret. Mai no cridava però quan ho feia era perquè algú no
estava escoltant o no estava atent, però sempre després de la classe anava a
la persona en concret i es disculpava, aconsellant-li més atenció a les
classes i no tants oblits. Es podria dir que li sabia mal maldar a un alumne,
per això es disculpava amb ell i l’aconsellava.
A
part de la seva professió, amb la qual estava orgullosa i es sentia molt bé
exercint-la, també ajudava a l’església, a l’hospital de Jesús i anava
sovint a la capella de l’Aliança. Però el que realment li apassionava era
ser professora. Tenia una gran capacitat per guanyar-se la confiança de tots
els alumnes ja que d’altra banda era de caràcter obert, simpàtic, divertit
i sempre anava amb una rialla d’orella a orella.
Jo
vaig tenir el plaer i la sort de conèixer a Cinta l’any 1994 però la
nostra amistat durà molt més que els dos anys que la vaig tenir com a
professora, ja que un cop abandonat el Col·legi seguíem en contacte a través
de la confirmació. Vaig escoltar els seus consells i explicacions per això
avui en dia m’és més fàcil organitzar-me, per exemple la feina, les hores
d’estudi...
Ella
m’ensenyava amb llibres però tenia sempre molts consells que jo per suposat
seguia, va ser per això que al 1996 vam participar a un concurs de Literatura
i el vam guanyar (dic “vam guanyar” perquè si no m’hagués ensenyat tot
el que ella sabia no hagués pogut arribar a ser un dels guanyadors). A ella,
com a mi ens va fer molta il·lusió rebre aquell premi (V Jornades Europees
del Patrimoni) per això ella no dubtà ni un sol moment en acompanyar-me. És
un dels records més bonics que tinc d’ella, l’estança en aquell
claustre, jo molt nerviós i ella — com sempre — donant-me suport i
confiança, perquè al seu costat et senties afortunat i tranquil, com si
tinguessis al costat a un àngel de la guarda, que t’ajudés i et donés
suport en tot moment.
A
tots ens queda el record de Cinta, amb la imatge de una persona alegre,
divertida que ho ha donat tot pels altres. Aquesta era Cinta Curto per
sempre.
Marc Curto Chulbi
Cinta
Curto o la “soltera fecunda”
La
vaig conèixer fa quinze anys. En la seva gran xarxa d’amics hi havia dues
parelles de matrimonis que volien preparar bé la primera comunió de llurs
fills. Tant en l'escola com en la Parròquia. Però, tenien recels davant
d’algunes presentacions deformades de la fe. La Cinta intervingué i entre
tots dos -ella i jo- descobrirem l’ou de Colom: que els pares-mares foren
ells mateixos els catequistes. La cosa va anar a més i nasqué un grup cristià
atípic. D’aquesta colla, la Cinta n’era la coordinadora efectiva i
afectiva. Tenia temps. Podia i volia servir. Sabia estimar regalant detalls i
regalant-se ella mateixa.
Sé
que en els pobles on ha estat com a mestra i com a cristiana ha sembrat unitat
i alegria. Un botó de mostra: el dia que l’adéu exequial a la Parròquia
del Roser, hi havia una quarantena de nois i noies de 10 i 15 anys. Mai no
havia contemplat en un funeral aquest contrapunt de preadolescents a la vora
de pares i iaios. Solen acudir-hi principalment els de la tercera edat (!?).
Cinta
Curto Loras es confessava humilment cristiana i en la vida de barri, en els Col·legis
i en les Parròquies es definia com la dona que sap estimar. Perfil
psicològic d’aquesta soltera: "UN SÍ”.
No
ha tingut fills segons la natura, però ha col·laborat en el naixement i
creixement en la fe i en l’educació a centenars de cors. Vull acabar,
portant l’aigua al molí de la fe entesa com una contemplació des de
l’altura transcendent de Déu. Copio de la revista Quaderns de Cristianisme i
Justícia. número 97. títol: Els cecs i l’elefant. Autor: Xavier Melloni,
jesuïta italià:
“Diuen
que els astronautes, quan contemplen la terra des de l’espai, durant la
primera setmana només miren el seu propi país; durant la segona setmana
s’identifiquen amb el seu continent; i que a partir de la tercera setmana,
senten que pertanyen a un únic planeta. Tal vegada s’esdevé en ells, de
forma condensada, el procés de la humanitat: des de l’instint tribal, on el
sentiment de pertinença a un grup tendeix a ser excloent dels altres, fins a
una progressiva ampliació de l’horitzó de fraternitat mundial”.
La
Cinta Curto Loras, ara en la plenitud de la veritat, l’amor i la bellesa que
és l’altura del cel (Déu) ens voldria que des de les nostres identitats,
diversitats viscudes complementàriament, arribessin a la unitat tot cantant:
“Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare”.
Mossèn Joaquim Blanc i Bahima
RECORDANDO,
Son muchas las amistades que perduran de la época de mi estancia en les Terres de l’Ebre; Maria Cinta era una de ellas. La verdad es que me resulta incómodo y doloroso escribir en pasado refiriéndome a Maria Cinta. Pero, si bien es cierto que su ausencia física es una penosa realidad, también lo es que, puesto que vivió por y para la educación y por y para los niños, su ejemplo, su dedicación y entrega estan muy presentes en quienes tuvimos la dicha de compartir con ella la amistad.
Ahí estará siempre patente, haciéndose realidad cada dia, esa imagen suya serena, afable, rebosando humanidad.
Ese era su mundo, el de darse y dedicarse a los demás, con prontitud, con alegría, con afabilidad, adelantándose siempre.
Su pérdida física lo es para todos, para amigos y compañeros, y sobretodo para aquellas generaciones actuales y venideras de ese colegio de Ferrerías que no podrán degustar la imagen y la actuación ejemplar de una gran persona, de una gran maestra, de una persona de valores entregada con la alegría y el optimismo tan propios de ella y que me consta que mantuvo hasta sus últimos momentos.
En su recuerdo he estado releyendo estos días las publicaciones “Història de Tortosa” y “Tortosa i la seua Comarca” que siempre he tenido en un lugar privilegiado de mi biblioteca, por lo entrañable para mí de Estas Tierras y de los autores de las mismas cuyas dedicatorias estan llenas de afecto. De ahora en adelante, estas publicaciones adquieren una significación de especial relieve.
Descansa en paz, Maria Cinta, de los sinsabores que te hayamos producido, descansa en paz porque has sabido llevar tu trabajo y hacer cuotidiano la semilla de lo sublime, semilla enterrada en lo más hondo de tu corazón y de tu personalidad.
Queremos que nos sirvas de ejemplo; tú nos lo diste con creces, somos ahora nosotros quienes hemos de tomarlo, porque mucho hemos de aprender de ti, de tus actitudes, de tu entrega, de tus valores humanos y, por ende, morales.
Valencia, 12 de junio de 2000
Alejandro Bañares Vázquez
Molt més que una mestra, molt més que una amiga
Tarragona,
15 de juny de 2000.
Estimada
Cinta:
Fa
poc més de 3 setmanes que te’n vas anar amb els teus pares i ens vas deixar
el teu amor i la teva alegria. La veritat és que sense tu, ara no és el
mateix que abans. Ens sentim bastant tristos des que tu ens vas deixar.
Jo
vaig tindre l'excel·lent ocasió de conèixer-te des de molt petit. Era una
persona molt viva i amb caràcter. També molt simpàtica. Recordo que el
primer que vaig aprendre de tu era la teva reconeguda salutació: “Hola
coca-cola”... també deies que quan era el cumple, sempre et treies un any
... o sigui que era el teu “des-cumple”... : Era molt original... per la
forma d’ explicar les coses.
Amb
tu vaig conèixer gent molt maca, - part d’ aquesta gent s’han convertit
en molt bons amics meus-... Quan els meus pares eren fora (els caps de
setmana), tu venies a cuidar-nos i ara estem molt agraïts... També vas
ajudar-me molt en els estudis. Sempre estaves disponible. T’ agraeixo moltíssim
el que vas fer per mi. Amb tu vaig aprendre a ballar sardanes... i m’ ho
passava d’ allò més bé. També vaig tindre l’oportunitat de conèixer
els teus pares, Cinta Loras i Miquel Curto,
eren molt bona gent.
Per
a mi, tu vas ésser com la meva iaia. Ens vèiem molt sovint. Tot
va anar be fins que me’n vaig vindre a viure a Tarragona... em vaig
distanciar una mica de tu., sols una mica. Anava a Tortosa cada 2 mesos,
sempre a casa teva, em vas donar una hospitalitat excel·lent, em cuidaves com
si fóra el teu nét.
Els
darrers mesos en estar a l’ hospital, et trucava quasi cada dia. Sempre
deies que estaves bé o una mica millor. Jo em quedava més tranquil.
Va
arribar la mort del teu pare. Vèiem el teu sofriment. Vas anar a casa d’uns
amics a l’espera de una
possible operació, però al final no va poder ser... Era massa tard... Cada
cop t’estaves apagant... més i més... jo continuava trucant per telèfon i
el cap de setmana estàvem a punt d’anar cap als Reguers per
veure’ t..., però no vam poder vindre... Dissabte per la tarda en
trucar em van dir que seguies igual, que no havies millorat... Jo em temia el
pitjor...
M’avisen
de la teva mort L’ enterrament va ésser a l’església del Roser... Van
assistir més de 600 persones... La cerimònia va ser molt emotiva.
Darrerament
la Cinta estava molt preocupada perquè jo m’ examinava el 30 de maig de la
pràctica de conduir. Aquell mateix dia vaig aprovar, i li vaig dedicar a
ella... Va ser un dels més feliços de la meva vida...
Vull
fer arribar el meu agraïment a tots els que van col·laborar en que la Cinta estès
el millor possible.
Adéu-siau,
Cinta Curto
Juan Coma Gonzàlez
22 anys
Antic alumne i amic personal.
Carta
oberta
-tramesa
enllà de la mort-
a la
mestra Maria Cinta Curto Loras
Benvolguda
Cinta:
Confio
que en aquesta darrera primavera del segle XX, quan t’has presentat davant
de la Justícia divina, has estat rebuda pel bon Déu amb una abraçada molt
forta. Més forta encara, de la que, amb seguretat, t’han fet també ta mare
i ton pare en retrobar-te.
Espero
que haurà estat així, perquè ja quan et vaig conèixer, fa molts anys
—te’n recordes que anàveu tu i una altra mestra extraordinària, la
Montserrat Viladrich?— vaig intuir que estava davant de companyes admirables
d’aquelles que es fan un projecte de vida i el duen a terme fins al darrer
dia.
Per
això ara, com que els cristians creem que “la caritat sobreseurà al Juí”,
confio que el teu, de Juí, ha hagut de ser molt ràpid, perquè l’amor que
sempre has tingut envers els teus alumnes i el proïsme en general, tant a
nivell intel·lectual com a nivell d’acció, ha estat més que evident.
Deixa’m,
si et plau, que et parle com si estiguesses encara en aquest món. Ja sé que
d’altres companys —especialment del col·legi de Ferreries— podran donar
de tu molts més detalls dels que jo exposaré. Però, tant se val!.
Jo,
ara que ja no et podré fer enrogir, et voldria dir que t’he vist sempre una
persona molt ferma, que estimava Déu, els hòmens i l’Església, a més de
ser una exemplar mestra de vocació.
Sí,
ja sé que avui no està pas de moda, això de parlar de la vocació. Però
molts de mestres vells pensem que hi tornarà a estar —i malament rai si no
és així!— sobretot si ens referim a la inclinació per determinades
professions... Per a triomfar en el magisteri, estic convençut que el secret
de l’èxit radica a tenir una decidida i clara vocació, com la que tu vas
tenir.
Perquè
tu, com a veritable MAGISTRA —de MAGIS, “més”— sabies que això de més,
t’havia de servir en principi, sobretot, per a intentar ser la més amiga de
cadascun dels teus alumnes. En canvi, pel que fa a allò de ser més, en el
sentit d’adquirir fama o glòria, tu ja tenies ben clar que els mestres no
ho hem d’esperar pas ací baix, això... De la mateixa manera, tenies també,
ben fixats els teus objectius bàsics: educar i instruir, com més millor, els
teus deixebles. És a dir: cultivar la seua intel·ligència, la seua memòria
i la seua voluntat; ensenyar-los què és conèixer, i ajudar-los a assolir
l’evolució més gran i harmònica de totes les seues possibilitats, per a
intentar fer, de cada un d’ells, un ciutadà modèlic, d’aquells que “Déu
vol i la societat necessita”, com desitjava el pare Manjón.
Tu
sabies, Cinta, que la teua professió reclamava que t’actualitzesses
permanentment en dosis creixents de ciència; i eres conscient que, fent la
teua feina, exercies un art i una mena de sacerdoci. I per això la teua vida
ha estat un reciclatge voluntari continu.
Tots
els qui et vam conèixer recordem de tu coses com les següents:
Que
molt abans que es posés de moda el terme “reciclatge” tu ja el
practicaves pel teu compte. Així, per exemple, recordo que quan es van
iniciar els cursos de “Reciclatge de Català per a Mestres”, tu ja hi
portaves molts de quilòmetres recorreguts i tenies la titulació
suficient per a prescindir-ne. Tot i això de forma voluntària, t’hi
vas apuntar igualment perquè volies aconseguir una preparació més
completa.
Que
quan fa uns anys, molts de jòvens i adults d’aquestes comarques van
sentir desitjos d’aprendre a ballar la jota i la sardana, tu, que ja ho
dominaves, vas poder-los-en ensenyar,
amb la qual cosa els vas ajudar a integrar-se una miqueta més al país.
Que
quan uns altres grups van adonar-se de la importància de l’estudi de
l’entorn, també vas poder donar un cop de mà a més d’un per a
adquirir coneixements referents a les muntanyes del Port i al camp
d’aprenentatge del Delta, a l’estudi dels trets distintius dels Reals Col·legis,
la catedral, els monestirs de Poblet i de Santes Creus...
Que
durant molt i molts anys, has cuidat exemplarment ta mare i ton pare,
vellets i malalts.
Que,
ja jubilada, has seguit col·laborant desinteressadament amb els companys:
com a monitora en la setmana escolar, fent de “castanyera” per a
alegrar els parvulets, etc., etc.
Per
això, no m’estranya que, després de la teua darrera estada a l’hospital,
uns bons companys t’hagen donat consol i un lloc a la seua llar, que fes una
mica més suau l’etapa més angoixant del teu pas per aquesta vall de llàgrimes.
No
ho faig més llarg. Per tot això que he exposat i per més coses, estic
convençut que —com deia Maragall— ara que se t’han “aclucat aquests
ulls humans” el Senyor te n’haurà donat “uns altres més grans” per a
contemplar la seua “faç immensa”.
Deixa’m
acabar; Cinta, dient-te que molts de companys preguem per tu, des del dia del
teu traspàs. Però et diré més: alguns de jubilats, que ja veiem transcórrer
molt de pressa el temps que ens falta per passar a l’altre Món, fins i tot
ens encomanem a tu, perquè sempre t’hem vist molt ferma en la fe i, per
tant, confiem que ens ajudaràs a passar amb èxit més enllà de la mort, de
manera que també es complisca per a nosaltres el desig de Maragall:
“Sia’m la mort una major naixença!”. Eh, que ho faràs?
I
res més, benvolguda. Amb moltíssim afecte, t’envia una fraternal i ben
forta abraçada (amb el prec que la faces extensiva a la Montse i els altres
companys ja traspassats), el teu vell amic,
Josep Panisello
P.S.
Estic segur que aquesta carta t’arribarà sense retard perquè, en els meus
precs de cada dia, en faig mitjancera la Mare de Déu de la Cinta.
Homenatge
a Cinta Curto
El
proppassat dia 9 de juny, des de l’auditori Felip Pedrell i dintre
el marc del Festival Fi de Curs del CEIP La Mercè, es va retre
homenatge a Cinta Curto Loras que exercí la seua professió de Mestra
en aquest Centre durant bastants anys.
Moments
abans que s’enlairessin les primeres notes de la sardana
“Llevantina”, que el grup de dansa havia preparat, un xiquet
integrant de la colla li dedicà l’actuació. I és que Cinta va
saber inculcar i traspassar als seus alumnes el gust i el plaer que
hom experimenta en ballar aquesta dansa que l’insigne poeta de casa
nostra, Joan Maragall, definí com “la més bella de les danses que
es fan i es desfan”. A més. tots sabem que ella participava
activament en els aplecs de ballades de sardanes que s’organitzaven
a la nostra ciutat.
Més
tard, el director de la coral “Rossinyol” del Centre, abans que
els xiquets cantaires interpretessin el seu programa, dedicat també a
ella, va commemorar la trajectòria de la vida professional de Cinta
al llarg dels anys on desenvolupà la tasca de mestra al col·legi La
Mercè.
Cinta:
Esperem que des de la casa del Pare —en qui tu creies i confiaves—
vas gaudir, amb aquella rialla que sempre et caracteritzava, del
treball que et van brindar tots els xiquets i xiquetes que, en
definitiva, són els que tu sempre vas estimar.
CEIP La Mercè - Tortosa
http://www.xtec.cat/ceipcintacurto/ e-mail: ceipcintacurto@xtec.cat