Juny 2000. 

Col·laboracions publicades a la revista "Visquem l'escola" recordant a Cinta

Des del Centre, la Junta de l’APA i aquest Consell de Redacció, hem cregut oportú donar una visió externa de la nostra estimada Cinta. 

Alumnes, companys i amics ens deixen constància de la seua personalitat i els seus valors professionals i humans. 

Aquesta revista, de la que ja portem 17 números, ha estat fruit de la col·laboració de tota la comunitat educativa. Al primer número, ella ja hi va estar present i sempre va estar participant, a nivell de consell de redacció i com a professora, estimulant els seus alumnes a portar treballs als diferents números que s’anaven enllestint. 

Quan va deixar la professió activa va seguir al nostre consell i sempre reclamava la revista quan encara “estava recent feta”. Una bona part de les que en teniu i en tindreu a la mà sempre portaran alguna cosa d’ella.

Nota de la Redacció

Sempre amb Cinta

Cinta Curto fou, com tots sabem, una excel·lent persona, una immillorable professora i un exemple a seguir.

 De les moltes qualitats de Cinta, destacaria la seva absoluta i plena dedicació que tenia per la seva professió i sobre tot pels alumnes. Coneixia a hom del Col·legi i mai se li oblidava la cara d’un alumne o noi/a que hagués cursat a Ferreries. Tenia un interès desmesurat pels problemes o situacions dels alumnes, tant dins com fora del centre. Com a professora, explicava d’una manera clara i es feia entendre, perquè així tots poguéssim situar-nos en el tema en concret. Mai no cridava però quan ho feia era perquè algú no estava escoltant o no estava atent, però sempre després de la classe anava a la persona en concret i es disculpava, aconsellant-li més atenció a les classes i no tants oblits. Es podria dir que li sabia mal maldar a un alumne, per això es disculpava amb ell i l’aconsellava.

 A part de la seva professió, amb la qual estava orgullosa i es sentia molt bé exercint-la, també ajudava a l’església, a l’hospital de Jesús i anava sovint a la capella de l’Aliança. Però el que realment li apassionava era ser professora. Tenia una gran capacitat per guanyar-se la confiança de tots els alumnes ja que d’altra banda era de caràcter obert, simpàtic, divertit i sempre anava amb una rialla d’orella a orella.

Jo vaig tenir el plaer i la sort de conèixer a Cinta l’any 1994 però la nostra amistat durà molt més que els dos anys que la vaig tenir com a professora, ja que un cop abandonat el Col·legi seguíem en contacte a través de la confirmació. Vaig escoltar els seus consells i explicacions per això avui en dia m’és més fàcil organitzar-me, per exemple la feina, les hores d’estudi...

 Ella m’ensenyava amb llibres però tenia sempre molts consells que jo per suposat seguia, va ser per això que al 1996 vam participar a un concurs de Literatura i el vam guanyar (dic “vam guanyar” perquè si no m’hagués ensenyat tot el que ella sabia no hagués pogut arribar a ser un dels guanyadors). A ella, com a mi ens va fer molta il·lusió rebre aquell premi (V Jornades Europees del Patrimoni) per això ella no dubtà ni un sol moment en acompanyar-me. És un dels records més bonics que tinc d’ella, l’estança en aquell claustre, jo molt nerviós i ella — com sempre — donant-me suport i confiança, perquè al seu costat et senties afortunat i tranquil, com si tinguessis al costat a un àngel de la guarda, que t’ajudés i et donés suport en tot moment.

A tots ens queda el record de Cinta, amb la imatge de una persona alegre, divertida que ho ha donat tot pels altres. Aquesta era Cinta Curto per sempre.

 Marc Curto Chulbi

Cinta Curto o la “soltera fecunda”

La vaig conèixer fa quinze anys. En la seva gran xarxa d’amics hi havia dues parelles de matrimonis que volien preparar bé la primera comunió de llurs fills. Tant en l'escola com en la Parròquia. Però, tenien recels davant d’algunes presentacions deformades de la fe. La Cinta intervingué i entre tots dos -ella i jo- descobrirem l’ou de Colom: que els pares-mares foren ells mateixos els catequistes. La cosa va anar a més i nasqué un grup cristià atípic. D’aquesta colla, la Cinta n’era la coordinadora efectiva i afectiva. Tenia temps. Podia i volia servir. Sabia estimar regalant detalls i regalant-se ella mateixa.

Sé que en els pobles on ha estat com a mestra i com a cristiana ha sembrat unitat i alegria. Un botó de mostra: el dia que l’adéu exequial a la Parròquia del Roser, hi havia una quarantena de nois i noies de 10 i 15 anys. Mai no havia contemplat en un funeral aquest contrapunt de preadolescents a la vora de pares i iaios. Solen acudir-hi principalment els de la tercera edat (!?).

Cinta Curto Loras es confessava humilment cristiana i en la vida de barri, en els Col·legis i en les Parròquies es definia com la dona que sap estimar. Perfil psicològic d’aquesta soltera: "UN SÍ”.

No ha tingut fills segons la natura, però ha col·laborat en el naixement i creixement en la fe i en l’educació a centenars de cors. Vull acabar, portant l’aigua al molí de la fe entesa com una contemplació des de l’altura transcendent de Déu. Copio de la revista Quaderns de Cristianisme i Justícia. número 97. títol: Els cecs i l’elefant. Autor: Xavier Melloni, jesuïta italià:

“Diuen que els astronautes, quan contemplen la terra des de l’espai, durant la primera setmana només miren el seu propi país; durant la segona setmana s’identifiquen amb el seu continent; i que a partir de la tercera setmana, senten que pertanyen a un únic planeta. Tal vegada s’esdevé en ells, de forma condensada, el procés de la humanitat: des de l’instint tribal, on el sentiment de pertinença a un grup tendeix a ser excloent dels altres, fins a una progressiva ampliació de l’horitzó de fraternitat mundial”.

La Cinta Curto Loras, ara en la plenitud de la veritat, l’amor i la bellesa que és l’altura del cel (Déu) ens voldria que des de les nostres identitats, diversitats viscudes complementàriament, arribessin a la unitat tot cantant: “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare”.

 Mossèn Joaquim Blanc i Bahima

RECORDANDO,

 Son muchas las amistades que perduran de la época de mi estancia en les Terres de l’Ebre; Maria Cinta era una de ellas. La verdad es que me resulta incómodo y doloroso escribir en pasado refiriéndome a Maria Cinta. Pero, si bien es cierto que su ausencia física es una penosa realidad, también lo es que, puesto que vivió por y para la educación y por y para los niños, su ejemplo, su dedicación y entrega estan muy presentes en quienes tuvimos la dicha de compartir con ella la amistad.

Ahí estará siempre patente, haciéndose realidad cada dia, esa imagen suya serena, afable, rebosando humanidad.

Ese era su mundo, el de darse y dedicarse a los demás, con prontitud, con alegría, con afabilidad, adelantándose siempre.

Su pérdida física lo es para todos, para amigos y compañeros, y sobretodo para aquellas generaciones actuales y venideras de ese colegio de Ferrerías que no podrán degustar la imagen y la actuación ejemplar de una gran persona, de una gran maestra, de una persona de valores entregada con la alegría y el optimismo tan propios de ella y que me consta que mantuvo hasta sus últimos momentos.

En su recuerdo he estado releyendo estos días las publicaciones “Història de Tortosa” y “Tortosa i la seua Comarca” que siempre he tenido en un lugar privilegiado de mi biblioteca, por lo entrañable para mí de Estas Tierras y de los autores de las mismas cuyas dedicatorias estan llenas de afecto. De ahora en adelante, estas publicaciones adquieren una significación de especial relieve.

Descansa en paz, Maria Cinta, de los sinsabores que te hayamos producido, descansa en paz porque has sabido llevar tu trabajo y hacer cuotidiano la semilla de lo sublime, semilla enterrada en lo más hondo de tu corazón y de tu personalidad.

Queremos que nos sirvas de ejemplo; tú nos lo diste con creces, somos ahora nosotros quienes hemos de tomarlo, porque mucho hemos de aprender de ti, de tus actitudes, de tu entrega, de tus valores humanos y, por ende, morales.  

Valencia, 12 de junio de 2000

Alejandro Bañares Vázquez

Molt més que una mestra, molt més que una amiga

Tarragona, 15 de juny de 2000.

 Estimada Cinta:

Fa poc més de 3 setmanes que te’n vas anar amb els teus pares i ens vas deixar el teu amor i la teva alegria. La veritat és que sense tu, ara no és el mateix que abans. Ens sentim bastant tristos des que tu ens vas deixar.

 Jo vaig tindre l'excel·lent ocasió de conèixer-te des de molt petit. Era una persona molt viva i amb caràcter. També molt simpàtica. Recordo que el primer que vaig aprendre de tu era la teva reconeguda salutació: “Hola coca-cola”... també deies que quan era el cumple, sempre et treies un any ... o sigui que era el teu “des-cumple”... : Era molt original... per la forma d’ explicar les coses.

 Amb tu vaig conèixer gent molt maca, - part d’ aquesta gent s’han convertit en molt bons amics meus-... Quan els meus pares eren fora (els caps de setmana), tu venies a cuidar-nos i ara estem molt agraïts... També vas ajudar-me molt en els estudis. Sempre estaves disponible. T’ agraeixo moltíssim el que vas fer per mi. Amb tu vaig aprendre a ballar sardanes... i m’ ho passava d’ allò més bé. També vaig tindre l’oportunitat de conèixer els teus pares, Cinta Loras i Miquel Curto,  eren molt bona gent.

 Per a mi, tu vas ésser com la meva iaia. Ens vèiem molt sovint. Tot va anar be fins que me’n vaig vindre a viure a Tarragona... em vaig distanciar una mica de tu., sols una mica. Anava a Tortosa cada 2 mesos, sempre a casa teva, em vas donar una hospitalitat excel·lent, em cuidaves com si fóra el teu nét.

 Els darrers mesos en estar a l’ hospital, et trucava quasi cada dia. Sempre deies que estaves bé o una mica millor. Jo em quedava més tranquil.  

 Va arribar la mort del teu pare. Vèiem el teu sofriment. Vas anar a casa d’uns amics  a l’espera de una possible operació, però al final no va poder ser... Era massa tard... Cada cop t’estaves apagant... més i més... jo continuava trucant per telèfon i el cap de setmana estàvem a punt d’anar cap als Reguers per  veure’ t..., però no vam poder vindre... Dissabte per la tarda en trucar em van dir que seguies igual, que no havies millorat... Jo em temia el pitjor...

 M’avisen de la teva mort L’ enterrament va ésser a l’església del Roser... Van assistir més de 600 persones... La cerimònia va ser molt emotiva.

 Darrerament la Cinta estava molt preocupada perquè jo m’ examinava el 30 de maig de la pràctica de conduir. Aquell mateix dia vaig aprovar, i li vaig dedicar a ella... Va ser un dels més feliços de la meva vida...

 Vull fer arribar el meu agraïment a tots els que van col·laborar en que la Cinta estès el millor possible.

 Adéu-siau, Cinta Curto

 Juan Coma Gonzàlez

22 anys

Antic alumne i amic personal.

Carta oberta  -tramesa enllà de la mort- a la mestra Maria Cinta Curto Loras

Benvolguda Cinta:

 Confio que en aquesta darrera primavera del segle XX, quan t’has presentat davant de la Justícia divina, has estat rebuda pel bon Déu amb una abraçada molt forta. Més forta encara, de la que, amb seguretat, t’han fet també ta mare i ton pare en retrobar-te.

Espero que haurà estat així, perquè ja quan et vaig conèixer, fa molts anys —te’n recordes que anàveu tu i una altra mestra extraordinària, la Montserrat Viladrich?— vaig intuir que estava davant de companyes admirables d’aquelles que es fan un projecte de vida i el duen a terme fins al darrer dia.

Per això ara, com que els cristians creem que “la caritat sobreseurà al Juí”, confio que el teu, de Juí, ha hagut de ser molt ràpid, perquè l’amor que sempre has tingut envers els teus alumnes i el proïsme en general, tant a nivell intel·lectual com a nivell d’acció, ha estat més que evident.

Deixa’m, si et plau, que et parle com si estiguesses encara en aquest món. Ja sé que d’altres companys —especialment del col·legi de Ferreries— podran donar de tu molts més detalls dels que jo exposaré. Però, tant se val!.

Jo, ara que ja no et podré fer enrogir, et voldria dir que t’he vist sempre una persona molt ferma, que estimava Déu, els hòmens i l’Església, a més de ser una exemplar mestra de vocació.

Sí, ja sé que avui no està pas de moda, això de parlar de la vocació. Però molts de mestres vells pensem que hi tornarà a estar —i malament rai si no és així!— sobretot si ens referim a la inclinació per determinades professions... Per a triomfar en el magisteri, estic convençut que el secret de l’èxit radica a tenir una decidida i clara vocació, com la que tu vas tenir.

Perquè tu, com a veritable MAGISTRA —de MAGIS, “més”— sabies que això de més, t’havia de servir en principi, sobretot, per a intentar ser la més amiga de cadascun dels teus alumnes. En canvi, pel que fa a allò de ser més, en el sentit d’adquirir fama o glòria, tu ja tenies ben clar que els mestres no ho hem d’esperar pas ací baix, això... De la mateixa manera, tenies també, ben fixats els teus objectius bàsics: educar i instruir, com més millor, els teus deixebles. És a dir: cultivar la seua intel·ligència, la seua memòria i la seua voluntat; ensenyar-los què és conèixer, i ajudar-los a assolir l’evolució més gran i harmònica de totes les seues possibilitats, per a intentar fer, de cada un d’ells, un ciutadà modèlic, d’aquells que “Déu vol i la societat necessita”, com desitjava el pare Manjón.

Tu sabies, Cinta, que la teua professió reclamava que t’actualitzesses permanentment en dosis creixents de ciència; i eres conscient que, fent la teua feina, exercies un art i una mena de sacerdoci. I per això la teua vida ha estat un reciclatge voluntari continu.

Tots els qui et vam conèixer recordem de tu coses com les següents:

• Que molt abans que es posés de moda el terme “reciclatge” tu ja el practicaves pel teu compte. Així, per exemple, recordo que quan es van iniciar els cursos de “Reciclatge de Català per a Mestres”, tu ja hi portaves molts de quilòmetres recorreguts i tenies la titulació suficient per a prescindir-ne. Tot i això de forma voluntària, t’hi vas apuntar igualment perquè volies aconseguir una preparació més completa.

• Que quan fa uns anys, molts de jòvens i adults d’aquestes comarques van sentir desitjos d’aprendre a ballar la jota i la sardana, tu, que ja ho dominaves, vas poder-los-en  ensenyar, amb la qual cosa els vas ajudar a integrar-se una miqueta més al país.

• Que quan uns altres grups van adonar-se de la importància de l’estudi de l’entorn, també vas poder donar un cop de mà a més d’un per a adquirir coneixements referents a les muntanyes del Port i al camp d’aprenentatge del Delta, a l’estudi dels trets distintius dels Reals Col·legis, la catedral, els monestirs de Poblet i de Santes Creus...

• Que durant molt i molts anys, has cuidat exemplarment ta mare i ton pare, vellets i malalts.

• Que, ja jubilada, has seguit col·laborant desinteressadament amb els companys: com a monitora en la setmana escolar, fent de “castanyera” per a alegrar els parvulets, etc., etc.

 Per això, no m’estranya que, després de la teua darrera estada a l’hospital, uns bons companys t’hagen donat consol i un lloc a la seua llar, que fes una mica més suau l’etapa més angoixant del teu pas per aquesta vall de llàgrimes.

No ho faig més llarg. Per tot això que he exposat i per més coses, estic convençut que —com deia Maragall— ara que se t’han “aclucat aquests ulls humans” el Senyor te n’haurà donat “uns altres més grans” per a contemplar la seua “faç immensa”.

Deixa’m acabar; Cinta, dient-te que molts de companys preguem per tu, des del dia del teu traspàs. Però et diré més: alguns de jubilats, que ja veiem transcórrer molt de pressa el temps que ens falta per passar a l’altre Món, fins i tot ens encomanem a tu, perquè sempre t’hem vist molt ferma en la fe i, per tant, confiem que ens ajudaràs a passar amb èxit més enllà de la mort, de manera que també es complisca per a nosaltres el desig de Maragall: “Sia’m la mort una major naixença!”. Eh, que ho faràs?

I res més, benvolguda. Amb moltíssim afecte, t’envia una fraternal i ben forta abraçada (amb el prec que la faces extensiva a la Montse i els altres companys ja traspassats), el teu vell amic,

 Josep Panisello

P.S. Estic segur que aquesta carta t’arribarà sense retard perquè, en els meus precs de cada dia, en faig mitjancera la Mare de Déu de la Cinta.

Homenatge a Cinta Curto

 CEIP La Mercè - Tortosa

http://www.xtec.cat/ceipcintacurto/           e-mail:  ceipcintacurto@xtec.cat