Família
Betulàcia
Avellaner
Corylus avellana
Castellà:
avellano
L’arbre que correspon a la c de l’alfabet celta (calltuinn), capaç de protegir del mal segons aquella mitologia, té per regla general port arbustiu (6 m), ample i ramificat des de la base, però pot arribar a constituir un arbret (fins a 12 m). L’escorça és llisa, d’un gris bru brillant, amb fileres horitzontals de porus. Les fulles, d’un verd intens per sobre i més clares per sota, són peludes, rugoses, toves i grans (10 x 10 cm). Tenen el marge doblement dentat i una punta pronunciada a l’extrem. Les minúscules flors masculines es troben reunides en aments grocs, llargs i pènduls (5 cm); les femenines són erectes, marronoses i amb estigmes vermells que sobresurten. Donen raïmets d’1 a 4 avellanes, cada una en una copa foliàcia verda i dentada. La clofolla llisa, verda de primer, es lignifica i canvia cap al peculiar marró rosat de l’avellana madura (10-25 mm). Dins hi ha una única gran llavor comestible.
A la tardor, les fulles es tornen grogues i cauen. Tot seguit apareixen petits aments de flors masculines, que s’aniran desenvolupant fins que, en començar la primavera, estiguin ben carregats de pol·len. Les flors femenines apareixen a l’hivern, del gener al març, abans que les noves fulles. Les avellanes maduren a partir del setembre.
És una espècie d’àmplia distribució eurosiberiana, que arriba fins al nord d’Àfrica (Algèria). Als països septentrionals és pròpia de les àrees més abrigades i indicadora de microclima càlid, mentre que al sud viu a l’estatge montà, fins a 1.600 m, i indica microclimes humits. A les planes europees sol formar masses denses als marges del bosc i als indrets aclarits. Al nostre país apareix típicament als fons de vall humits, no pas inundats, dels torrents de l’extrem oriental dels Pirineus, la Garrotxa i el Montseny, i arriba fins a Collserola. Més cap al sud es troba cultivat, en regadiu, i és difícil de dir si hi ha exemplars espontanis. El conreu de l’avellaner és molt important a Catalunya, que concentra el 20% de la producció mundial d’avellanes, per darrere de la costa turca de la mar Negra (40%) i Sicília (25%). Algunes de les varietats cultivades són híbrids entre el nostre avellaner silvestre i altres espècies (C. colurna, C.maxima).
La fusta de l’avellaner és forta i elàstica, però poc duradora. Tradicionalment se n’han explotat els nombrosos rebrots que treu en ser tallat de soca per obtenir bastons, arcs de bótes, suports , pals per a fer tanques, etc. També s’usa en marqueteria i per tornejar. El principal aprofitament de l’arbre és l’avellana, consistent i saborosa, molt rica en lípids. Es consumeix directament, fresca o torrada, s’usa per a l’elaboració de xocolata i mantega d’avellana i se n’extreu oli d’alta qualitat per a usos alimentaris i industrials.
