Família
Salicàcies
Desmai
Salix babylonica
castellà:
sauce llorón
El desmai té
un port inconfundible. El tronc és més
aviat gruixut i curt (8-12 m),
cobert d’una escorça grisa profundament solcada, i la capçada, ampla
i irregular, es desplega en elegants branques molt primes i flexibles que pengen
verticalment i poden arribar fins a terra. Les fulles, verdes per damunt i blanc
blavoses per sota, són estretament lanceolades (6-12 cm de llarg x 6-12
mm d’ample), acabades en una punta llarga i finament dentades al marge.
Les flors masculines i les femenines apareixen en arbres diferents, reunides en aments
(1-2, 5 cm). Els fruits són petites càpsules que s’obren
longitudinalment per deixar anar nombroses petites llavors guarnides d’un floc
de pèls sedosos.
Treu fulla molt aviat a la primavera i la deixa anar molt avançada la tardor. A l’hivern queden al descobert els branquillons, molt llisos i grogosos, que brillen al sol. Floreix al començament de la primavera i els fruits maduren al final de la primavera o al començament d l’estiu.
El desmai és
originari de la Xina i no pas de Babilònia, com donaria a entendre el seu nom
específic, el qual sembla que es deu a una confusió amb Populus euphràtica (conegut
com a pollancre d’Elx) perquè es va introduir a Europa amb exemplars de la
regió del riu Eufrates, però no
eren naturals d’allí. Es planta com a arbre ornamental en parcs i
jardins, especialment vora l’aigua, tant perquè prefereix sòls humits com pèls
estètics efectes que produeix en emmirallar-se a l’aigua. Se’n cultiven
preferentment arbres femenins: tanmateix, és rar localitzar exemplars genuïns
de l’espècie, perquè sovint es planten formes híbrides. En
particular, S. chrysocoma, híbrid entre S. babylonica i S. alba, és una
varietat decorativa i de creixement ràpid que ha suplantat gairebé
completament el desmai en jardineria.
L’escriptor
romàntic A. de Musset es referí al “fullatge plorós del desmai, que hom
considera evocador de la tristesa i la
malenconia. Tal vegada cal buscar la
causa en la identificació que s’ha fet del desmai amb els salzes de la riba
dels rius de Babilònia, a les branques dels quals els jueus “havien penjat
les seves arpes i seien i ploraven recordant Sió”, segons el cant de
l’exili (Salm 136).
