Família Oleàcies
Freixa
Fraixinus excelsior
castellà:
fresno
“L’arbre
del món” de la mitologia germànica ateny 40 m amb una capçada alta i
ovada, de branques obertes i ramificades. El tronc té l’escorça
d’un gris verdós i llisa quan és jove, però amb els exemplars vells esdevé
més fosca i solcada. El fullam, que tamisa la llum produint una ombra lleugera,
és constituït per grans fulles (fins a 35 cm) compostes de 4 -6 parells
de folíols i un de terminal. Els folíols (fins a 11 cm), verd mat per
sobre, pàl·lides i pilosos a sota, acaben en punta i tenen els
marges dentats.
Normalment les flors masculines i femenines creixen en arbres separats, però
alguns arbres porten tot tipus de flor o bé tenen flors hermafrodites. Les
flors són poc aparents, petites i de color porpra, i van reunides en
espigues primer erectes i després penjants. El fruit (2,5-5 cm) és una sàmara.
Aquestes sàmares, de color verd fosc brillant abans de madurar i marrons un cop madures, pengen reunides en raïms.
Caducifoli,
les flors apareixen a la primavera abans que les fulles, cosa que facilita la pol·linització
pel vent. Els fruits madurs cap a la darreria de setembre. A la tardor les
fulles es tornen grogues i cauen, però els fruits romanen a les branques. L’arbre
hivernal, despullat, es reconeix bé pels seus borrons, molt negres i
angulosos.
El freixe de
fulla gran es àmpliament estès a Europa i el sud-oest d’Àsia i arriba fins
el nord d’Amèrica. Prefereix les terres fèrtils, humides i càlides, però
pot viure en tota mena de terrenys. Al nostre país és molt abundant els
Pirineus i es troba al Montseny i a les comarques humides, fins a 1500 m. El
freixe de fulla petita (F. axycarpa), molt semblant però amb els borrons color
de fusta, el substitueix a la terra baixa. Així mateix, el bonic freixe de flor
(F. ornus), de vistoses flors blanques, es fa a les terres Mediterrànies de Grècia,
Itàlia i Còrsega; curiosament, no
existeix a França ni a Catalunya ni a les Balears, però reapareix al País
Valencià.
A l’Europa
antiga proporcionava una gran varietat de matèries: la fusta servia per a fer
arcs, llances i bastons i com a combustible; les fulles eren farratge per els
animals i remei contra la gota; els fruits es menjaven amanits o adobats; la saba
es donava als infants com a reforçant, i les llavors s’usaven com a diürètic.
No es estrany que fos considerat un arbre màgic, suport de l’univers sencer:
les seves arrels s’enfonsen a
l’infern i beuen de les fonts de la saviesa i del destí, el seu tronc sosté
la Terra i la seva capçada aguanta la volta del cel i els estels.
La fusta,
clara, elàstica i resistent, s’usa per a mobles, material esportiu (rems,
pals d’hoquei, etc.) i elements de decoració. Abans de l’aparició dels
aliatges lleugers es construïren avionetes amb fusta de balsa recoberta
amb fullola de freixe.
