Família
Tiliàcies
Tell,
til·ler
Tilia platyphyllos
castellà:
tilo
El
cognom del gran naturalista Linné, així com la infinitat de topònims
centreeuropeus derivats de l’alemany "linde" fan referència a
aquest arbre, que s'alça més de 30 m. El tronc curt, gruixut i recte, amb
escorça grisa i llisa que amb l'edat s' enfosqueix i s'esberla en
estretes bandes longitudinals, es ramifica en branques ascendents, fortes i
nuoses, que dibuixen una majestuosa cúpula, molt tancada. Les fulles (6-15 cm),
asimètriques, tenen forma de cor amb la punta pronunciada i el
marge fortament dentat. Per damunt són de color verd fosc, entapissades de pèls curts molt
fins, i per sota són més pàl·lides i mostren pilositat blanca a les
enforcadures dels nervis. Les flors, petites i aromàtiques, de color crema, formen inflorescències
de 3 o 4 penjant d'una ala membranosa de color verd blanquinós que serveix com
a òrgan de vol. Donen fruits secs indehiscents ovoides (8-10 mm),
cada un dels quals, densament pilós, té de 3 a 5 costelles longitudinals
prominents i conté d'1 a 3 llavors. En Tilia cordata, el tell de fulla petita
(4-7 cm), els pinzells de pèls de les bases dels nervis són vermellosos, les
flors solen fer grups més grans (de 4 a 15) i el fruit, més petit (6 mm), és
rodó i llis o amb línies molt poc marcades.
Els
tells són caducifolis. L’elegant fullatge de primavera i estiu, que
produeix una fresca penombra, s’esgrogueeix a la tardor i cau a l’hivern.
Floreixen pel juny i juliol i fructifiquen a l’octubre. Són arbres molt longeus:
segons una dita centreeuropea creixen durant 300 anys, es mantenen 300 anys i
van morint al llarg de 300 anys més.
Tots
els tells es fan en clima humit, però el de fulla gran ocupa amb preferència
els vessants i el de fulla petita viu exclusivament als sòls profunds de les
planes i els valls. No fan masses forestals, sinó que viuen sols o en petits
grups. Ambdós tenen distribució centeeuropea però mentre que el de fulla gran
prospera al centre i el sud d’Europa, el tell de fulla petita s’estén cap
al nord. Al sud dels Pirineus i la cornisa cantàbrica, el tell de fulla gran
viu als vessants obacs dels Prepirineus, les Guilleries i el Montseny i arriba
fins a les muntanyes de Prades i el Penyagolosa a través de barrancs humits i
cingles ombrívols. El tell de fulla petita, en canvi, només baixa fins a les
planes més humides de la Selva, la Garrotxa, el Ripollès i el Berguedà. Tots
dos presenten diverses subespècies i varietats que es planten com a ornament.
