Família Cupressàcies
Xiprer
Cupressus sempervirens
Castellà: ciprés
Arbre d’evocació espiritual,
plantat en cementiris i ermites, el xiprer mostra la seva silueta més típica
quan és llarg i prim, amb les branques erectes aplicades al tronc i una capçada
estreta i punxeguda, aparentment massissa (forma fastigiata). Tanmateix els
xiprers naturals tenen port més
aviat piramidal, amb les branques desplegades (forma horizontalis). El tronc,
sempre ben dret, pot fer fins a 25 m o
més, i l’escorça és fosca,
prima i superficialment arrugada. Les fulles, de color verd negrós, són
petites esquames triangulars (1-5 mm) disposades en 4 files, oposades de 2 en 2,
imbricades i recobrint completament les branques; al dors tenen glàndules resiníferes,
sovint poc aparents. Les llavors són protegides per un revestiment d’esquames
dures cada una de les quals sembla un clau de cap poligonal. El conjunt forma
una mena de pinyeta globosa ( 3cm ) de color verd, que en madurar esdevé
llenyosa i
Perennifoli, fa
les flors al final de l’hivern,
els seus gàlbuls maduren a la tardor de l’any següent. Pot viure fins
a 2000 anys.
Aquest
“xiprer del Mediterrani”, profusament plantat a tots els països riberencs
des de fa milers d’anys, té una àrea d’origen mal coneguda.
Podria ser la Mediterrània de l’Est o terres encara més orientats,
però també sembla que ocupava extenses zones al nord d’Àfrica abans de l’època
romana, amb un clima menys sec que l’actual. Resistent a la sequera,
s’adapta a tot tipus de terrenys, des del nivell de la mar fins als 800 m.
Ales plantes ventejades del Roselló, l’Empordà i el Baix Camp es cultiva
molt com a tallavents, fent pantalles vives per protegir els conreus. Arreu es
planta en jardins i cementiris i també com a arbre viari, en camins i avingudes.
Isolat de vegades enmig dels camps, sembla que la seva ombra feia d’ immens
rellotge de sol per indicar l’hora als pagesos; altrament, existia la creença
que el xiprer allunya els llamps. Ocasionalment s’ha fet servir per a la
repoblació forestal de zones àrides.
La fusta és excel·lent. Groguenca, nuosa, lleugera i forta, amb una fragància que recorda el cedre, ha estat, i encara ho és, apreciada en ebenisteria fina i escultura. Imputrescible i resistent als fongs i als corcs, és també molt duradora. Les pinyetes contenen tanins recomanats en les farmacopees com a vasoconstrictors, i de les fulles es destila un oli indicat en les afeccions respiratòries, encara avui usat per la indústria farmacèutica. Arbre consagrat antigament a Plutó, se n’escampaven branques davant dels difunts: tal volta cal buscar en aquesta advocació mítica el seu tradicional caràcter funerari.
