Pseudònim: Turmalina

Passejava amb els meus pares i la meva germana. Caminàvem 
pels voltants de la catedral. Jo, observadora com ninguna, em dedicava a contemplar tan bell edifici, quan de sobte em vaig topar amb un nen petit, d’un any potser, que tot just començava a donar les seves primeres passes sobre aquell terra asfaltat amb basalt.
Anava insegur, no obstant em feia ganyotes que despertaven la meva simpatia cap a tan bufó minyó. 
Va arribar la seva mare i li vaig preguntar el nom de la criatura. Ella em va contestar “Toni”. Aquest fet no tindria res d’estrany si no fos perquè tan el nen com sa mare eren de pell morena, del que anomenem “de raça negra”. Recordo tal vegada en la que vaig veure la raça negre per primer cop. Tenia uns tres anyets, però ho recordo com si fos avui. Aquell home imponent, vestit amb capa i túnica i amb sandàlies en ple hivern. Anava a sobre d’un vehicle luxós, tot ple de llums que m’enlluernaven, guspires brillants que feien clara la nit. De sobte es va aturar i tots els nens van córrer als seus genolls. Jo estava espantada, però els meus pares em van pujar a dalt, i em van seure sobre els genolls revestits amb teles de vellut d’aquella persona desconeguda per a mi. Aquell home em va donar caramels, uns caramels màgics potser, que em van treure la por i em van fer veure per primera vegada una persona igual i alhora diferent a nosaltres.
Una persona que veig tot sovint pels carrers, que me la trobo al col·legi, que la veig a la botiga, que juga al parc del costat de casa. O potser és més d’una persona?
Aquell home gran, que em feia por al principi i em va il·lusionar al final, s’ha multiplicat en els darrers anys. Però els seus iguals no son iguals entre si. Hi han moltes races diferents que es barregen entre la multitud autòctona. La cara i la creu d’una moneda que es diu Girona. Que no pot viure l’una sense l’altre, que no es pot partir per la meitat, que per constituir la moneda han d’estar unides, perquè el valor d’una sola cara és inferior al de les dos juntes. 
L’enganxament que uneixi les dos cares, si es trenquen, ha de ser el més fort de tots, el més bo, perquè no quedi cicatriu i es menyspreï aquesta moneda. Aquest enganxament té quatre noms: amor, integració, ajuda, solidaritat. 
Quatre aspectes a tenir en compte si no volem conflictes, si volem
la pau entre persones de diferents races i cultures, si volem aconseguir una ciutat sense racisme, plena d’amor  i germandat entre tots els que hi vivim, que constituïm la cara i la creu de la moneda, però que en definitiva formem part d’aquesta i tenim la mateixa condició ,la més important de totes, que es situa per sobre de totes les coses: la condició humana.
 

Turmalina

      Autora: Annia Fuentes Burch 

No sé que he fet. No ho sé, però deu ser molt greu... És que, si ni fos així, no entendria el perquè d’aquesta “vida”... que ben mirat..., no sé que és, però jo hi estic a dins i de ple.
Tots el vespres, tots, arriba el mateix: ha passat un dia més, carregat d’alegries i de penes i llavors... les penes s’inflen fins a esclatar els meus ulls en un mar de llàgrimes. Bonica frase, però terrorífica si s’ha de pronunciar. Oi?
Pot haver estat un dia meravellós, però arribo a casa i tots els esglaons que havia sobrepassat enfocats fins arribar de nou a la societat infeliç on visc.
Nusos de paraules s’ajunten al meu cap quan escric. No em deixen expressar bé el que sento però...sento; i sento quelcom que m’esgarrapa el cor. Que m’el retorça, estira i es desfà.
Pot resultar estrany escoltar aquestes paraules... però són una realitat al meu ésser.
Em comparo amb els altres i penso: per què?; analitzo la meva forma de vida i penso: per què? No sé qui fou aquell que escrigué amb tinta inesborrable el meu destí, però el maleeixo.
Tinc 16 anys i frueixo de tal maduresa que, fins i tot m’arriba a desagradar. No sóc un adolescent, sóc un home... amb cos de noi però amb pensaments d’home. I, no m’agrada.
Procuro anar de interessant, preocupar-me per les drogues, les “ties” i l’alcohol. (No és això el que fan tots?) Però, jo sóc diferent.
Els problemes se casa m’han fet dependre tant d’ells que mai he aconseguit veure més enllà d’aquesta barrera o com es pugui i/o anomenar.
Em costa parlar del problema, tal i com em va costar acceptar-lo, ara em costa el fet d’haver-lo de pronunciar. Però... certs cops és necessari, com per exemple aquest. És necessari perquè... si no ho faig el meu estat d’ànim arribarà a tocar el nucli de la Terra, es cremarà, i amb ell, el meu cos desapareixerà. Tan sols caldria que fes una tonteria... Però espero arribar a tan amarg estat de desesperació.
Són prop de les 12 de la nit i jo encara escric. Escric per donar constància a la meva felicitat. Més que res, escric per no oblidar mai lo malament que ho he passat durant la meva “infantesa”.
Escric i deixo d’escriure. Així constantment. És que reflexiono sobre el que poso.
Cal mirar de no dir grans bestieses que m’en facin penedir. Les coses s’han de pensar abans de dir-les o escriure-les... Per això ho faig d’un mode un tant superficial...
Duran sempre he buscat béns materials; però ara busco el que no trobo: béns “sentimentals”... Ja no importa romandre a l’esglaó de la societat mitja-alta. Ja no.
Perquè això no significa FELICITAT. No... Això significa “samarretes, CD, pizzes” i ... tot el que es pugui comprar amb diners. Però no un matrimoni que s’estima i que aporta al seu fill un bon sentit al voler viure. Res d’això...
La vida fa fàstic... per què m’ha tocat a mi? Sé que ho tinc tot per a ser feliç, però.. no. Tot no. Em fa falta el més important: els meus pares, els meus pares junts.
Des que van decidir fer vida per separat, res és igual. Ploro per les nits, en silenci i, fins i tot he arribat a avergonyir-me’n de ni mateix, perquè això, només o fan les noies... Bé, és el que diuen però... mai ningú m’ha ajudat.
Ni la persona que més m’estimo m’ha consolat mai. Creieu que això no fa de muntanya rocosa cap a la meva drecera?
Cerco el que no trobaré, doncs el meu voltant carregat de desgràcies, infidelitats i desordres... no ho permet. Però jo ho cerco sense parar... inútilment. Sóc així, no hi ha res a fer.
... Estic fart d’escriure. Si encara fossin belles paraules que el meu cor deixa anar... Però tinc la més sincera sensació de que no són més que coses estúpides. Esquitxos de intents de paraules amb sentit de sentiment. I, no sé si això en fa més bé que mal... perquè dic veritats. I quan això succeeix, majoritàriament no són gaire agradables, així que, deixo la feina.
“Visc en un món estrany, carregat de gent extranya i amb sentiments extranys; així que dubto que em quedi res més, sinó adaptar-m’hi.
    Si més no ho intentaré. Ben mirat, és l’únic 
      que em queda per fer...” 
 

Annia Fuentes Burch
2n premi extraordinari de prosa