|
La família, Aleix Fernández Majó
Jo jugo amb el meu germà menjant un tros de pa. Amb el meu cosí m'enfilo en un pi. L'avi té ganes de jugar i moltes bromes ens fa. L'àvia em ve a buscar i em dóna el berenar. Els pares amb porten al partit i és molt divertit.
LA PRIMAVERA, Ilias Boujjia
A la primavera, les flors estan obertes, el sol brilla com un estel, i els ocells tornen a fer els seus nius.
LA MEVA FAMÍLIA, Anna Ortega Gelada
En la meva família, tots hem d'ajudar: el pare fa el dinar, la mare fa el sopar, la meva germana i jo, ordenar, el gos, rondinar, els hàmsters, jugar i els peixos, nedar. Però tots som família i el que més fem és estimar.
SANT JORDI, Mireia Camacho Cateura
Sant Jordi celebrem i una rosa regalem. Tres o quatre llibre comprem i un d'ells el regalarem. Sant Jordi va guanyar i a la princesa una rosa va donar.
L'aigua, Nora Fernández
De petita quan em banyava, no m'imaginava, que l'aigua que sortia un dia s'acabaria. El riu no és viu, la font no plora. I nosaltres llencem l'aigua a tot hora. L'hivern ja ens ha dit adéu, i tots esperem contents, que es desglaci la neu i els pantans quedin plens.
LES ESTRELLES, Sharpay
Les estrelles del cel són grans,
grans com uns elefants.
Tinc el pressentiment que cauran,
i jo les aniré agafant.
Quan les hagi agafat les portaré al meu llit,
i faré jocs de nit.
I si les cuido bé,
Amb mi s'ho passaran molt bé.
L'ONYAR, Maria Garcia Massaneda
L'Onyar és un riu que travessa la ciutat de Girona.
L'Onyar té moltes carpes, moltíssimes!
Jo passo pel pont de Pedra i es veu la Catedral, Sant Feliu i el riu Onyar.
Ara fa uns quants mesos que no plou i l'Onyar s'està quedant sense cabal.
L'Onyar és un afluent del Ter. L'aigua de l'Onyar està bruta però s'hi reflecteixen les cases del voltant.
L'Onyar neix a les aigües del Ter.
L'aigua de l'Onyar és molt necessària a la ciutat de Girona.També hi ha tres rius més que passen per Girona.El Ter,el Güell i el Galligans. I també són importants.
Quasi tota la Terra està coberta d'aigua per això també es diu el planeta blau.Si no tinguéssim aigua no podríem viure. L'aigua és necessària per viure! No l'hem de malgastar l'aigua.
GIRONA, Tulipa
Girona m'enamora
i m'hi passo moltes hores.
Quatre rius passen per allà
el Ter, el Güell, el Galligans i l'Onyar.
La Catedral i Sant Feliu
miren amb curiositat el riu.
La gent que ve a Girona
va a veure la lleona.
A Girona hi viuen molts habitants
que se l'estimen fa molts anys.
Hi ha molts ponts per observar
com és de bonic el riu Onyar.
La primavera, Claudia Peix
La primavera ha arribat i l'arbre ben maco ha quedat. Tot ha florit, i un piu piu s'ha sentit. Els animals contents, surten dels seus caus corrents. Les abelles ja estan xupant, totes les flors que van trobant. Un conill ha sortit, i una àguila se l'ha cruspit. El dia s'ha allargat, i la nit s'ha escurçat.
Les amigues, Shona
Les meves amigues són molt divertides. Tinc d'amigues la Carla i l'Ariadna i de mascota una aranya. A l'Ariadna li agrada la meva aranya. I a la Carla en canvi prefereix un canari i que pel seu aniversari una tortuga li regali.
La Flor, Alba Urbano
La flor és llarga i prima li regalaria a la meva amiga. La flor és verda i vermella i és una rosella. Dels pradells l'arrencaré i en un gerro la posaré. La flor és preciosa també molt olorosa. La primavera s'acaba i la rosella s'anirà. L'any que ve tornarà i al prat l'aniré a buscar.
EL DOFÍ, Gabriela Montez
El dolí és un animal marí. És força gran però no és gegant. A mi m'agradaria tenir un dolí però no podria dormir. Això s'acaba aquí perquè no tinc res més a dir.
2on premi Viola
El nostre Pare Déu, Àlex Sànchez Ruiz
El pare nostre de cada dia em fa aixecar amb alegria, pregant al nostre Pare Senyor em fa oblidar tot el pitjor. No se pas com ho farà però a mi sempre m'estimarà, Jo Senyor sempre et crure i per això et seguiré. Jo penso en el Senyor em trobo molt millor, amb ell estic més content i també sóc més valent. Sempre seguiré el teu camí fins que arribi a la meva fi, els meus dies hauran acabat i junt a tu els hauré passat.
El rossinyol, Marina Cusí Sánchez
En una fresca matinada, quan encara queia rosada, un petit rissonyilet cantava amb sa veu afinada. Veu una flor meravellosa a través d'una planta espinosa. L'ocellet para son cant en aquell mateix instant. Llançant-se cap a la flor sent un fort dolor. Entre punxes es veu presoner. Maleït sigui l'esbarzer! Ja veus caient l'ocell amb el pit tenyit de vermell. Una goteta de sang al pit, mor l'ocell reprimit.
GIRONA M'ENAMORA, Jordi Triola i Rodríguez
Girona és un lloc molt bonic, perquè cada dia si sent un "pic,pic", dels ocells que piquen els arbres mentre la gent balla sardanes. Les persones es diverteixen, i els nens petits creixen. Sant Fèlix és tot un símbol, però la Catedral tot un altre. També som bons amb el teatre, podem representar una bella o un astre. Girona m'enamora, és una gran estora i ben acollidora. Van passant els dies, i la gent es desperta, amb grans alegries. A Girona hi ha quatre rius, i son com quatre grans nius, per a tots els peixos, que ocupen tots els eixos. Girona és una gran ciutat, que regala amor i amistat. El barri vell es molt bonic, perquè és del tot antic. A l'estadi de futbol, la gent i va quant vol, animant el seu equip, fins al final del partit. Tenim bons oficis, i grans edificis. La gent treballadora, és sempre complidora. Girona m'enamora any rera any, és la meva ciutat per anys i panys.L'anell de la bruixa - Dana Vila i Cordones
Hi havia una vegada tres germans que eren els fills d'un pobre moliner. Un dia, els tres germans: en Ricard el més gran, en Robert el mitjà i en Pau el més petit, es van enamorar perdudament de la mateixa noia. Es deia Margarida, tenia els cabells com l'or i un bonic somriure que enamorava a tothom. Un dia en Ricard va voler donar el primer pas, va decidir demanar en matrimoni la Margarida. De camí a casa la Margarida es va trobar amb la bruixa Crispeta, que li va preguntar on anava tant decidit, però ell ni se la va mirar. Quan va arribar a casa la Margarida, li va fer la pregunta i ella només li va dedicar un somriure. En Robert va fer el mateix, li va anar a demanar la mà a la Margarida. Ell també es va trobar la bruixa Crispeta, que li va fer la mateixa pregunta que a en Ricard, el seu germà, però tampoc li va fer cas. Es va trobar la Margarida i llavors li va preguntar si es volia casar amb ell. Però ella no li va respondre. Llavors se'n va anar amb la cua entre cames. En Pau es va adonar que ara era el seu torn. Però tenia un gran problema: tenia una enorme berruga a la punta del nas i no es volia presentar davant la Margarida així. Al camí cap a casa es va trobar la bruixa Crispeta que li va preguntar on anava i en Pau li va dir: vaig a demanar-li el matrimoni a la Margarida, però amb aquesta berruga no tinc cap possibilitat que digui que si. Al sentir això, la bruixa li va donar un anell i li va dir que li donés a la Margarida i quan se'l posés digués: creix i creix i el seu nas es farà tan gran com el tens tu ara. Llavors la bruixa li va posar l'anell a en Pau i la berruga li va desaparèixer. Estava tan content que va abraçar la bruixa. Content amb el seu nou nas, va entrar a casa la Margarida però no hi havia ningú. Es va asseure en una cadira i va tancar els ulls. Al cap d'un temps va venir un home molt avar que feia temps que perseguia la Margarida i en veure l'anell tan bonic que tenia en Pau li va agafar i se'l va posar. Llavors, en Pau que no estava adormit va dir en veu baixa: creix, creix i el nas de l'home avar es va començar a inflar com un globus. Ell, desesperat, va sortir corrents. Just en aquell instant, va aparèixer la Margarida que es va enamorar d'en Pau al veure el seu nas i s'hi va voler casar. Però el pare de la Margarida només li deixava que es casés amb una condició: que en Pau comprés una casa per viure junts, i quan la tingués es podria casar. En Pau era pobre, però molt llest. Així que va buscar l'home avar i li va fer una proposta: si li donava diners suficients per pagar la casa, li curaria la berruga. I va ser així com l'home va acceptar i la Margarida i en Pau es van casar i van convidar la bruixa Crispeta.L'AIGUA, Ruth Armesto
Neix l'aigua en un manantial, amb aigües cristalines i brillants fa rius i fonts abundants, amb un gran i bonic cabal. L'aigua font de vida és per humans animals i plantes, no llenceríem ni papers ni llaunes si tothom ho sabés. L'aigua és cristal·lina al neixament però bruta a la desembocadura, també volem l'aigua neta i pura, però l'embrotim molt ràpidament. L'aigua es va esgotant, però no ens adonem, nosaltres per l'aigua lluitarem perque cada gota es vagi estalviant.
Vós, Senyor, Maria Busquets Frigola
Vós, Senyor Oh, Senyor, Vós que sou gran! Oh, Senyor, Vós que sou sant! Oh, senyor, Vós que sou totpoderós! Sé que no em puc comparar amb Vós. Vós m'heu dat una família cristiana, Cinc germans i més d'una germana, I a més també avis i àvies, Qui sóc jo per merèixe'm tantes gràcies? Vós sempre per mi heu estat Com un pare estimat, I Vostra Mare Verge, Un exemple de santedat. Qui som perquè ens hagis salvat? Per què t'han condemnat? Tu ens vas voler redimir, I per nosaltres vas morir. Ningú se't pot comparar En gràcia i bondat; Per això t'hem d'adorar I vostra gràcia proclamar. També sé que quan m'hagi de morir, El Senyor estarà amb mi, I la mort no m'ha de fer por, Perquè és l'encontre amb el Senyor.
La ciutat de Girona, Ivan Romero
Girona, una ciutat encantadora, de la que tothom s'enamora perquè la seva gent fa riure i tenir ganes de viure. Girona té una gran història i cultura i la major part és molt dura però aquesta duresa és el que provoca la seva bellesa. Girona sempre tan meravellosa, brillant com una dolça rosa, i la seva lluminositat ens condueix cap a la felicitat.
Déu, un amic - Irene Ribas
Déu és un amic o això és el que jo dic Déu m'alegra el dia I me l'omple de simpatia. Déu m'aguda a seguir, i a continuar el meu camí. El senyor em diu què fer, Quan no ho se del tot bé. Ell m'ajuda a ser bona persona i no només una estona. Jo no el veig, tot i que sé, Que al meu costat deu ser. Tot i això m'haig d'esforçar, per seguir i continuar. I la gran obra de Déu, Sé que és en el que ell creu. Déu ajuda i prdona, per poder ser bona persona.
Selene Domínguez Tovar
Catalunya és gegant, i té moltes ciutats. La més gran és Barcelona, i la segueix Girona. Aquesta és la meva ciutat. Els seus carrers són molt grans, amb comerç i botigues barates. I jo m'he comprat, un estigd'un dibuix animat, és un noi desanimat, pel seu gat que està malalt. Tambè estan les fires, on pots cantar,saltar, jugar i passar-ho bé, parlant i menjant. Girona té rius, on hi viuen, molts animals, ànecs colls verds, i també potser, que trobis persones, que toquin el clarinet.
Primer cicle d'ESO
Sirenes a la terra, Ariadna Manresa
Havia arribat el moment que tant havia desitjat. Després d'una setmana investigant en el vaixell, vaig poder submergir-me en el mar. Era fantàstic! Semblava un paradís! Hi havia dofins que s'apropaven a mi i es deixaven acariciar, peixos de tots colors, formes i tamanys, estrelles de mar precioses… Mai m'havia imaginat que el fons marí seria així de bonic. L'aigua era cristal·lina i ja m'anava acostumant a la temperatura. De cop i volta em vaig començar a enfonsar. Tenia les cames enganxades! M'estava ofegant. Gràcies als dofins vaig poder sortir a la superfície i agafar una mica d'aire. No entenia res. El meu cos cambiava per moments. Em va aparèixer una cua molt bonica, de tons blaus i liles. M'estava convertint en una sirena? No podia ser. Devia estar somiant. Al començament em va costar aprendre a nadar i a moure'm, però al cap de poc temps, amb l'ajuda dels animals marins, ho vaig aconseguir. Allò era fantàstic! Vaig fer una bona amistat amb els dofins. M'agradava molt viure al mar però un dia vaig veure un vaixell i vaig començar a recordar la meva antiga vida. Enyorava la meva família, els antics amics, les tardes d'estiu a la piscina i moltes coses més. Doncs em vaig posar trista i la Dofi em va venir a ajudar, al igual que molts altres animalons. Em van explicar el que ells sentien. Deien que els hi encantava viure allà, però que uns éssers anomenats "humans" estaven destruint el seu hàbitat, el seu món. La mare de totes les sirenes, la més poderosa de totes, em va fer una proposta. Podria tornar a la meva antiga vida si a canvi els ajudava, conscienciant a la gent que havíem d'estalviar aigua i intentar no contaminar tant ja que estàvem traient la vida a molts animals marins i malgastàvem molta aigua. La proposta no em semblava malament, però a mi m'agradava molt ser una sirena, i no volia deixar de ser-ho per sempre més. Durant tota la nit, vaig estar reflexionant sobre l'oferta i vaig arribar a la conclusió que ho faria. Sí, decidit. Ajudaria als animals marins i al medi ambient. Després de despedir-me, vaig anar cap a la platja intentant que ningú em veiés. Quan em vaig assecar, em vaig convertir en humana, un cop més. Al arribar a casa la meva mare se'm va tirar a sobre plorant. Es pensava que m'havia perdut i ja no tenien esperances de tornar-me a veure. Quan els hi vaig dir que havíem d'estalviar aigua perquè sinó s'acabaria, van començar a riure. Deien que l'aigua no s'acabaria mai. Al poble on vivíem hi havia una petita sèquia la qual ens proporcionava tota l'aigua que necessitàvem. Van anar passant els dies fins que va arribar un punt que no teníem aigua. La gent es va donar compta que s'havia d'estalviar aigua, i així va ser. Des d'aquell dia tothom intentava gastar el mínim d'aigua perquè el canal es pogués tornar a emplenar. Jo em vaig dedicar a conscienciar a la gent anant a programes de televisió explicant què calia fer, redactant informes... en fi, tot el que podia. Li vaig explicar a la meva millor amiga tot el que m'havia passat. Ella era la que millor em comprenia. Em va creure. I sabeu què? Quan nedava amb ella al mar em convertia en sirena i ens ho passàvem molt bé. Mai deixaria de ser una nena per dintre ni tampoc un ésser marí.
La llegenda de l'aigua, Marta Torres Balcells
Quantes vegades us han demanat un treball a classe i no en teníeu gens de ganes, o us ha espatllat els plans? Doncs bé, això és el que em va passar a mi. A classe, ens van posar un treball sobre l'aigua. Quina novetat! Que estem en sequera? Ja ho sabem. Que hem d'estalviar aigua i tancar les aixetes quan no les fem servir? D'acord, si, això també. I totes aquestes normes ja ens les sabem de memòria. Però per molta mandra que ens fes, el treball seguia en peu. Era un treball individual, i com que em feia mandra quedar-me a casa tota la tarda, vaig decidir anar a la biblioteca. I només d'arribar, vaig començar a buscar sobre l'aigua. Hi havia llibres de tot tipus! Des de definicions de l'aigua i les seves característiques, com mapes hidrogràfics i contes per a nens petits. Era una d'aquelles tardes en que tens ganes de treballar i fer les coses bé, així que vaig posar els colzes i vinga, a buscar i escriure! Portava ja dues hores, i començava a estar cansada. Vaig pensar que valia la pena relaxar-me i parar una estona, així que em vaig posar a mirar i tafanejar. De cop, vaig trobar un llibre d'aquells que tenen aspecte d'antics, amb les tapes dures, però d'un color marró descolorit, amb lletres molt caligràfiques a la portada i al llom, i ple de pols, allà al prestatge, com si no existís. Em va cridar l'atenció precisament per aquest aspecte desapercebut que tenia. Em picava la curiositat sobre què devia portar escrit, què explicaria. I després d'estirar molt el braç, el vaig tenir a les meves mans. Pesava bastant i tenia moltes ganes de llegir-me'l. El seu títol no podia ser menys oportú: "L'aigua". Per un moment vaig pensar que parlaria sobre les seves propietats i bla, bla, bla, però més avall hi ficava: "Llegendes", i entre moltes que n'hi havia, vaig començar a llegir la primera i deia això: << Temps era temps, a la Terra passaren uns fets extraordinaris i estranys. Al planeta van néixer dues grans belleses, reines de l'aigua. Eren dues germanes, el sucre i la sal. Les dues eren molt diferents, i la gent dels pobles i d'arreu del món les estimava molt, perquè a aquelles persones que s'ho mereixien, els hi concedien un desig. Però tots aquells desitjos mal aprofitats, també els hi causaven un mal. Tenien una vida immortal, però van començar conflictes i problemes. Concedien masses desitjos, i això va provocar guerres, que també afectaren a les dues deesses. Un esclau havia demanat una ambició que tenia a Sucre, i com que se'n havia aprofitat malament, aquesta va rebre les conseqüències: es va tornar esquerpa i més dolenta. Això va fer que tot empitjorés, ja que a més, amb la seva germana ja no s'entenien, i en comptes de fer el bé, feia el mal. Amb el temps, el món empitjorava cada dia més, i la Sal es va adonar que havia d'arreglar les coses, i un dia la van anar a visitar un grup de camperols, i li van dir que Sucre havia de morir. El problema era que no podia ser possible. Elles dues eren immortals. Però aquells senyors i senyores van dir que, si al seu entorn tot era felicitat, potser es tornaria bona altre vegada, o pot ser desapareixia. Així que van provar això. La Sal va repartir felicitat per tot el món, i desprès de molt esforç, va merèixer la pena. Va arribar un moment que la felicitat al món era tant extrema, que Sucre va començar a posar-se nerviosa fins arribar al punt de explotar. Va ser com un volcà, i la seva sang d'aigua va expandir-se per tot el planeta, formant uns petits regalims semblants a unes llàgrimes de tristesa i rencor a la vegada. Però a causa d'això, a la Sal li va passar el mateix, i també va expandir-se per tot el planeta, però com que ella estava plena de felicitat i alegria, es va repartir uniforme i extensament. I entre elles dues, van quedar connectades. Avui dia, coneixem el Sucre com els rius d'aigua dolça i la pluja, i a la Sal com els oceans que envolten els continents. Per això, tota aquesta aigua que ens envolta, que són les dues germanes de l'aigua, ens dóna la vida, i gràcies a elles podem viure >>. Després de llegir aquesta llegenda, vaig quedar amb la boca oberta. Des de que havia començat a llegir la primera frase, les altres semblava que es llegien soles. No havia aixecat el cap ni una sola vegada mentre estava ficada a la història, i quan vaig acabar, vaig adonar-me que era hora de marxar cap a casa. Vaig recollir tota la feina que havia fet sobre el treball i vaig emportar-me el llibre de llegendes sobre l'aigua. El relat m'havia fascinat, i s'havia que les següents serien millors. Aquella nit vaig estar llegint fins que es va fer de dia. Va començar a ploure.
Encisadora Girona, Laura Gómez
Pels carrers i carrerons, observant tots els indrets, m'adono que aquesta vila ho té tot com si no res.... Entre pedres i muralles vaig recorrent la ciutat, amb colors de tota mena i natura al meu davant. Catalans de tota la vida, constants en el seu treball, infants jugant amb rialles contagien tots els voltants. El temps passa ben depressa i la ciutat va canviant, s'enderroquen moltes cases i edifiquen sens parar. Girona ja no és com era. Girona ha prosperat. Girona no té fronteres. Girona tira endevant.
UN MÓN MILLOR, Judit Auguet
Senyor, on sóc? em trobo atrapada, dins d'un món negre i fosc, on la lluna ha canviat el seu color, i la pluja no ha parat ni un sol cop. On està el blau del cel, que deixa brillar l'estel? Trobo a faltar la llum, la claror i la resplendor, que dona força i alegria, per viure el dia a dia, amb una nova il·lusió. Quan arribarà el dia, en que les persones, visquin en pau?, en que els camps s'omplin de flors, l'aigua brolli un altre cop, i no falti l'aliment per a tothom? Confio que un altre cop, quan algú dongui la mà, I ajudi al seu germà... Torni tot a ser normal, I tothom visqui com cal.
El món dins un somni, Judit Auguet
Un dia jo somniava, Que Jesús em despertava. Em va portar a un mon millor, On no hi havia guerres ni por. Tot allò era un somni, Sense baralles ni odi. Tot era amor i pau, I el món lluïa com el cel blau. Les armes no existien, I de guerres no n'hi havien. Era el regne de l'amor, I el contrari de la por. Va sonar una cançó, Amb alegria i dolçor. Les llàgrimes em van saltar , De la il·lusió que em va entrar. Senyor, perquè el mon no pot ser millor, Com el del país de la dolçor. Aquell món es invisible, I també és impossible...
Melodía Contagiosa, Laura Gómez
Notes i més notes corren a prop meu, paraules que expliquen històries de guerres i de guerrers. Nacions lluitant sense fi per un ideal com cal, tots tenen un mateix somni: una patria ideal. La música torna de nou, s'acosta com si com sa, s'enganxa per tot arreu i els nens ballen al compàs. Alegria, joia i ritme. La cançó es fa notar. S'estén per mars i muntanyes, i per el món va voltant. Música dolça i serena, amb lletres que formen pau, com una fàbula explicada amb un ritme i compàs.
1r premi Englantina, Eugenia Pujol Ayach /p>
Passejant per la meva ciutat, me n'adono de que no té res d'especial, miro cap a un costat i l'altre i ho veig tot igual. Carrers estrets i solitaris, tot és silenci al nostre Call. Com en un viatge imaginari, sembla que s'hàgi aturat el temps, em sento bé, sola i tranquil·la amb els meus pensaments. Segueixo el meu camí i arribo a la ciutat desperta, la gent va amunt i avall amb el pas lleuger, sense cap aturada. És tant l'enrenou, que fa que torni al món real d'una vegada. La Devesa, exèrcit de gegants, muts i estàtics espectadors senyorials del nostre anar i venir. Arbres centenaris, que cada tardor, plens de colors semblen rejuvenir. Per fi veig la veritat: la meva ciutat és viva! I és que encara que de vegades sembli adormida, té un gran cor que batega cada dia, i a mi m'omple de vida!
Una història passada per aigua, Alícia Tallón
Fa molts i molts anys a Girona hi havia un emperador molt poderós, es tractava de Ter el generós, conegut per la seva bona voluntat. Un dia, l'emperador sentia moltes necessitats d'explicar les coses, així que va demanar de buscar tres consellers. Les seves donzelles així ho van fer i en un parell de dies, Ter tenia tres lleials súbdits que es convertirien en els seus millors amics. Els tres escollits van ser: Onyar el gras; Güell el feliç i Galligants el pobre. Aquests tres, ja convertits en consellers oficials de l'emperador, es feren els seus millors amics fins arribar al punt de ser inseparables. Cap a l'època dels mesos d'estiu, la ciutat es va convertir en un autèntic desert: sense aigua per beure, regar, rentar, etc. L'emperador estava tan preocupat per la seva ciutat, que es va tancar en una cambra de la torre de Carament i allà plorà i plorà fins arribar a l'hivern. Una tarda de molt de fred, van començar a caure unes gotetes d'aigua que, de mica en mica, van anar omplint els pous i les petites sèquies que passaven per allí. Quan els consellers ho van veure van anar corrents a avisar l'emperador i, tant bon punt va saber-ho l'emperador Ter es va posar tan i tan content que encara va ploure més. D'aquell gran aiguat que va caure es van formar quatre rius que reben el nom de Ter, Güell, Onyar i Galligants. Actualment, aquests rius no porten gaire aigua a causa de les poques pluges. Hem d'aconseguir tractar-los bé ja que són els nostres rius i els que ens donen l'aigua per beure i per resoldre moltes altres necessitats. Així que, ja sabeu la llegenda, potser una mica increïble però lògica.
Catalunya, bella terra, Mireia /p>
Catalunya, bella terra Jo et contemplo des del mar I veig les teves costes daurades I veig les teves aigües bramar Catalunya, bella terra Jo et contemplo des del cel I veig els teus núvols de cotó I veig les muntanyes de color mel Catalunya, bella terra Jo et contemplo des del parc I veig els teus arbres florir I veig els teus ocells cantar Catalunya, bella terra Jo et contemplo amb un somrís Perquè estic molt orgullosa Que tan formós sigui el meu país
Ansiada llibertat, Laura Gómez
Des de dintre d'aquest lloc ple de pols i de tristesa observo per una finestra la vida, que tant costa de passar. Com m'agradaria agafar-te de la mà, recorre tot el món, volant per tots els racons rient i cantant plegats. Mai oblido la infantesa, quan era lliure i feliç corrent per prats i muntanyes junt amb els meus grans amics. Avui, amb vint-i-un anys, el temps m'ha dut fins aquí. Amb històries i malifetes que vaig voler aconseguir. Sense distingir que allò era el pitjor per mi, que se m'enduia lo bo, la llum, l'aire, el destí.
Sentiments, Ariadna Manresa
Amb el seu vestit fosc, la tristesa se m'ha presentat i m'ha dit poc a poc que m'envagi amb ella, al seu costat. Jo li he fet cas, doncs la felicitat fa temps que m'ha deixat i el meu únic desitg és estar amb tu, al teu costat. Amic, germà, com dir-te? Obre els ulls d'una vegada. L'orgull s'ha apoderat de tu i t'està fen una mala jugada. Et necessito per ser jo, et necessito per ser persona, et necessito per emplenar aquest cor que testima i t'adora.Segon cicle d'ESO
Mariner cansat, Irene Mayoral
Desespera el mar al cel, Amb el soroll d'un vell motor, Doncs un mariner perdut Lamenta el seu error. Canta tristes melodies, Dirigides a un amor, De la costa del silenci On hi descansa el seu cor. Alça el cap, mira enlaire, El cel és ennuvolat, Vol ploure, mes no importa Doncs de tot està cansat. El supera un horitzó S'ha perdut el llarg Camí! No dissimula la tristor I cau en l'abisme infinit. S'enfonsa en l'agonia, Plora d'ira i de neguit. Ha perdut el seu valor, Els esforços esgotats, Deixa caure el seu cos mort, El deixa caure sobre el mar.Les roses que marquen un destí, Alexandra Lafuente Pérez
Em demanes que no cregui em demanes que no sigui em demanes amor. Em demanes moltes coses i a vegades no estic a l'alçada creu-me que és un tortura punxar-me amb les belles roses. Roses que marquen un destí terrorífic i tètric que acaben enfonsant-me en les tenebres del pecat. Et crec com tot el pare, et crec com tot el fill crec que amb tu envoltant-me hi ha menys perill. Però no estic salvada de la dita temptació a la qual tu tant temies intento trobar una senzilla explicació al perquè vas dir el que vas dir i no vas dir el que sabies. Ets com aquell estrany que vetlla per mi, ets com la drecera que porta al bon camí sé que estàs amb tots, sé que estàs amb mi sé que per mi lluites, i jo estic aquí. T'estimo perquè ets tot, t'estimo perquè ets ningú, t'estimo perquè et quedes per als que creuen en tu.Les roses que marquen un destí, Alexandra Lafuente Pérez