És un honor per a nosaltres dedicar-te aquetes paraules. Fa 70 anys vas morir per Catalunya, per la nostre llibertat. Lluitar per nosaltres i defensar-nos, es va convertir en el teu ojectiu. Amb els teus escrits i la teva intel•ligència ens va regalar innocentment moments que no oblidarem. Per aquesta raó 70 anys després de que la mort t’abracés et seguim recordant com ahir. El volem donar les gracies per el que vas ser, el que vas fer, i sobretot perquè ens estiguis escoltant en aquest moment. Girona t’agradava infinitament i a nosaltres ens omple d’orgull que les teves arrels estiguin a la nosatra terra. Les coses han canviat al llarg del temps, i creu-me si et dic que n’has format part. La igualtat de la dona i els drets dels desafavorits, van creixent a poc a poc, però constantment. Sense persones com tu no hagués sigut possible. Rebutjaves injustícies, i una d’elles se’t va emportar. Només tenies 58 anys, què passaria si no t’haguessin robat aquella matinada les teves esperançes? Pregunta sense resposata, sense lloc on busacar les gotes de la teva sang plorant a terra. El passat és innborrable, però les teves ferides sempre seran dins nostre. Gràcies un cop més i desitjo que la gent t’aprecíi i et valori com et mereixes. Pare Coll 4t d’ESO A
Mai vaig pensar que apareixeria en els llibres d’història, que un carrer portaria el meu nom, fins i tot, una escola, simplement per viure la vida que m’agradava, per lluitar pel que jo creia. Vaig nèixer a Cadaqués el 29 de juny de 1881, al crèixer molts em van considerar un intel•lectual Gironí i Català de referència, peró jo simplement defensava els valors de la societat, del respecte i de la tolerància. La meva vida es basava en escriure, en col•laborar en l’Enciclopedia Universal Il•lustrada Europea-Americana, però jo sempre deia que el llibre ens alliberaria. Vaig coseguir molts premis, i tot això em va portar problemes, però n’etava orgullós, era el fruit del meu esforç, mereixia un reconeixement, i li’n donàven un. Tot just un mes abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat va arribar el meu fi. No sabía que passaria, potser fins i tot estava espantat, tenia por, però alhora sentia dins meu la facilitat d’haver viscut la meva com jo volia. El 15 de març del 1939, abans de complir els 58 anys vaig morir afosellar per règim Franquista a la tàpia del Cementiri de Girona. Aqui us deixo la meva història, perquè com a míni, quan passeu per aqui recordeu que vaig fer i sobretot aquesta frase: Viure és lluitar. Pare Coll 4t d’ESO B
Setanta anys han passat ja després de la mort de Carles Rahola i encara ens interessem per ell. Poca gent sap què va fer en vida però tot i això recordem el seu nom, i tenim present que va ser un gran impulsor autodidacta de la cultura catalana. Fins i tot un institut fa servir e seu nom. I esque Carles Rahola va ser un home de bé. I aquest esrcit no té més finalitat que recordar els seus mértits i deixar la seva essència impregnada en cada una de les nostres ments, perquè no hem d’oblidar la vida d’un home que va treballar perquè tots puquèssim gaudir de l’educació. Sempre pensant en que tothom tingués l’oportunitat d’aprendre, preocupant-se especialment de la nova generació. Va ser un home amb els seus ideals i la seva pròpia apinió, i va fer història gràcies al seu gran intel•lectual, la seva sencillesa, la seva generositat i el seu respecte i tolerància amb tothom. I al merge de les seves péssimes condicions de vida va assolir un gran nivell com a historiador, assatgista, literari, biogràfic, cosioleg i filòsof dins als últims dies de la seva vida. Pare coll 4t d’ESO C
