En la foscor d’una càlida nit de finals de juny, la mar es revolta. Dies abans s’anunciava tempesta, i sembla que aviat arribarà al clímax. Llamps i trons; les ones s’aixequen furioses, trenquen irades a les roques. Una petita barca lluita contra el temporal. La mar es remou amb força als seus peus, la balanceja; una gran onada li passa per sobre: hi entra aigua. L’empeny lluny de la costa, cada cop és més distant. Un cop brusc la porta fins a una roca que sobresurt. Hi topa violentament. S’obre una escletxa entre la fusta, la base ja és plena d’aigua. No pot escapar, poc a poc la mar la comença a engolir; suaument la popa es va enfonsant, la proa intenta aguantar ferma, però no ho aconsegueix: la mar és forta, sobretot quan duu ràbia a dins. La barca perd el seu últim sospir d’esperança, la imatge es va perdent, se’n va, lluny, molt lluny d’aquí... i ja mai no podrà tornar a navegar

--