La resiliència, una mirada que fa viure.Stefan Vanistendael.Secretari general adjunt del BICE, Genève.(traducció: Rafel Cabré)

La realitat humana de la resiliència -aquesta capacitat de créixer a través de les grans dificultats- probablement hagi existit sempre. En trobem traces a la literatura i a les altres formes d’expressió artística, a les històries de vida i en els testimoniatges, sense que per això el mot resiliència hagi estat emprat.

En l’àmbit de la infància l’exemple més conegut és, amb tota probabilitat, el d’Anna Frank. El seu diari és ric en ensenyaments i ja hi trobem aquella mirada que busca apassionadament la vida. Quan la seva mare es consola pensant en totes les persones que estan menys bé que la família Frank, l’Anne entén prou bé que no la consola pensar en la desgràcia dels altres sinó buscant i trobant allò que queda de bell i de bo en una vida difícil. I dóna les gràcies per un petit raig de sol i de cel blau que encara li arriba a través d’una finestreta. Ella sent que per a construir una vida necessitem elements positius: és més important una ínfima llavor que mirar únicament els danys de les coses.

Assenyalem per altra banda que la vida tràgica d’Anna Frank il·lustra clarament que la resiliència se situa en un quadre polític i social que pot destrossar la persona i la seva resiliència. Aquesta lliçó tan dura ens obre també una porta cap a la possibilitat inversa: els nostres polítics, ¿poden deixar-se inspirar per la resiliència i decantar-se així cap a la construcció de la vida sense negació dels problemes existents?

1. La mirada que crida a la vida
El film Billy Elliot ens mostra el somni boig -un somni que no explico- d’un noiet, Billy, orfe de sa mare. En Billy troba una dona que jugarà un paper decisiu en la seva vida. El film és magnífic, però, és una història certa? No és potser el fruit d’una imaginació desfermada? D’altres històries de la vida real existeixen per a provar el contrari.

Recentment hem conegut la increïble biografia d’en Tim Guénard. Un altre país, una altra cultura, unes altres circumstàncies. Nen cruelment abandonat per la seva mare, salvatgement agredit pel seu pare, un llarg recorregut per institucions de tota mena, i que va a parar a una vida expansiva, un casament, nens i un compromís cap els joves desafavorits.

Si en trec una sola lliçó de la vida del Tim és aquesta: l’allunyament entre els qui l’han pogut ajudar a construir-se i els qui no l’han ajudat, o fins i tot l’han destruït, no segueix la distinció entre professionals o no professionals. La veritable línia de demarcació es fa segons la mirada posada en Tim Guénard: d’una banda la gent que ha cregut realment en ell, malgrat els seus comportaments violents i els seus límits, i d’una altra banda les persones que l’han rebutjat o explotat i que han tractat d’encasellar-lo en algun lloc. Qui són aquestes persones que han demostrat tenir fe en el Tim? Entre ells trobem un pagès, un jutge, un capellà, un jove agredit pel mateix Tim i, més tard, la dona que serà la seva esposa. Ha trobat un psicòleg que més aviat l’ha destruït, i un altra que l’ha realment ajudat. Tot sembla jugar-se en la qualitat de la mirada, de la trobada, ja sigui en un context professional o no.

Podem multiplicar els exemples d’aquests nens, d’aquests adults també, els quals enfront de grans dificultats han aconseguit construir-se una vida positiva, feliç, per a ells mateixos i per als altres. De vegades es tracta de persones molt conegudes, com el compositor alemany Johan Sebastian Bach, jove orfe de pare i de mare, però que encara ens inspira, més de dos segles després de la seva mort. Aquestes persones que han superat grans dificultats sempre han existit. Com hauria altrament sobreviscut la humanitat? D’altra manera, es podria pensar que es tracta d’éssers excepcionals, de superdotats.
En aquest precís punt la ciència ens fa un aclariment preciós. Diversos científics han estudiat el desenvolupament de nens quan han estat confrontats a dificultats molt greus: un pare alcohòlic, una gran pobresa, tensions familiars, refugiats... Entre els investigadors hi trobem Garmezy, Grotberg, Madsten i Garbarino als Estats Units, Rutter i Osborn a Anglaterra, Lösel a Alemanya, i el seu nombre no para de créixer: alguns, com Emy Werner i Ruth Smith han seguit el creixement dels nens durant més de trenta anys. Fins que es provi el contrari, la constatació és irrefutable:

- Sí, aquestes situacions difícils creen problemes a molts nens, però compte, es tracta de la constatació d’una tendència estadística a nivell d’una població, no podem deduir-ne conclusions per a nens individuals.

- Però sí també, una proporció sorprenent d’aquests nens es desenvolupa de manera molt constructiva. Concretament, es comprometen en relacions estables, alguns es casen, tenen un treball, es comprometen amb els altres... Aquesta constatació refusa qualsevol determinisme i fatalisme a nivell de la persona individualment.

2. La resiliència
Anomenem aquesta capacitat de construir una vida positiva en presència de grans dificultats, ‘resiliència’, amb un mot manllevat de la física, on significa resistència d’un material als xocs. Amb tot, el mot agafa un significat a la vegada més ampli i més matisat en la descripció de realitats humanes, a la imatge del terme de l’anglès corrent «resilience». La resiliència humana és més una capacitat de creixement a través de dificultats greus, que un simple rebot que ens porta a una posició anterior.

Aquesta resiliència sempre ha estat present a la vida, però no és ben coneguda, per almenys dues raons:
- No teníem cap mot per anomenar-la, ni en francès ni en moltes altres llengües; és difícil agafar consciència d’una realitat que no es pot anomenar. Amb tot, la majoria de la gent que té un mínim d’experiència de la vida, no necessita gaires explicacions per a reconèixer la realitat de la resiliència.
- En els nostres serveis jurídics, socials o terapèutics, tenim la mirada orientada cap als qui van malament, cap al que no funciona, cap als problemes i dificultats. En d’altres termes, els veritables «resilients» es troben fora de l’horitzó dels professionals.

3. Podem construir la resiliència?
Què podem aprendre d’aquells que donen testimoni de resiliència? L’aposta és considerable ja que si arribem a descobrir determinats factors de resiliència podem a la vegada reconèixer l’existència de problemes i, al mateix temps, abordar-los d’una manera radicalment constructiva, inspirant-nos en els recursos que els resilients han trobat en ells mateixos i en el seu entorn.

Existeix realment una resiliència que es pot construir? No es tracta més aviat d’una capacitat que es té o que no es té? No és innata? Cada ésser humà té el seu patrimoni genètic; és per tant normal que la resiliència tingui un component genètic. Però no n’hi ha prou amb això, la persona humana -per molt biològica que sigui- necessita una interacció amb el seu entorn per a construir-se com han mostrat els nens abandonats en els orfenats romanesos. Una separació entre l’innat i l’adquirit, tan popular en les ciències humanes, em sembla excessivament teòrica. Fa abstracció de la vida real en la qual l’adquirit no pot desenvolupar-se sense l’innat i viceversa. Com si jo intentés separar el cafè i la llet d’un cafè amb llet.

Friedrich Lösel a Alemanya ho formula clarament: l’herència genètica determina els límits extrems del possible, però a l’interior d’aquests límits tenim un enorme ventall de possibilitats, algunes de les quals seran realitzades gràcies a la interacció social que ens ajuda a construir una vida.
La vida mateixa ens mostra un altre repte en relació a la construcció de la resiliència: una persona que es troba en una condició molt penosa i difícil busca normalment una solució, una sortida que funcioni per ella mateixa sense causar massa danys als altres. La seva preocupació no és trobar una solució generalitzable que podria ajudar d’altres persones en gran dificultat. Aquesta estratègia agafa a contrapèl el científic i el mitjancer. Ells busquen dades, tècniques generalitzables. Tim Guénard dóna testimoni per exemple, de com durant la seva estada a l’hospital de nen, un trocet de paper d’embolicar regals agafava una significació extraordinària que el va ajudar molt. Evidentment, un psiquiatre de nens no en deduirà que cal donar paper d’embolicar regals a tots els nens desgraciats...

Proposem una solució a aquesta contradicció, obrint el tràmit de la construcció de la resiliència en dues etapes:
1a) de generalització bastant clàssica, en la qual presentem alguns camps d’intervenció possible, que semblen confirmar-se a través de les cultures i a través de diferents problemàtiques, però a un nivell d’abstracció tal que encara no sabem què fer en aquests camps proposats
2a) que intenta apropar-se a la realitat concreta del terreny, proposant en cada camp d’intervenció de la primera etapa exemples d’allò que es fa en un altre lloc; aquests exemples no són per a copiar però poden inspirar una estratègia a d’altres mitjancers; no es tracta de cap manera de la generalització clàssica, però la podem anomenar «la generalització per inspiració».

4. Els fonaments
Comencem per dos factors de base:
1) L’acceptació fonamental del nen com a persona humana (per tant no necessàriament del seu comportament) per, almenys, una altra persona. Som en el relacional, al més fort del terme, un tipus de lligam que se situa normalment en les relacions familiars, de veïnatge, d’amistat. De fet, és aquí també que podem situar aquesta mirada positiva sobre l’altre. Aquesta acceptació pren formes variades: l’altre m’estima, m’escolta, es pren temps per a mi, no em deixa caure, creu realment en mi.... Aquesta acceptació es viu de vegades més fàcilment en el medi natural de la persona que en una relació d’ajuda professional. D’aquí, el repte de veure si una intervenció professional pot articular-se amb la vida espontània.

2) La capacitat de descobrir un sentit, la qual cosa passa sovint -però sense exclusivitat- per una fe religiosa no sectària, per l’expressió artística, o a un nivell més pragmàtic, per un projecte que ens fa sortir del nostre ego: la cura per un animal, una planta, una persona, la participació en un equip esportiu, un projecte de formació... Per a moltes persones, el sentit va lligat al sentiment o percepció que se les necessita. El fet de tenir també un cert control sobre el seu destí contribueix igualment a la capacitat de projectar-se en la vida i a descobrir-hi un sentit. Amb tot, no hem d’exagerar aquesta necessitat de control ja que correm el risc d’eliminar parts molt riques de la vida, com per exemple la creativitat, l’humor, la intuïció, la vida sentimental i l’aventura de posar nens al món.

En el fons, mentre tenim el sentiment -fins i tot inconscient- que existeix un lligam positiu entre la nostra vida i el més gran corrent de la vida al voltant nostre, tenim el sentiment que la nostra vida té sentit. Aquesta idea no diu quin és el sentit de la vida sinó com aquest sentit funciona en la nostra vida. Aquesta forma operacional d’abordar el sentit permet també de buscar i construir activament aquest sentit, bo i admetent que no podem pas imposar un sentit a la vida. Aquest sentit es descobreix tard o d’hora, al cor de la vida, potser gràcies a les nostres temptatives de recerca de sentit.
Aquests dos factors, el lligam i el sentit, constitueixen en molts casos el fonament de la resiliència. Els trobem també en Billy Elliot, Tim Guénard o Anna Frank. Prenem un exemple extrem: la psicòloga ginebrina Mme Catipovic-Perret que s’ocupa d’adolescents tendents al suïcidi, diu -fins i tot abans de conèixer la resiliència- que els risc de suïcidi és mínim si un jove té un lligam i un sentit. En absència d’aquests, el risc és molt elevat
Notem que els petits rituals, com ara el del dormir, poden jugar un paper no gens menyspreable en aquests dos camps: contribueixen a crear un lligam entre la nostra vida i la gran vida (sentit) en moments claus d’aquesta o en moments d’una gran vulnerabilitat, com el dormir, on hem de deixar anar qualsevol control, sense la qual cosa no podem adormir-nos . Aquests rituals que expressen també un gran respecte per la nostra vulnerabilitat, ens poden ajudar a sentir-nos acollits, acceptats en la vida. Poden esdevenir també un suport, no gaire complicat, modest però preciós en aquests dos camps de l’acceptació i del sentit, en la mesura que siguin realment «habitats» per persones i que no esdevinguin una rutina enutjosa.

5) Una veritable construcció
Sobre aquesta base s’hi encaixen d’altres factors molt útils:
3) L’autoestima, però sense exageració, sinó deriva cap a l’arrogància.
4) Les competències de tot tipus, humanes, socials, professionals.
5) L’humor constructiu, que cal distingir de la ironia i del sarcasme.

Aquests 5 factors funcionen en interacció. Per exemple, si em sento acceptat per una persona que m’estimo, si puc participar en un projecte que dóna sentit a la meva vida, tindré una millor idea de mi mateix, em sentiré més valorat. I alguns educadors saben bé que un nen aprèn més fàcilment competències si se sent ben estimat.

Els lligams entre l’humor i la resiliència poden ser múltiples. L’humor relativitza els problemes de la millor manera possible, dóna perspectiva de les coses, em fa descobrir aspectes positius però insospitats de la realitat, crea lligams positius entre les persones i pot, fins i tot, ser revelador de sentit. L’humor que em fa riure de tot cor -i de tot cos- activa a la vegada la intel·ligència, les emocions i el cos. Se l’anomena «holístic».
La construcció de la resiliència a partir d’aquests 5 factors ha estat desenvolupada en el llibre Le bonheur est toujours possible. Construire la resilience (Jacques LECOMPTE Bayard, Paris 2000). L’estructura del llibre és, per altra banda, la metàfora de la construcció d’una casa, on cada habitació representa un àmbit d’intervenció possible per construir la resiliència (factor de resiliència a cultivar). Amb tot, això no especifica en res allò que podem fer concretament en el context que és el nostre. Cal encara posar els mobles a les habitacions! Cadascú ha de veure el que pot fer en la seva situació. Cadascú ha de deixar-se inspirar pels exemples trobats en un altre lloc.
Aquests 5 factors de resiliència no són revolucionaris. D’alguna manera hi retrobem el bon sentit psicològic o senzillament el bon sentit, en síntesi. Però si els volem realment tenir en compte en la nostra vida, en el nostre treball, haurem de fer una altra mirada a la realitat. Haurem de buscar amb passió els elements positius que ens permetran de construir una vida, més enllà de la reparació dels danys. Els haurem de buscar fora dels nostres quadres professionals estrictes.

Dues reaccions de psiquiatres infantils, flamenc i való, que coneixen la resiliència i que hi creuen, donen testimoni d’aquests canvis:
- He estat format per constatar problemes i per aportar-hi solucions. La resiliència em posa davant del repte de detectar els recursos d’una persona i de com mobilitzar-los.
- Si demano a un jove que he tingut a teràpia com a nen, allò que l’ha ajudat a sortir-se’n, rarament anomena els professionals. Em parla d’una tieta que l’estimava molt o d’un amic que va creure en ell, persones que formaven naturalment part de la seva vida.
Resumint, canviem de perspectiva. Intentem aplicar dues frases aparentment simples:
· Només podem construir amb allò que és positiu
· Positiu no vol dir forçosament perfecte.

6. Per on començar
Canviar la mirada sobre la realitat. Res no sembla més fàcil. No és l’ampolla de vi meitat buida meitat plena? La història de la ciència i dels invents -sobretot dels objectes quotidians- ens suggereix tot el contrari. Ens equivoquem sovint a causa d’un fenomen psicològic molt curiós: és extremadament difícil de descobrir una evidència, però un cop descoberta no tenim cap dificultat de comprendre-la. Múltiples exemples permeten aquesta curiosa constatació. Vegem-ne dos:
· Un exemple de la història de les matemàtiques. Tota la nostra civilització mediterrània i occidental va ser incapaç de descobrir la xifra zero. Només coneixem dues civilitzacions que van descobrir el zero, els indis i els maies. La xifra zero va entrar a Europa per Espanya, vinguda de l’Índia i transmesa pels àrabs.

· Un exemple de la vida quotidiana. Van caldre més de quatre segles per trobar les branques a les ulleres, el mitjà més evident per aguantar davant dels ulls les lents que ens ajuden a veure-hi millor. Abans d’aquesta descoberta, feta per un òptic anglès del segle XVIII, els savis i els practicants havien pensat en una pinça o en un barret amb lents penjant, en una mena de lupa aguantada per la mà... I no obstant, l’enginy no mancava als investigadors interessats en la millora de la vista; entre els quals un tal Leonardo da Vinci...

Si aquest canvi de mirada sobre la realitat és a la vegada tan important però tan poc evident, què fer? Vet aquí vuit suggeriments, algunes pistes per anar assajant, sense però, fer-ne receptes:

a) La nostra experiència de resiliència
Per començar és útil de vegades que ens adonem de les nostres pròpies experiències professionals o privades de resiliència en el nostre entorn. La «caseta» o casa de resiliència, de la qual hem parlat més amunt pot ajudar-hi. Per tal de començar i estimular la reflexió i l’intercanvi, intenteu dibuixar amb 2-3 amics o col·legues aquesta casa , però remodelada i feta més viva que un esquema, segons les vostres pròpies experiències professionals i privades. O intenteu l’altre exercici esmentat abans, el dibuix d’un símbol de resiliència.

b) Construir: a la recerca d’elements i d’estra-tègies
Fem-nos aquesta doble pregunta: amb quins elements podem construir, en una situació donada? i quines estratègies de construcció podem utilitzar? Els nens del carrer segueixen una estratègia similar sense ni tan sols reflexionar-hi, per intuïció, per necessitat de supervivència. I moltes persones en dificultats ho faran també a fi de trobar una sortida als seus problemes.

c) El diagnòstic positiu
Si hem d’establir un diagnòstic, redactar un informe sobre una persona, podem intentar d’aplicar la regla 50/50: si tinc x pàgines sobre els problemes de la persona, ¿puc afegir-ne el mateix nombre sobre el seu potencial, els seus recursos i el seu entorn? o he reduït la persona al seu problema? Aquesta regla pot ser massa forçada. Però res no impedeix de provar amb una variant més modesta: almenys una pàgina sobre els recursos i el potencial de la persona. Aquí també els 5 factors i les regles esmentades més amunt ens poden orientar.

d) Una anàlisi matisada
Podem fer una anàlisi útil i clàssica on posem en quatre columnes: forces, febleses, riscos i oportunitats. És molt útil però podem matisar la nostra anàlisi, fer-la més pròxima de la resiliència i més subtil, si intentem refer l’exercici creuant les columnes de dues en dues:

La vulnerabilitat per exemple pot aparèixer a priori com una feblesa. Però, constitueix sempre un risc? O pot ser també una oportunitat que, gestionada amb prudència i amb pudor, pot constituir un factor positiu en la intimitat d’una relació de profunda acceptació mútua? En una darrera anàlisi, ¿no és una certa vulnerabilitat que em fa veure l’altre amable i que compromet fonamentalment el meu respecte, més enllà de l’admiració que puc tenir per aquesta persona?

e) La qüestió del bon sentit
Fem-nos la pregunta davant la descripció o el tractament d’una persona: ¿acceptaria jo que em descrivissin o em tractessin així? Com acceptaria ser reduït en un feix de problemes, un cas a tractar? Com voldria corregir-ho?
En un gran congrés internacional sobre els abusos sexuals dels nens, un expert va demanar al públic de professionals que algú es prestés a explicar l’experiència sexual més pertorbadora de la seva vida. Consternació en el públic! Tot seguit l’expert va demanar a tots els altres experts presents -i tan perplexos- si s’adonaven que demanaven sempre aquest tipus d’exercici a nens dels quals s’havia abusat, i això de manera repetida, una vegada el psicòleg, una vegada l’assistent social, una vegada la policia...

f) La importància prioritària dels efectes secundaris
Intentem obrir els ulls sobre els efectes secundaris de les nostres accions, perquè els fonaments de la resiliència, l’acceptació profunda de l’altre i la descoberta de sentit es construeixen sovint de manera no predeterminada, com l’efecte espontani, però no intencionat d’una sèrie d’altres accions, que realitzen una varietat d’objectius. En termes molt simples i concrets es tracta per exemple de la diferència entre nodrir-se o compartir un àpat, entre administrar un medicament i prendre’s en aquesta ocasió el temps per escoltar un malalt, entre atribuir temps i donar temps.
Aquesta atenció als efectes secundaris ens obre també els ulls a la descoberta dels elements que contribueixen a la construcció de la resiliència, esmentada més amunt. Un exemple: Nelson Mandela dóna testimoni de la importància del petit jardí que podia cultivar a la presó, per preservar la seva dignitat humana. No era probablement allò que les autoritats penitenciàries haurien volgut!
Més proper a nosaltres: qui pot avaluar el bé que fan els «jardins obrers» o els «horts familiars»; aquests petits trossos de terra que hi ha a les nostres ciutats, en termes de relacions humanes, d’integració, d’autoestima, i de projecte, més enllà del cultiu de flors i hortalisses?

g) L’avaluació de les avaluacions
Un cert tipus d’avaluació pot funcionar com les viseres dels rucs: pot ser reconfortant per als qui gestionen o programen, però al preu d’una barroera deformació de la realitat que pot amagar molt de disfuncionament i sofriment.
Les idees presents són per tant una mica subversives. Però, ¿volem regular la vida com una màquina, l’últim criteri de la qual són els diners o volem contribuir a l’eclosió de la vida? És per això que, de vegades, és útil d’avaluar les nostres avaluacions amb una mica de distanciament. Ens ajuden a corregir els errors? Atreuen la nostra atenció sobre els interessos dels clients? Per a quina cosa han de servir?

h) Un estel a la nit
De vegades veiem bé en quin sentit hauríem de poder treballar, però no veiem com podem arribar-hi, ni tan sols després d’haver consultat amics i especialistes. Hem d’acceptar igualment de viure en una tensió entre la realitat i l’ideal. La nostra gran temptació és fugir d’aquesta tensió, ja sigui amagant l’ideal, ja sigui preferint les nostres il·lusions a la realitat. És més sa que ens situem al cor mateix d’aquesta tensió amb paciència, amb perseverància, amb humor. Un ideal, fins i tot si no és realitzable a curt termini, resta sempre com a quelcom preciós, en el pitjor dels casos com un estel llunyà i inabastable que ens guia a la nit.


6. Per concloure, un repte vivificant
Un exemple que ve d’una assistent social que treballa a l’Argentina amb nens en conflicte amb la llei, il·lustra bé on pot conduir a la pràctica aquests canvi de mirada. Aquesta persona dóna explícitament testimoni que va començar a reorientar el seu treball en un sentit inspirat per la resiliència. Davant seu: una banda de nens de carrer agafats per robatori. En lloc de reprimir de seguida aquests nens ella intenta saber com organitzen els seus robatoris i perquè ho fan, sense que això suposi que aprova el seu comportament. Però el lligam entre ella i els nens queda preservat i ella pot descobrir així, llavors positives amagades darrera d’aquest comportament il·legal. Els nens se senten sorpresos per aquest interès i expliquen les seves accions.

L’assistenta social se sorprèn davant de tanta creativitat, enginy, intel·ligència i també generositat, ja que surt a la llum que aquests nens roben per tal de donar menjar a les seves famílies que tenen gana; i la vida que porten així és ben perillosa, el risc de fer-se matar és ben real. En aquests moments l’assistenta social els confronta a la seva pròpia lògica, a la seva pròpia experiència: «Què dirà la família el dia que potser seràs mort? qui els donarà menjar?» Al mateix temps fa comprendre que potser no és al nen que correspon d’alimentar la família, sinó que els adults tenen la seva part de responsabilitat... Més tard, en els intercanvis, l’assistenta social descobreix el seu interès per la reparació de motos, la qual cosa permet de fer germinar tot un altre projecte que donarà un guany, un taller de reparació de motos...

És en aquest sentit que el professor Friedrich Lösel, de la universitat de Nürnberg-Erlangen, subratlla que el benefici més important de la resiliència en un projecte, una institució, una vida, és que aquesta, obre la nostra mirada cap a una esperança realista, lluny del cinisme, lluny de les il·lusions. Sovint no posem junts aquests dos mots. Però fem-ho. Canviem la nostra mirada sobre la vida en aquest sentit. Necessitem molt de realisme. És l’únic punt de partida possible de tot creixement humà. Però també necessitem esperança de cara a un futur desconegut. Sense ella no podem sortir del punt de partida, correm el risc de tancar-nos en els problemes, de replegar-nos en un passat. Agafem coratge. Busquem aquesta mirada que fa viure. I no oblidem allò que diu la saviesa xinesa: «Fins i tot el més llarg viatge comença pel primer pas».

Stefan Vanistendael és secretari general adjunt i responsable de la recerca i desenvolupament del BICE (Bureau International Catholique de l'Enfance), creat el 1948 i s’encarrega de la investigació, del desenvolupament i de la defensa de l’infant. És autor del llibre Le bonheur est toujours possible – construire la résilience publicat el 2000 per Editions Bayard, i de nombrosos articles sobre el tema.