Antecedents

Durant el Paleolític, aproximadament des de quaranta mil anys fins als deu mil anys abans de Crist, els pobles eren bàsicament caçadors i en tornar de la cacera mostraven la seva proesa i agraiment disfressant-se amb la pell de les seves preses i imitaven els seus moviments tot dansant. Aquestes manifestacions podrien situar-se en els origens del teatre.

	Figura humana. Dibuix a partir del gravat sobre roca. Cantàbria. Espanya
El bruixot. Pintura sobre la roca. Dibuix a partir d'aquesta. Les Trois-Frères. França

Més tard aquestes manifestacions es feien prèviament a l'activitat de la cacera per augurar l'èxit als caçadors. L'individu més destre en la dansa i més bon imitador era convertit en el mag de la comunitat i per als seus actes utilitzava símbols que suggerien els animals i actes de la cacera. Sovint utilitzava màscares i actuava davant dels altres individus. En aquest cas es pot dir que estem més a prop de l'acte teatral, però l'objectiu no és realment el mateix.

màscara ritual procedent de Costa d'Ivori	màscara ritual dels indis yaquis

Època de Grècia i Roma

El teatre tal com el coneixem avui dia neix pròpiament a l'època grega.

A les danses i cants corals que es venien celebrant amb un alt component religiós se'ls va afegir un rapsode o contador d'històries. Sovint el cap del cor, anomenat corifeu, també adopta les funcions d'intèrpret de les accions que narra el cor i adopta les funcions del rapsode. Hi hagué un rapsode molt famós anomenat Tespis que començà a utilitzar màscares per identificar els seus personatges i des d'aleshores, tots els corifeus i rapsodes les utilitzaren.

El teatre grec és fonamentalment un teatre de cor en què aquest interpreta gran part del text i dos o tres actors representen tots els personatges de l'obra que poden ser molts. Les màscares els servien per interpretar els diversos personatges. D'aquí ve la importància i simbologia del teatre en una màscara.

En aquesta època és quan neixen dues de les grans formes de representació tteatral: la tragèdia i la comèdia.

	màscares tràgica i còmica representades en un mosaic de l'Aventí (Museu Capitolino de Roma)

La tragèdia tractava de temes mitològics i utilitzava un llenguatge poètic molt ampulós, exagerat i dramàtic. Els personatges anaven calçats amb coturns, per destacar per damunt del cor. Acabava normalment de manera dolorosa i desgraciada i provocava en el públic passió i sobresalt.

La comèdia tractava de temes més propers als ciutadans, problemes de la ciutat o de l'estat. Utilitzava un llenguatge més col·loquial i era una crítica mordaç i intel·ligent sobre els problemes socials. Els personatges eren l'amo, l'esclau, el vell, el soldat, etc. i sovint els ridiculitzava. L'acció plantejada, tot i que podien desevolupar-se molts tipus de problemes, acabava amb un final feliç.

Autors importants d'aqueta època són , per a la tragèdia, Èsquil (525-455 a. C.), Sòfocles (496-406 a. C.) i Eurípides, i en el camp de la comèdia Aristòfanes.

Èsquil donà molta importància al cor i hi afegia dos actors. Les seves obres estan carregades d'espiritualitat dramàtica.
Sòfocles donava la mateixa importància al cor i als actors i a més els va augmentar a tres.
Eurípides va reduir el cor a un segon pla; va significar una revolució dins el món del teatre perquè les seves obres s'apropen molt més a l'espectador; és l'autor de l'amor, les passions i la gelosia i també de la tendresa, la humanitat i l'antiheroisme.
Aristòfanes, per altra banda, es dedicà a la comèdia. Les seves obres estan carregades d'ironia i crtica a la política, la cultura i els ciutadans. El llenguatge és col·loquial i directe.

Quant a l'espai destinat a les representacions, a Grècia, els primers teatres es construiren de fusta i de forma rudimentària. A partir del segle IV abans de Crist, es començaren a construir de pedra excavant un semicercle en un pujol. Les parts principals d'un teatre eren les grades, reservades al públic espectador, que envoltaven l'orquestra, de forma circular, reservada a les evolucions del cor i l'escena que estava situada darrera de l'orquetra i que es dividia en dues parts, l'escena pròpiament dita i el prosce-ni, espai on tenia lloc la representació.

1. grades 2. orquestra 3. prosceni 4. escena

Els romans també començaren a construir teatres de fusta però aviat es passaren a les construccions de pedra seguint el model grec però amb algunes diferències: eren construits en terreny pla i les grades s'aixecaven amb murs; per altra banda l'orquestra, passà del cercle a tenir forma semicircular.

Teatre medieval

Es considera Edat Mitjana el període de temps que va des de la caiguda de l'imperi romà (any 473) fins a la caiguda de Constantinoble sota els turcs (any 1453). Durant aquesta època, tot gira al voltant de Déu i de l'església.

El teatre medieval és sobretot una activitat al servei de la fe; la intenció és fer viva aquesta fe en els personatges de l'Evangeli i en tots els elements religiosos.

L'escena dominada per l'espectador de l'epoca clàssica passa a ocupar una part predominant i s'eleva per damunt de l'espectador en entarimats al carrer o als atris de les esglésies.

El teatre religiós
L'escena del teatre religiós ocupa l'altar major o la part oposada i posa a l'abast de l'espectador els misteris de la fe. Es munten cadafals que permetin obrir escotillons per fer aparèixer i desaparèixer personatges de l'escena. L'entrada dels actors es feia per l'espai dels espectadors en comitiva tot barrejant els conceptes i convertint també les processons en part de la representació. Els actors eren els mateixos sacerdots o persones relacionades amb el culte.

El teatre profà
La incorporació progressiva d'elements còmics i irònics a les obres del teatre religiós feu que les autoritats religioses no permetessin la representació a l'interior del temple i així fou com hagueren de sortir al carrer o a la plaça pública. Al mateix temps s'anaren apropant cada vegada més a l'espectador adaptant el llenguatge a la parla del poble. Els actors eren normalment joglars que sabien cantar, fer mim i acrobàcies, és a dir eren actors totals.

Durant l'Edat Mitjana no hi ha un edifici específic per a les representacions teatrals, aquestes tenien lloc a l'interior de les esglésies o a les places públiques que eren guarnides temporalment amb uns cadafals.

.

A les representacions medievals igual que a les gregues i romanes eren excloses les dones i els papers femenins eren representats per homes.

Renaixement

Durant el segle XVI i amb l'esperit de retorn al món clàssic, s'intenta restaurar tots els seus elements i més que la severitat grega imita la magnificència romana però adaptant-la a l'esperit del moment. Apareixen els bastidors i el teló. Els bastidors permeten l'aparició i desaparició sobtada dels actors i el teló el pas d'una escena a la següent, amb la corresponent interpretació del pas del temps entre una i l'altra. Tot dintre de la unitat d'espai, temps i acció.

Els decorats es redueixen a tres temes: el paisatge camperol, el carrer o plaça i el saló.
Als locals on hi havia un escenari instal·lat, part de la representació, balls i pantomimes es realitzaven fora de l'escenari, sobre el mateix espai que ocupaven els espectadors o al mig de la sala; així els espectadors envoltaven part de l'escenari teatral a l'estil de les representacions del carrer de la 'Comedia dell'Arte'.

La Comedia dell'Arte era representada al carrer per actors transhumans que muntaven escenaris temporals . Els seus personatges eren sempre els mateixos, amb els mateixos noms i característiques i el públic ja coneixia les seves reaccions: l'Arlequí, Pierrot, la Colombina, Politxinel·la, etc. Els actors s'agrupen per primera vegada com a una formació dedicada a l'escena d'una manera plenament professional. Són companyies integrades normalment per set homes i tres dones. És precisament dintre d'aquesta formació que la dona entra a formar part del món del teatre com a actriu professional. El text de les obres no estava escrit; de manera que interpretaven segons les característiques del personatge i improvisaven seguint les pautes que marcava el propi personatge.

Un element característic utilitzat per la comèdia de l'art és la màscara, però a diferència de les anteriors, de l'època clàssica, introdueixen la mitja màscara, que permet més diversitat d'expressions i dóna més vida al personatge.

No és fins a finals del segle XVI que les corts italianes encarregaren als arquitectes les primeres sales dedicades exclusivament a les representacions teatrals. Les primeres construccions imiten els teatres clàssics però amb sostre. En pocs anys es passa de l'estructura clàssica a la que ha agafat el nom del teatre anomenat italià; és dir escenari, rasa per a l'orquestra, i espai dedicat als espectadors, aquest dividit en platea, o sala de davant de l'escenari en línia recta i pisos en forma de ferradura on se situen les llotges.

A partir de finals d'aquest segle i durant el barroc conviuen diferents formes d'edificacions. A Anglaterra els locals eren sense sostre o a Castella aprofitaven els patis interiors o 'corrals' amb una estructura semblant a la italiana però de forma rectangular i també sense sostre.

Barroc

Durant aquests segles la política centralitzadora de les monarquies europees i les despeses generades de la política d'expansió creen una forta crisi i una desigualtat remrcable entre classes socials i provoquen pobresa al camp i misèria a les ciutats. Aquest malestar crea una necessitat d'evasió que trobà en el teatre una forma de guariment.

Aquests fets i el treball de grans autors teatrals com Shakespeare, Lope de Vega, Calderon o Molière, converteixen el teatre en un gènere literari i el fan créixer espectacularment.
	Shakespeare	Lope de Vega
	Calderon de la Barca	Molière

L'element més important i protagonista de l'obra de teatre és el text. La figura principal, per tant és l'autor de teatre; la paraula és el que li dóna rellevància.

Aquests autors teatrals, d'Anglaterra, Espanya i França reflectien en les seves obres les situacions políticosocials dels seus països i tenien trets comuns característics: les obres alternaven en vers i en prosa, en algunes incorporaven cançons i romanços i utilitzaven sovint jocs de llenguatge.

Durant els segles XVII i XVIII es progressà molt en l'escenografia, sobretot en els teatres de les sales cortesanes. En comptes de presentar les accions de l'obra en diferents espais de l'escenari es passa a la presentació dels decorats de manera progressiva i gràcies a la perfecció de la maquinària emprada es pot canviar de decorats en pocs minuts.

Boca de l'escenari de la Sala del Teatre Reial de París,on actuà Molière

Neoclassicisme

Durant el segle XVIII s'inicia un nou corrent a Europa anomenat neoclassicisme, moviment que propugna la raó com a base del coneixement.

Amb la caiguda de Napoleó, les classes burgeses s'agrupen en nuclis liberals i conformen la il·lustració, corrent cultural que dóna suport a aquesta nova concepció de les diverses manifestacions de l'art i entre elles, el teatre.

Es recuperen els clàssics no només grecollatins sinó els propis i s'aprofundeix en l'estudi dels personatges i a finals de segle prengué molta importància el director i començà a desplaçar l'actor del lloc de privilegi.

El neoclassicisme entrà a Catalunya a través del Rosselló i de Menorca, ocupada aleshores pels anglesos i que passava un moment de grsn prosperitat. Els germans Ramis i Ramis traduiren autors europeus del moment. A la segona meitat del segle XVIII el teatre religiós aconseguí una audiència nombrosa fins que l'autoritat eclesiàstica va fer tancar alguns teatres i llavors foren les sales d'alguns aristocràtics que acolliren representacions de caire privat, tant a València com a Barcelona, fins a finals del segle. En aquests moments van cobrant importància els sainets, unes peces curtes que reflecteixen la vida quotidiana de la societat. Segueixen estrictament la regla de les tres unitats.

Romanticisme

El Romanticisme va començar a Europa al segle XIX, com a contraposició al corrent neoclàssic i propugnava una nova concepció del jo com a realitat absoluta i principi de tot saber humà i sobrenatural. L'objectiu del teatre romàntic és commoure o divertir. Tant en un sentit com en l'altre els textos barregen elements tràgics i còmics, prosa i vers i les representacions no fan cas de la regla de les tres unitats.

A Catalunya, els trets del Romanticisme s'adapten perfectament a la recuperació de la dignitat de la llengua i de la cultura pròpies. Seguint els models europeus, el Romanticisme fou una manera de consolidar un període de recuperació cultural que havia començat una mica abans amb la Renaixença. Un autor teatral important d'aquest període és Àngel Guimerà amb Terra Baixa o Mar i cel.
	Àngel Guimerà, per Ramon Casas. Poeta i dramaturg. Creador del teatre català modern

Amb el romanticisme es tendí a identificar actor amb personatge i prengué nou relleu i importància el director.

Durant aquest segle es construeixen gran part dels teatres amb els escenaris vuicentistes, que és com ens han arribat avui dia la majoria d'escenaris.

L'escenari el constitueix una boca, un teló de boca, més o menys guarnit i un espai com més ample i profund millor, amb bastidors, telons i rompiments suspesos de barres.

L'escenari està dividit en el sentit de la seva profunditat en diferents compartiments o 'caixes' que constitueixen punts de referència per a la col·locació dels telons, bastidors i rompiments. El paviment, o taules, és inclinat per tal que els espectadors de platea puguin veure els actors sencers i no els quedin tallats els peus. A les taules també hi sol haver fosses anomenades 'escotillons' per aparèixer i desaparèixer actors del terra. El conjunt de barres i cordes que sostenen els telons és anomenat 'teler' o 'pinta'. Les caixes han de ser molt àmplies en proporció a la boca perquè el moviment de la tramoia exigeix un espai considerable, sobretot a la part alta, per poder-hi penjar els telons i deixar-los arxivats. De tota manera són pocs els escenaris que tinguin aquesta característica, a més actualment ja no s'utilitzen decorats penjats. El teló de boca era i és el que penja a la part més exterior de les taules i tanca la boca de l'escenari. Sovint aquest teló que era de roba rígida eren decorats amb tot detall. Actualment aquest teló és de metall recobert de roba, de manera que en ser abaixat separa completament l'escenari del pati de butaques i aïlla una part de l'altra en cas d'incendi. Els escenaris que no tenen espai suficient a la part superior per allotjar-hi el teló utilitzen la cortina, dues peces de roba, normalament de vellut, que desplacen horitzontalment i obren o tanquen la boca de l'escenari.
	Elements de l'escenari vuitcentista des de l'embocadura al teló de fons
	Escenari del Tatre del Liceu, un gran escenari vuitcentista, actualitzat amb elements moderns

També durant aquest període s'aplicà la il·luminació elèctrica al teatre, any 1898.
A finals d'aquesta època s'utilitzen i experimenten diferents tipus d'escenaris i s'utilitzen plataformes giratòries o es porta l'escenari a la sala, com Max Reinhardt a Àustria.

Realisme

Una nova estètica que intenta superar l'anterior sovint es basa en elements oposats als anterior i és així com neix el realisme, que es basa fonamentalment en una representació el més objectiva possible de la realitat.

Podem dir que a partir d'aquest període s'inicia l'època moderna en el teatre on el director cobra una gran importància a l'hora de posar en escena una obra. André Antoine es considera que és el primer director de teatre modern que funda el 1887 el Teatre Lliure de París. Aquesta companyia adopta com a trets característics les idees del realisme.
El realisme arrelà profundament al nord d'Europa. Autors de teatre importants són Henrik Ibsen, autor d'obres amb una dura crítica de la societat de la seva època, amb un estudi molt aprofundit dels seus personatges, August Strindberg que mostra el jo enfront de la realitat, a Anglaterra Bernard Shaw, i Oscar Wilde.

Luigi Pirandello és un altre autor teatral que representa que aportà aspectes fonamentals en el teatre italià i europeu d'aquesta època. Per una banda, la concepció de l'espai escènic que comporta la integració del públic com un personatge més, en segon lloc la temàtica i l'estructura del text. Parteix del realisme i acaba en el que s'anomenarà teatre de l'absurd: prioritza els elements psicològics per damunt del sociològics i disgregació de la individualitat dels personatges.

Escena d'Així és, si així us ho sembla de Luigi Pirandello

Nou anys més tard es creà el Teatre Íntim d'Adrià Gual a Barcelona que significa un avenç important com a renovador de l'escena teatral catalana del momet i posà en escena obres de Goethe, Molière, Ibsen, Èsquil, Shakespeare, Maragall, Guimerà Galdós, etc.

Segle XX

Teatre èpic

Ja al segle XX i entre la 1ª Guerra Mundial i la 2ª, el realisme evoluciona cap a un intent de canviar la realitat i practicar-lo com un mitjà de lluita social així esdevindrà un teatre més aviat del poble i els treballadors que de la classe burgesa, és el teatre del proletariat, és el teatre de Piscator a Berlín o bé el teatre èpic de Bertolt Brecht que pretèn fer reflexionar al públic i provocar el canvi social.
És un teatre didàctic que no pretèn fer gaudir o divertir al públic sinó portar-lo a la reflexió perquè actuï.
Quan al treball teatral Brecht concebia el teatre com un treball d'equip on ningú no era més important que l'altre sinó que tots tenien la mateixa responsabilitat davant del públic per a la bona consecució de l'espectacle. Tots els elements que intervenen en l'espectacle tenen la mateixa funció que l'obra en si i per tant no cal que reflecteixin fidelment la realitat sinó que la complementin tan sols que la insinuïn, el decorat, el vestuari, l'escenografia només cal que suggereixin.
Quant als efectes especials a l'escena no era massa partidari d'estridències sinó de llum blanca contínua sense efectes especials.

L'escenografia evoluciona molt ràpidament i de manera diversa. Trenquen amb la idea del teatre a la italiana i rebutgen el teló pintat i els bastidors. S'utilitzen escenaris circulars, escenaris amb plataformes mòbils i fins i tot projeccions cinematogràfiques per enquadrar l'acció dramàtica. Actors que es canvien damunt de l'escenari, titelles que actuen amb els actors, actors que representen enmig del públic, etc. i el responsable de l'estructura de l'espectacle és el director; així aquest El director esdevé el veritable creador de l'espectacle teatral.

Teatre de l'absurd

Després de la 2ª Guerra Mundial, el caos , l'exili i el desarrelament provoquen una reacció d'ironia amarga que desenvoca, en el món cultural, en el teatre de l'absurd. Ionesco amb La cantant calba o Beckett amb Tot esperant Godot són els més grans representants.

Escena de Tot esperant Godot de Samuel Beckett

L'objectiu d'aquest tipus de teatre és reflectir i superar un món absurd i desconcertant, trenquen amb totes les idees anteriors sobre una obra de teatre, es caracteritzen per l'absència d'intriga i d'històries coherents dels personatges, els diàlegs no tenen cap lògica i el temps i l'espai són indeterminats. Sovint les escenes comencen i acaben de la mateixa manera. El llenguatge és el mitjà per portar al límit aquestes demostracions, així a l'obra, les frases no tenen sentit o estan plenes d'anacronismes i ambigüetats, sovintegen els monòlegs i els dià-legs incoherents, amb preguntes sense resposta. De manera que el mitjà de la comunicació per ex-cel·lència es converteix en el de la incomunicació. El trencament conscient de la realitat racional és el recurs que utilitza per fer crítica social, per lluitar contra la injustícia social, no és altra cosa que una denúncia de la societat, i les seves lleis, del moment.
Amb aquesta vessant de crítica social hi estan relacionades obres parateatrals de Joan Brossa o les reflexions filosòfiques de Manuel de Pedrolo; o bé en el món del cinema obres de Chaplin i dels Ger-mans Marx.

Teatre actual

El teatre actual
Les diferents i variades tendències dels moviments artístics queden reflectits també en el món literari i teatral així l'expressionisme, el cubisme, el dadaisme i el surrealisme desenvolupen també diverses tendències en el món teatral. Així hi ha diferents tipus de teatre segons les diferents maneres d'entendre el teatre: el teatre laboratori de Grotowki, el teatre oníric de Kemp o el teatre provocació de La Fura del Baus. Alguna de les propostes es caracteritza per separar completament el text de l'espectacle i fins i tot aquell no existeix; l'interès escènic es redueix als gestos i a les evolucions dels personatges per l'espai escènic, que no és precisament un escenari.

La separació d'aquests dos elements del teatre, text i espectacle fa que aquell sigui secundari, a més en una escena es poden barrejar sovint diferents recursos com ara cinema dansa o música, i el veritable protagonista d'una peça teatral és el director que és el principal responsable del producte final. Noms reconeguts de diferents tipus de teatre són Peter Brook amb propostes arriscades i innovadores, Jerzy Grotowki, fundador del teatre pobre, Jean Vilar, director del Festival d'Avinyó, Augusto Boal, del teatre de l'oprimit, Albert Boadella, director d'Els Joglars, Lluís Pasqual i Fabià Puigcerver, fundadors del Teatre Lliure.

Actualment hi ha una convivència simultània de diferents propostes o maneres de fer teatre i conviu un teatre comercial que intenta satisfer gran quantitat de públic i utilitza gran quantitat de tòpics amb un teatre més artístic que intenta presentar obres clàssiques o de teatre experimental moderat i un teatre més experimental que, a la vegada té diverses tendències: el teatre de carrer (Els Comediants), el teatre de guerrilla, el teatre de text, etc.