Escenes de la vida de Salomó. Fragment de la Bíblia de Rodes, segon terç del segle XI (París: Biblioteca Nacional)

Gestació de la llengua
Existeix un "poble català", el qual vertebra la seva manera d'ésser entorn d'uns quants trets que tots els qui en som membres compartim i, d'una manera especial, la llengua en què tots ens entenem, que és la "llengua catalana". En principi, les llengües són anteriors als pobles que en elles s'expressen, puix que pertot arreu han estat el gran tret forjador de la consciència de poble, també en el cas de la "nació catalana". No cal dir que la llengua catalana forma part de les anomenades "llengües romàniques", les quals deriven del llatí, com a heretatge de la romanització que fou activa durant set segles llargs a l'Imperi Romà (i concretament a la zona nord-oriental d'Hispània, bressol de la futura Catalunya).

"D'un país que ja anem fent". Escultura d'Andreu Alfaro

No és fàcil de dir quan la llengua catalana començà d'ésser emprada com a mitjà d'expresió i de comunicació entre les persones que d'aquesta manera es convertien en "catalonòfones". El llatí parlat s'anava transformant en un llenguatge que en part encara es reconeixia com a llatí fet malbé i en part ja suggeria allò que serien noves llengües; mentrestant, hom s'adonava de les transformacions operades, i, d'altra banda, aquesta llarga i lenta evolució transcorria en una època en la qual coexistien tres mancances greus: un buit cultural enorme, l'absència de materials d'escriptura i la ineptitud de posar per escrit sons desconeguts, inconstants i contradictoris. Sembla que, al moment de les invasions sarraïnes al segle VIII, ja s'anaven afaiçonant llenguatges romànics bastant diferenciats els uns dels altres, però que encara no complien els requisits de llengües mínimament organitzades i recolzades en estructures idiomàtiques independents. No és agosarat de pensar que als segles IX i X el preromanç català ja havia adquirit consistència de llengua parlada, diferenciada de les altres llengües romàniques, i sense trigar (en tenim constància ja al segle XI) sorgeixen els tempteigs per donar-li forma escrita. En principi aquest procés és compartit per totes les llengües romàniques, de les quals, doncs, es pot dir que tenen uns mil anys de vida, fent abstracció de les primeres dates que cadascuna d'elles pot argüir, cosa que depèn de la sort que tingueren els materials no robats, cremats, ratats ni humectats i que se salvaren d'un anecdotari més o menys seriós.

Els primers textos en llengua catalana
És clar que, així les coses, l'ideal seria de poder exhibir, per a qualsevol llengua romànica i, per tant, també per a la nostra llengua catalana, un primer text que fos, ensems, un gran text (és a dir, consistent, decisiu, modèlic). Tanmateix, la lògica ens diu que la cosa més natural i més esperable havia d'ésser el que s'ha esdevingut en la realitat: els testimonis més antics de la llengua catalana que avui hem pogut anar aplegant no obeeixen a un propòsit d'escriure en català ni són textos sencers o congruents o rellevants. Es tracta de veritables esquitxos solts en romanç, que trobem en escrits concebuts i redactats en llatí. L'escrivà que redactava un document en llatí hi posa un mot català perquè està distret i així se li escapa, o perquè en aquell moment no se li acut el mot llatí que hi correspon, o perquè (en documents de la mena que anomenarem processal) ha de transcriure exactament la frase que ha pronunciat la persona afectada, etc. Tampoc les mostres recollides no pertanyen a cap text literari, com hauria estat desitjable, sinó a juraments, greuges, queixes, fragments de textos legals, etc. Ja es comprèn que només amb uns esquitxos i, sobretot, de mena jurídica, no fa de bon presentar una aigua meravellosa. Malgrat això, i gràcies a l'esperit crític, la ciència ha pogut avançar en força més d'un segle la primera data de la presència escrita de la llengua catalana. Què més hauríem volgut?

Que ningú no entengui que la investigació més recent hagi volgut menystenir les Homilies d'Organyà, que Joaquim Miret i Sans proclamà, ara fa cent anys, com "el més antig text literari escrit en català". L'epítet amb què Miret i Sans havia intitulat la seva edició del venerable text continua essent correcte, bé que ell mateix ja feia precedir l'edició de les Homilies d'"una col·lecció de documents dels segles XIè, XIIè i XIIIè". Les Homilies d'Organyà són realment el text literari més antic de la llengua catalana i és motiu de satisfacció que ens en recordem sempre que convindrà. Simplement ha ocorregut que la filologia, amatent als progressos assolits en la tasca d'exhumar nous espècimens de català arcaic, ha anat fent créixer el nombre de mostres que oferia la documentació pertinent i ara coneixem trossos escrits en català de dates molt reculades. Ho torno a dir: el primer text en català amb cara i ulls (les Homilies) no és el primer que fos escrit en aquesta llengua, però excel·leix entre tots els existents per la categoria absoluta que se li reconeix i per la rellevància cultural que ostenta.

Són oportunes les commemoracions?
Sense dubtar, responc afirmativament, i no per compromís, sinó per convicció. Sempre és benvinguda l'hora de recordar esdeveniments que han marcat la història. I això, a tots els nivells. Només cal que parem esment en les menudes cèl·lules familiars: sempre que podem, ens hi aferrem a evocar modestes efemèrides que ens refan i que refan la comunitat que constitueix la família, com són uns exàmens reeixits, una malaltia superada, la vinguda d'un parent llunyà i, naturalment, els petits fets que es repeteixen cada any: les onomàstiques i els aniversaris. Sembla que la família en surt envalentida i així recobra la serenor que trobava a faltar de resultes d'inesperades contrarietats que l'havien posada a prova.

Detall del Foli 5v de les Homilies d'Organyà. (Barcelona: Biblioteca de Catalunya)

"Els testimonis més antics de la llengua catalana que avui hem pogut anar aplegant no obeeixen a un propòsit d'escriure en català ni són textos sencers o congruents o rellevants. Es tracta de veritables esquitxos solts en romanç, que trobem en escrits concebuts i redactats en llatí." "El primer text en català amb cara i ulls (les Homilies) no és el primer que fos escrit en aquesta llengua, però excel·leix entre tots els existents per la categoria absoluta que se li reconeix i per la rellevància cultural que ostenta."

La remembrança de les cosetes que passen al si de les famílies (de les quals cadascú té bona coneixença directa, per haver-ne estat protagonista o testimoni) ens ajudarà a comprendre les coses que passen en el conjunt de moltes famílies que comparteixen unes maneres afins de raonar, de viure, de treballar, d'adaptar-se a un clima, de reaccionar davant certs estímuls, etc. i, sobretot, quan totes aquestes famílies es valen d'una mateixa llengua entre elles. Ja s'entén que em refereixo a la col·lectivitat que anomenem poble o nació.

Entre nosaltres, sovint és objecte de comentaris sibilins la dèria de commemorar persones i esdeveniments que han pesat i pesen en la nostra història. Sempre m'he mostrat defensor acèrrim de conrear el record del passat, per tal com penso que és una "formació continuada" que ens apliquem i que orienta les noves generacions a seguir les pistes que els nostres predecessors ens suggeriren. Davant la societat d'avui, presa de convulsions de tota mena, sort tenim de les pistes que ells ens marcaren, gràcies a les quals (i sempre mutatis mutandis), podrem extreure la dretura dels comportaments més idonis en cada cas. Un exemple, que prenc a l'atzar: la data de 1833, com a símbol de la Renaixença. Deixant de banda que, avui, els qui neguen la decadència de les lletres catalanes han de reprovar la idea que "aquestes lletres re-nasquessin" (si, per començar, ni s'havien mort!), és cert que hi ha hagut molt a dir sobre el paper d'Aribau, sobre la maduració del moviment, sobre els seus veritables motors, etc. Ara bé, qui s'atrevirà a enterrar el símbol? No ens n'hem sentit tots molt ajudats? No ens continuarà ajudant? Un altre símbol són, és clar, les Homilies d'Organyà. La gent del poble i de la contrada potser no sabrà donar-ne raó còngrua al transeünt que pregunta, atret per la coincidència del nom d'aquesta cosa que ignora i el nom de la població. El viatger distret i poc lletrat que, en ruta aigües amunt del Segre vers la Seu d'Urgell, veu que se li anuncia un monument a les Homilies d'Organyà, de moment aprèn que això existeix i que deu tenir la seva importància, si ha merescut que se'l recordi públicament. Un lector encuriosit, que s'interessa per la seva llengua, constata que aquestes homilies figuren, en lletres majúscules, en els manuals de llengua i literatura. Els especialistes en història de la llengua dediquen hores i pàgines a l'estudi d'aquest text, que no sembla fàcil de datar, que, de fet, hom ha situat més ençà o més enllà entre les acaballes del segle XII i els inicis del XIII i que, per tant, ara fa vuit-cents anys, potser mal comptats, que instrueix feligresos, il·lustra erudits, dóna testimoni de la llengua del país. Les Homilies d'Organyà són, doncs, un sòlid punt de referència per a la llengua, per a la cultura i per a la consciència de poble de tots els catalanoparlants. Ho són en si mateixes. Si, perquè ho són, han donat peu a un veritable mite, qui l'esfondrarà? Qui gosaria esborrar-lo d'una llista gloriosa, a la qual recorrem sempre que ho necessitem?

Razós de trobar, del trobador català Ramon Vidal de Besalú (finals del s. XII - primera meitat s. XIII). Tractat de gramàtica (la primera realitzada en una llengua neollatina) i versificació en occità, escrit entre 1190 - 1213. Manuscrit de finals del segle XIV (Barcelona: Biblioteca de Catalunya)

La voluntat d'ésser
La primera funció que han acomplert les Homilies d'Organyà en la història de la llengua i del país és, a parer meu, aquesta d'afirmar la voluntat d'ésser d'un poble. Vist des d'aquest angle, el text hauria pogut restar (i sense perdre el seu valor catequètic i homilètic) arraconat com altres textos dialectals que, un xic aberrants, si es vol, només indirectament contribueixen a enrobustir la que un dia esdevindrà la "llengua comuna". No vacil·lo a lligar tan noble funció al fet d'haver sorgit en un territori que constituïa un centre de poder decisiu en aquella època de la història comtal de Catalunya (des dels punts de vista polític, eclesiàstic, cultural, econòmic, vies de comunicació, etc.). N'hi ha prou de recordar la puixança de la vida pública del moment, l'abundor dels documents que ens n'han pervingut i el fet que tota aquesta activitat es desplegués en el fogar del català occidental. Les Homilies d'Organyà signifiquen, no la fi de les mostres vacil·lants (jurídiques, processals, queixes i denúncies, litúrgiques, etc.), que continuaran existint, sinó la incorporació a la llengua de textos consistents, coherents i estructurats.

L'abast cultural
No és estrany que el primer text català al qual atribuïm una "categoria literària" sigui una magnífica mostra de l'afinitat lingüística que caracteritza els dominis català i occità. És sabut que aquestes dues llengües ocupen una posició estratègica, al centre de l'anomenada Romània occidental i que foren de bona hora una zona intensament romanitzada. Basti recordar tres fets històrics coneguts. a) Que, de Roma estant, hom s'hi referia sovint amb el nom de la Provincia per excel·lència (distingint-la, doncs, de les altres províncies), denominació de la qual provingué el nom medieval i modern de Provença. b) Que, enlluernat per la dita situació cèntrica, François Raynouard, poeta i erudit occità (bé que escrivia en francès), parlava de la "lingua romana", que hauria estat el pont entre el llatí i les llengües de la Romània occidental. És cert que avui no hi creu ningú, però la proposta no deixava d'ésser prou significativa. c) El romanista Wilhelm Meyer-Lübke, en la seva primera classificació de les llengües romàniques, posava el català entre els dialectes del provençal o occità. Malgrat que més tard rectificà i el féu independent de l'occità, sempre subratllà la dita afinitat, que és de tota evidència.

Afegim-hi que els poetes catalans escrivien llurs composicions en provençal: eren catalans i parlaven en català, però, atrets pel prestigi de què fruïen els trobadors, s'incorporaven a un món poètic que no deixava d'ésser-los familiar. Hom cita Ausiàs March com el poeta que superà aquest llarg capteniment literari. Com a coronament de totes les dades adduïdes, cal no oblidar les intenses relacions (polítiques, matrimonials, culturals, etc.) que durant llarg temps unien els dos costats del Pirineu i que culminarien en el somni polític de Jaume I, al qual, com és sabut, ell hagué de renunciar. No debades les Homilies d'Organyà pertanyen a tot aquest món cultural afí a l'occità.

Majestat del Senyor. Fragment d'una miniatura de la Bíblia de Rodes, segon terç del segle XI (París: Biblioteca Nacional)

El fet religiós
L'afinitat entre el món català i el món occità no s'esgota amb les dimensions cultural i idiomàtica de què hem parlat fins ara. Les Homilies d'Organyà també formen part d'un altre món, que així mateix tenia una importància considerable en la vida medieval: el fet religiós. I no ho dic perquè el tema seria obligat en qualsevol aspecte de la vida medieval que plantegéssim, sinó per la seva especificitat en el cas concret del nostre text. En realitat, si és cert que a l'Església com a institució i en la vida entera de l'estament eclesiàstic tot es feia en llatí, ara toquem una qüestió, la de la pastoral litúrgica, que afectava ensems el poble senzill i les classes elevades, i que s'havia de dur a terme en la llengua del poble. A partir del moment que el sermo rusticus s'hagué allunyat tant del sermo urbanus que aquest resultava inintel·ligible per als qui es comunicaven per mitjà d'aquell, la predicació (com la catequesi) s'exercien en la llengua popular de cada terra. Òbviament, a la futura Catalunya es feien en català (s'entén, eren formulades oralment en català). Per necessitats evidents, no trigaren a circular textos (o apunts, notes o guions) en llengua vulgar, amb el fi de facilitar la tasca als responsables de la pastoral. Així ja es feia en el segle XII. Els bisbes de casa nostra convingueren amb la canònica regular agustiniana de Sant Ruf d'Avinyó (Provença) l'aplicació de la reforma gregoriana a llurs diòcesis, cosa que implicà que aquestes rebessin i distribuïssin textos d'homilies (en occità, aviat traduïdes al català). Ens consta que n'hi havia de difoses als bisbats d'Urgell i de Tortosa. Unes d'aquestes versions urgel·litanes foren les Homilies d'Organyà, dites així perquè foren trobades, en la població que en duu el nom, per Joaquim Miret i Sans, qui les publicà l'any 1904.

Aquestes Homilies ocupen vuit fulls i glossen l'epístola o l'evangeli de dos diumenges de la preparació de quaresma, del dimecres de cendra, del primer diumenge de quaresma i del dijous que el subsegueix. Com ja era de preveure, fidel al corrent de pastoral preconitzat per Sant Gregori el Gran, el text és redactat en estil planer, adopta un to moralitzant i es mostra apropiat per a gent de nivell popular, amb una pietat senzilla. Tanmateix, hom ha remarcat que l'autor s'adreça als oients tractant-los de senyors, cosa que no exclouria la presència (eventual) de certs canonges agustinians a la predicació.

Recapitulació
Amb les Homilies d'Organyà la llengua catalana s'estrenava en la seva modalitat literària. (Ací cal entendre aquest darrer mot amb el significat que el diccionari li atribueix en la frase llengua literària, que fa així: "llengua que s'usa en escriure, amb una tendència a la unitat i a l'elevació respecte al llenguatge quotidià".) Si ho hem de jutjar comparant-lo amb les mostres escadusseres i balbucients de la llengua catalana anteriors a les Homilies d'Organyà, resta palès que aquest text inaugura quelcom nou en l'ús de la llengua: hom hi tendeix a emprar una estructura única i coherent i a excloure maneres personals i ocasionals, amb el fi que, potser paradoxalment, en sorgeixi la que un dia pugui ésser dita la llengua de tothom. I, atès que l'abstracció al cent per cent en aquest camp és quimèrica i il·lusòria, les Homilies ho fan posant mà de dues de les propietats ambientals aleshores més notòries en la vida del país: l'afinitat amb la visió sociocultural ultrapirinenca i el toc religiós que tot ho impregnava.