L'Alt Urgell a l'època de les Homilies
Un temps de violència feudal
 
El comtat d'Urgell coneix una època bona sota la dinastia dels Ermengols que, sortint de les valls pirinenques, feren avançar les seves fronteres de forma espectacular en col·laboració amb els comtes de Barcelona.
 
Carme Batlle i Gallart.
Especialista en història medieval i professora de la Universitat de Barcelona

 

Escut dels vescomtes de Castellbò procedent de l'església de Santa Agnès de Farrera.

L'expansió cap al sud, on foren situats els nous centres de poder, com Balaguer (conquerida el 1106), féu que aviat l'Alt Urgell romangués cada cop més apartat de l'òrbita dels comtes sobirans, i en mans dels senyors locals. Com que cada comtat tenia el seu corresponent vescomtat, aquí hi dominà el de Castellbò, però havia de comptar amb l'existència d'una altra senyoria, la de la mitra urgellesa, afavorida per uns comtes encara propers; la relació resultà conflictiva, com és conegut. Allunyats els comtes, augmentà el paper dels bisbes, senyors d'un extens domini, que infeudaren a nobles laics -en primer lloc als Caboet-, i per tant disposaven d'una bona base econòmica en la qual cal comptar els ingressos del mercat setmanal i de la fira i tornafira de la Seu.

Es tracta d'una mitra amb un ampli domini territorial que anava des d'Andorra, Bescaran i Alàs, cap a la serralada del Cadí, amb Ortedó i Lletó, per un costat, fins a la Vansa, Tuixén, Fórnols i la Bastida d'Hortons, per un altre, i passant per la Seu s'allargava vers Montferrer,Arfa, Adrall, la Parròquia d'Hortó, part d'Organyà i Fígols. De seguida es veu que geogràficament aquest domini estava tallat en un punt estratègic de la vall del Segre, Castellciutat, en mans dels vescomtes, el lloc dominant de la confluència dels rius Segre i Valira i factor de gran inseguretat per als urgellesos i altres vassalls del bisbe. Els vescomtes tenien les valls de Castellbò, d'Aguilar i de Pallerols, i Ciutat, com es deia aleshores, amb les batllies d'Aravell, la vall de Sant Joan, Civís, Os de Civís, Estamariu (aquí cobraven lleuda i passatge als de Bescaran, vassalls del bisbe), i part d'Organyà, amb Ares, Coll de Nargó, la vall de Cabó (regida pels Caboet), Sallent, Montanissell i el priorat de Tresponts. Durant les lluites gairebé cap d'aquestes possessions no varià de mans, per exemple Estamariu acabà passant al domini episcopal per la situació insostenible indicada.

"Com que cada comtat tenia el seu corresponent vescomtat, aquí hi dominà el de Castellbò, però havia de comptar amb l'existència d'una altra senyoria, la de la mitra urgellesa, afavorida per uns comtes encara propers."

En conjunt, l'Alt Urgell tenia una població molt densa des dels voltants de l'any mil, quan el Pirineu era una reserva humana tan considerable que permeté la posterior repoblació de les terres reconquerides als sarraïns. Es pot calcular en uns 25.000 els habitants d'aquestes valls, superpoblació que comportava un aprofitament extraordinari de la terra de conreu per procurar-se uns aliments bàsics. Encara ara són testimonis de la densitat del poblament les nombroses esglésies romàniques corresponents als nuclis habitats, poc més de dos-cents (1).

Les guerres feudals
La lluita pel poder que provenia de la riquesa de la terra, amb la submissió de la pagesia a una minoria de famílies nobles, és característica de l'època feudal. A les nostres terres els senyors, laics i eclesiàstics, formaren els seus propis dominis i combateren amb els seus exèrcits privats per augmentar-los. L'ambició de tots originà diverses guerres dels bisbes urgellesos, grans senyors territorials per les donacions dels comtes, amb la noblesa local, sobretot els Castellbò. Aquests heretaren els béns i els feus dels Caboet, feudataris de la mitra, pel matrimoni d'Arnaldeta, la darrera del llinatge, amb el vescomte Arnau de Castellbò el 1185. Malgrat l'oposició dels prelats urgellesos, aquest enllaç es dugué a terme i encara complicà més la situació de la comarca, com es temia. El problema es repetí en el moment de casar l'única filla d'aquesta parella, Ermessenda, que acabà portant les seves terres a mans de Roger Bernat de Foix (contracte de 1202). Així aquesta casa comtal esdevingué el principal protagonista del conflicte amb la mitra urgellesa per les terres de l'Urgellet i la possessió d'Andorra, l'alt domini de la qual era del bisbe i el feudal dels nobles esmentats per concessió de la mateixa mitra (2).

Escenes de guerra. Detall d'una miniatura de la Biblia de Rodes, segon terç del segle XI (París: Biblioteca Nacional)

La manca d'entesa entre els dos poders havia començat aviat, però esclatà per diversos motius, en primer lloc pels derivats de la infeudació d'Andorra feta pel bisbe als senyors de Caboet, sobretot quan el matrimoni d'Arnaldeta amb Arnau de Castellbò desfermà l'ambició del vescomte, reconegut com a feudatari pel bisbe, que li concedí la investidura d'Andorra. Des d'aleshores s'inicià una etapa realment agitada per les hostilitats d'Arnau contra la mitra (1188), encara atiades per la intervenció del comte Ermengol VIII d'Urgell a favor del noble, al qual permeté fortificar Ciutat i edificar altres castells, i per l'aliança d'aquest amb els Foix. Sembla que la conflictivitat era una característica de la personalitat ambiciosa del vescomte perquè trencava el vassallatge i els pactes quan convenia als seus interessos, no solament respecte del bisbe sinó també del mateix comte Ermengol.

S'hi afegí un nou problema amb la penetració de l'heretgia càtara a les terres de muntanya sota l'empara dels nobles esmentats, contra la defensa de l'ortodòxia per part de la mitra, que aconseguí la protecció del rei Alfons. Així el conflicte polític s'aguditzà amb el religiós, que segurament era una derivació del primer, utilitzat amb el propòsit d'afeblir l'enemic, és a dir el senyor eminent, ja que no és ben clara la pertinença dels Castellbò i els Foix a la nova doctrina, que rebutjava l'estructura de la jerarquia eclesiàstica de l'època per tornar a un cristianisme més primitiu.

Els successius enfrontaments seguits de concòrdies sempre trencades per part dels feudataris, tot i que prestaven jurament i homenatge als bisbes, provocaren una interminable lluita que portà la destrucció i la misèria als poblets de la vall del Segre. Fins i tot fou saquejada la ciutat de la Seu, amb la seva catedral totalment espoliada per la gent d'Arnau de Castellbò i de Ramon Roger de Foix (1196). Des d'aleshores s'inicià la construcció del recinte emmurallat i es paralitzà definitivament l'edificació de la catedral per manca dels diners procedents dels delmes, primícies i altres drets que havien de pagar uns vassalls arruïnats per les guerres.

"Els successius enfrontaments (...) provocaren una interminable lluita que portà la destrucció i la misèria als poblets de la vall del Segre."

"La presència de càtars fugitius a aquesta vessant dels Pirineus, sobretot en el refugi de les terres dels Castellbò, s'intensificà després de la desfeta catalana de Muret i de la mort del rei Pere (1213)."

Un memorial de greuges posterior descriu els atacs als temples que són devastats, espoliats de mobles, llibres, ornaments, reliquiaris, vasos sagrats, i a dins els atacants hi celebren orgies; quant als clergues maltractats, més d'un és fet presoner per exigir un fort rescat. Aquests detalls i altres de la profanació de les hòsties i de la fractura de la imatge del Crist crucificat ens evoquen els principis de l'heretgia càtara contrària a les imatges, a les esglésies, al culte i als seus ministres. És un exemple de la concordança entre la doctrina i la pràctica (3).

L'heretgia càtara, un nou element del conflicte
Malgrat un compromís, una sentència arbitral (el bisbe renovava els feus als Castellbò exceptuats els dominis de les esglésies d'Urgell i d'Organyà en dits llocs) i noves concòrdies (1201,1203,1206), gran part del segle XIII està marcat per la violència feudal juntament amb la repressió de l'heretgia protegida pels Castellbò, els Foix, els Josa i altres nobles rurals de la comarca. La presència de càtars fugitius a aquesta vessant dels Pirineus, sobretot en el refugi de les terres dels Castellbò, 'intensificà després de la desfeta catalana de Muret i de la mort del rei Pere (1213), i un cop acabada la croada contra ells al Llenguadoc (1229). Sembla que durant una reunió a la qual assistí el vescomte Arnau amb diversos notables de l'heretgia a Miralpeix (Arieja), es decidí instal·lar una església càtara a les terres de l'alt Pirineu per acollir els heretges fugitius de la croada (4).

La repressió la portaren a terme els bisbes urgellesos després de convocar un concili a Lleida, que condemnà els heretges de Castellbò i donà permís per anar-hi a detenir-los, tot amb la intervenció decisiva dels inquisidors, que eren frares dominicans, quan ja hi havia els convents fundats a Puigcerdà i a La Seu. Uns episodis tan coneguts com l'exhumació dels cossos d'Arnau de Castellbò i de la seva filla Ermessenda són excepcionals, perquè normalment els heretges eren empresonats a Tarragona. Tot representà un trasbals molt fort per a la comarca que fins i tot implicà una denúncia dels canonges urgellesos contra el seu prelat, Ponç de Vilamur, a qui acusaven de greus delictes. Una part de raó devien tenir quan el mateix sant Ramon de Penyafort, que donà les normes per perseguir els implicats en l'heretgia, el titllava de ser remís i negligent en la persecució dels càtars, i de no haver predicat prou amb l'exemple i la paraula; s'arribà a processar-lo i a la seva deposició temporal, pel que sembla (5).

Pintura mural representant el papa Innocenci III (1160-1216), que va combatre per tots els mitjans l'heretgia càtara (Monestir de S. Benedetto Sacro Speco a Subiaco) Liber feudorum ceritaniae (c.1200). Pacte entre el bisbe Folc d'Urgell i el comte Guillem Ramon de Cerdanya (Arxiu de la Corona d'Aragó) Liber feudorum ceritaniae (c.1200). Cavallers retent homenatge al comte Guislabert II de Rosselló. (Arxiu de la Corona d'Aragó)

Al mateix temps el vescomte i els comtes de Foix successors seus, per mitjà d'un pla ben estructurat contra el bisbe, aprofitaven l'ocasió i procuraven ampliar els seus dominis fins arribar a Organyà i fortificar tots els punts estratègics des de Nargó, del qual s'apoderà el vescomte, fins a la Cerdanya inclosa, amb destruccions com la de Bescaran. Tot servia per dificultar les comunicacions, envoltar i ofegar la ciutat d'Urgell, que fou assolada de nou per ells, així com la seva comarca. També atacaren els clergues rurals i els prengueren els delmes, i perseguiren els seus propis homes de les valls d'Andorra, Cabó, Sant Joan i Vallferrera que s'atrevien a baixar al mercat de la Seu, com era normal.

Per fi el pariatge de 1278 acordat entre el prelat Pere d'Urtx i Roger Bernat III imposà una relativa pau. Per un degoteig de notícies coneixem la relaxació de costums i el baix nivell religiós i cultural dels fidels i del clergat enmig de la violència, inclosos els monestirs, i les reconciliacions de nobles i particulars, també una dona, que per evitar la presó abjuraven de l'heretgia practicada fins aleshores per retornar a l'ortodòxia sota l'autoritat dels bisbes, tot amb el rerefons de l'extrema pobresa de la pagesia dels poblets destruïts.

La situació d'Organyà
Enmig es trobava Organyà, la població situada gairebé en el mateix context que la Seu patint unes vicissituds semblants, però amb unes caracterísques pròpies que cal remarcar. Essent condomini indivís dels Caboet i del capítol de la catedral urgellesa, tenia el seu nucli en la parròquia de Santa Maria, després convertida en canònica, que fou el centre difusor de doctrina i de cultura. No sorprèn que la vila sofrís l'enfrontament dels dos poders, l'eclesiàstic i el laic, que se la disputaren.

La dilapidació de béns per part del clergue Adalbertí i la destrucció, a causa d'un incendi, de l'església, juntament amb ornaments, vestidures sacerdotals i també còdexs i escriptures de dotació, motivà la reconstrucció i redotació per Guitard Isarn de Caboet, que tingué la iniciativa, i el bisbe Bernat Guillem, que el 1090 amb una gran assemblea d'eclesiàstics hi establí el priorat, després col·legiata secular (6). Des d'aleshores la canònica agustiniana fou el centre cultural -recordem les Homilies- i els priors tingueren una gran autoritat, encara que ells i els quatre canonges eren nomenats pel bisbe urgellès; com era costum, algun membre de la família Caboet hi ingressava, per exemple el 1144.

Els problemes no mancaren, primer entre els mateixos eclesiàstics, o sigui el prior d'Organyà i els canonges de la Seu, pel castell d'Aguilar, disputa resolta per mitjà de la concòrdia imposada pel bisbe Bernat Sanç (1154).

Portal de pedra del carrer Major d'Organyà en una fotografia de començaments del segle XX

Malgrat la protecció dels nobles, la canònica sofrí atacs, segurament per raó de drets i jurisdiccions, per part de Ramon d'Abella, que compensà les seves malifetes amb la donació dels seus drets en els castells d'Ars, Civís, Tor i altres concessions, o sia que era un castlà del senyor eminent. També l'atacà Alemany de Toralla, que el 1163 indemnitzava el monestir o canònica amb un honor, és a dir una propietat.

Més interessant és el problema de la vila. Els priors asseguraven posseir-ne el domini des de temps antic quan els Caboet reclamaren els seus drets, que passaren als Castellbò i després als Foix, com ja hem indicat. A l'inici del segle XIII s'evidencia el conflicte amb els plets entre els vescomtes de Castellbò i els bisbes per aconseguir treure la canònica de l'autoritat de la mitra i fer-la autònoma i independent. S'hi arribà el 1224, però una probable incertesa durà fins la signatura del pariatge del 26 de maig de 1232 per Roger Bernat II de Foix i el bisbe Ponç de Vilamur; en virtut del pacte el comte i el prior de l'església d'Organyà, Berenguer de Cellers, establien el seu condomini sobre la vila. Es veu que la base del problema era econòmic, ja que el prior s'havia oposat a la iniciativa del comte de construir un raval nou amb el mercat, font de riquesa i de drets per al seu fundador i la seva gent; només el comte tenia la potestat de fundació i protecció de mercat i fira com a hereu dels monarques. És ben evident en el pacte, on les dues parts acorden partir-se els drets sobre la vila i el mercat, posats sota la protecció del comte així com tots els assistents a la celebració mercantil un dia a la setmana -més endavant és el diumenge. La iniciativa manifesta de manera evident l'existència de recursos suficients, fins i tot amb prou excedents per portar productes a un mercat setmanal, com ja existia a la Seu des de feia més d'un segle, fins i tot amb el complement d'una fira anual amb el seu retorn o tornafira.

Romania per al prior de la canònica la vila ja habitada, alou seu o sigui plena propietat, i les causes de jurisdicció que fossin comeses en l'àmbit de les esglésies, del cementiri, del claustre i de les cases canonicals; mentre que el comte posseiria la part nova. Era un condomini indivís per ambdós senyors, que hi tenien el seu propi batlle, elegit d'una terna presentada pel poble, mentre el jutge i el procurador fiscal, i també el saig o agutzil, eren comuns per a ambdós. Sembla que a partir d'aleshores es construïren les muralles, de les quals es conserva el portal de pedra del carrer Major amb un arc apuntat. L'espai del mercat, després firal, es troba entre l'església de Santa Maria i el raval del carrer Nou.

"A l'inici del segle XIII s'evidencia el conflicte amb els plets entre els vescomtes de Castellbò i els bisbes per aconseguir treure la canònica de l'autoritat de la mitra i fer-la autònoma i independent."

Les interessants notícies contingudes en el text del pariatge es complementen amb una carta de franqueses concedida el dia següent pel mateix comte als homes i dones d'Organyà, que l'hi havien suplicat per mitjà dels seus cònsols i prohoms, és a dir les autoritats d'un govern municipal semblant al de la Seu, on era tutelat pel senyor, o sia el bisbe. Per mitjà de la carta tots ells -vassalls del comte i al mateix temps del prior-, eren equiparats als habitants de Castellbò amb idèntics drets i franqueses dins les terres del vescomtat. La concessió comtal igualava els habitants de la jurisdicció feudal de dues viles del vescomtat, sense cap impediment per exercir juntament amb el prior el condomini de la vila d'Organyà, almenys en teoria, però la pràctica devia ser ben diferent per l'existència de problemes jurisdiccionals.

Com dèiem, aquest període tan desgracitat s'allargà amb una guerra oberta entre el bisbe i el comte que comportà un nou atac a la ciutat urgellesa i una major destrucció dels pobles dels voltants (1238-1239), amb la persecució dels càtars de la comarca i amb una represa de les hostilitats poc després fins a la signatura del pariatge d'Andorra, però aquests pariatges ja són esdeveniments posteriors a l'època de les Homilies que per fi tanquen una etapa molt agitada de la història de l'Alt Urgell.


Notes
1. Ermengol Puig, "La vall del Segre al segle XI. La terra i els homes", dins IXè centenari de la fundació de la canònica agustiniana de Santa Maria d'Organyà (1090-1990), Lleida, 1994, pp. 11-12.
2. Per a totes aquestes qüestions, des del primer moment ens hem de remetre a l'estudi capdavanter de Joaquim Miret i Sans Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbó, Barcelona, 1900, sobretot des de la pàgina 142 a la 155.
3. Cebrià Baraut, "Presència i repressió del catarisme al bisbat d'Urgell (segles XII-XIII)", Urgellia, XII (1994-1995), pp. 490-491.
4. Es podria relacionar amb aquesta iniciativa la presència tres anys més tard del diaca Guillem en una casa de Castellbò, on predicava en presència del vescomte i rebé els cavallers càtars Ramon i Galceran de Castellarnau i Berenguer de Pi. Al mateix poble hi vivia Arnau Roger, futur bisbe, i hi anà per rebre el consolamentum (una purificació per abans de morir) Isarn de Castilhon, quan també hi eren altres càtars com Ramon Sanç de Rabat, ambdós senyors de Miralpeix, Roger de Bosinhac i Pere de Gavernet, batlle de Tarascó (vers 1234). Aquestes notícies procedeixen dels manuscrits del fons Doat de la Bibliothèque Nationale de Paris, especialment del ms.24; són de la Inquisició i contenen declaracions de testimonis (Jean Duvernoy, Le catharisme: l'histoire des cathares, Toulouse, Eds. Privat, 1979).
5. Cebrià Baraut, "Els inicis de la Inquisició a Catalunya i les seves actuacions al bisbat d'Urgell (segles XII-XIII)", Urgellia, XIII (1996-1997), p. 412.
6. Cebrià Baraut, "La fundació de la canònica agustiniana de Santa Maria d'Organyà", dins IXè centenari de la fundació de la canònica agustiniana de Santa Maria d'Organyà (1090-1990), Lleida, 1994, pp. 23-34.

Edició electrònica: reporteducació (CRP Baix Llobregat-6)
©
Edició impresa: “Les Faldades de Lo Banyut”© dels articles els autors