Sant Ermengol exorcitzant un endimoniat. Pintura mural procedent de la capella del sant a la catedral de la Seu d'Urgell, segona meitat s. XIII (Bilbao: Museo de Bellas Artes)

Diverses esglésies de Santa Maria d'Organyà en el temps
Primer hi degué haver algun temple preromànic que l'acta de dotació del 1090 no esmenta, però la població d'Organyà ja surt a l'acta de consagració de la Seu al segle IX, la qual cosa ens fa suposar que ja aleshores hi havia, o ben aviat degueren bastir, alguna església. Un segle més tard, a finals del segle X, el senyor de Cabó, Isarn, besavi de Guitard Isarn, a instància i consell del bisbe Sal·la (981-1010) fundà i dotà una església en honor de Santa Maria d'Organyà, situada a prop del riu Segre. Passat algun temps, a Isarn Ramon, pare de Guitard Isarn, no li semblà prou adequat aquell temple i, sota el consell i manament del bisbe successor, sant Ermengol (1030-1035), decidí enderrocar i substituir aquella església per una altra de més hàbil per a les necessitats dels temps i més munificent. Hem de recordar que el bisbe sant Ermengol és el gran impulsor de nous temples i d'altres construccions. Aquesta església no fou acabada en el pontificat del bisbe sant Ermnegol, sinó que més endavant el bisbe Guillem Guifré (1041-1045) la consagrà, concretament entre els anys 1041 i 1065, data en què morí el seu promotor, Isarn Ramon. I és a finals del segle XI, l'any 1090, que tingué lloc la fundació i dotació de la canònica, que serví i actuà, des dels seus inicis, en el temple actual, església que seria la iniciada per sant Ermengol, tal vegada amb reformes i ampliacions, i que indubtablment al llarg dels temps sofrí encara altres reformes i variacions estructurals, fins a l'estat en què actualment es troba.

Fundació i dotació de la canònica de Santa Maria l'any 1090
El dimecres abans de la festa de Pentecosta, 5 de juny del 1090, el bisbe d'Urgell, Bernat Guillem, els senyors de Caboet, Guitard Isarn i Gebelina la seva esposa, amb altres personalitats instituïren una canònica regular, reformada, segons la regla de sant Agustí, al servei i culte de l'església de Santa Maria d'Organyà, i la dotaren esplèndidament. El document és molt solemne i està redactat de manera molt culta, però no és una acta de consagració, ja que no l'esmenta en cap moment. Per altra banda, ens forneix d'altres notícies històriques ben interessants (1).

La iniciativa de la fundació, la porten els senyors de Caboet, els quals expliquen com els seus avantpassats havien construït anteriorment esglésies dedicades a Santa Maria i al propi temps les havien dotades de béns. També assenyalen que ja els seus avantpassats, en construir i dotar aquelles esglésies de Santa Maria, havien manifestat el desig i voluntat de fundar una canònica al servei de Santa Maria, però per incúria o per altres motius no es portà a terme. Finalment ara ho fan realitat i volen que aquesta canònica adopti la regla de sant Agustí.

I encara aquesta acta ens assabenta que la cura i culte de Santa Maria no eren en aquell temps els més adequats i honorables, i explica també en quina situació es trobava patrimonialment aquesta església, que havia estat anteriorment ben dotada pels senyors de Caboet. I constaten amb gran consternació que un tal Adalbertí, clergue, posseí i gestionà indegudament durant seixanta anys aquests béns. El document formula uns retrets molt durs contra aquest clergue, per a la qual cosa el redactor, molt culte, fa servir un llenguatge simbòlic i figurat. El deshonor al qual es refereix -sembla deduir-se pel context- era motivat pel fet que l'esmentat clergue s'atribuí, com a pròpia i durant tot aquell llarg període de temps, l'abundant dot de Santa Maria, i la fruí només en profit seu i de la seva família. Això naturalment impedia que es fundés la desitjada canònica, la qual havia de ser la nova gestora de tot el patrimoni. Per aquest motiu calia desposseir el clergue Adalbertí de tots aquells béns, donats només per al culte i servei de Santa Maria. El clergue es resistí a deixar-ho, al·legant la seva llarga possessió i dient que solament a través d'un procés canònic s'avindria a deixar-ho tot. Es féu aquest procés solemne al claustre de l'església, amb l'assistència de nombroses personalitats eclesiàstiques i de senyors temporals. Finalment el clergue Adalbertí acatà la sentència i, reconeixent la seva possessió injusta, renuncià a tots els béns. Li deixaren per a la seva sustentació personal un alou que li provenia del seu avi. Ell mateix signà l'escriptura de renúncia damunt l'altar de Santa Maria.

L'església de Santa Maria, endemés de la mala gestió i cura que durant llargs anys havia sofert, patí un altre fort contratemps. Una nit, sense saber-se'n les causes, un incendi la cremà totalment, i només en quedà la fàbrica. En aquest incendi es destruí una arca de fusta que contenia els còdexs, els ornaments i les escriptures. Per aquest motiu, desaparegueren tots els documents que acreditaven els béns i les possessions d'aquesta església. Per això, ara que constitueixen i funden solemnement la canònica, calia un document on es reconeguessin totes les possessions i béns, i que en fos per al futur llur garantia jurídica. Els senyors de Caboet i el bisbe fan en aquest document el reconeixement, la confirmació i la reinscripció de l'àmplia dot de Santa Maria. Així el document esdevé una autèntica dotalia.
Primer, mencionen les donacions atorgades pel besavi, l'avi i el pare de Guitard Isarn de Cabó. Entre altres possessions, lliuraren a Santa Maria les esglésies de Sant Cristòfol d'Ares, de Sant Miquel del Vilar i de Santa Fe, com també la vila d'Organyà, les poblacions de Pujol, el Pujalt, Caselles, Fontanet, Espodolla, l'Ametlla i la Serra, i també l'aigua de la font que ve de Fontanet. Per la seva part, Guitard Isarn hi afegeix altres possessions seves, situades més enllà de la vall de Cabó, com són béns a Rialb, Rafet i Cornellana, a Ars i Ministrells de la vall de Sant Joan, com també al Pla de Sant Tirs, a Fígols i a Coll de Nargó. Tots aquests béns s'esmerçaran en el suport material dels components de la canònica, els quals hauran de servir al culte de Santa Maria i hauran de tenir cura de l'honor i esplendor d'aquesta església.

Finalment hem de referir-nos a l'escrivà del document que, com hem dit, resulta ser una persona molt culta. És un clergue de la Seu, anomenat Ermengol, que signa sempre els seus documents amb l'afegitó de lator legis ac iuris ("portador de la llei i del dret"). Es distingeix de tots els altres escrivans del seu temps per la seva cultura, l'elegància i correcció en la seva expressió en llengua llatina, encara que a vegades peca també d'algun que altre cultisme. Va treballar al servei de la cúria episcopal i fou també capellà del comte Ermengol IV. La seva activitat d'escrivà, la trobem entre els anys 1069-1096. Apareix en alguns documents exercint les funcions de jutge. I des del 1092 fa les funcions d'hostiari a la catedral.

En definitiva aquesta acta de dotació de Santa Maria de l'any 1090 és un document molt solemne, que ens proporciona moltes notícies sobre l'església d'Organyà i que especialment testifica el començ de la seva canònica regular, regida per un prior. En documents posteriors veiem com el poble acull favorablement aquesta canònica i es prodiga en donacions de béns a favor d'aquesta església.

Activitats de la canònica
Per la regla que tenien les canòniques agustinianes, per tot allò que se sap d'altres canòniques catalanes contemprànies i per alguns indicis que es poden deduir també de les escriptures que han perdurat d'aquesta canònica, no és aventurat afirmar que la canònica d'Organyà bàsicament portava a terme la celebració solemne de l'ofici diví en l'església, tenia la cura d'ànimes de la població i d'altres esglésies que li havien confiat, cuidava d'un hospital que fundaren l'any 1156 a favor dels pobres i dels malalts, tenien un escriptori, i probablement es dedicaven també a l'ensenyament (2). A més d'això, portaven la gestió de tot el patrimoni a favor del sosteniment de la canònica i del manteniment i renovació de la fàbrica de l'església.

"El 26 de maig de 1233 el prior de la canònica (...) amb l'ajut del comte, establí i fundà una vila nova a Organyà, a continuació de la ja habitada i poblada, amb una plaça o lloc de mercat de la població." Font Bordonera (Josep Sansalvador. Arxiu Gavin de Tàrrega)

Celebraven solemnement l'ofici diví, amb les hores canòniques, i tenien cada dia la missa coventual, que era més solemnitzada els diumenges i dies de festa. Això feia que les canòniques contribuissin a la formació i evolució de la litúrgia. Per aquest motiu, necessitaven també tenir els corresponents còdexs litúrgics. La cura d'ànimes els demanava que prestessin atenció als fidels que tenien confiats amb l'administració dels sagraments i la catequesi, adoctrinament i predicació. D'aquesta funció i també de la que acabem de esmentar en la litúrgia, nasqueren les tan cèlebres Homilies: un còdex que la canònica tenia, guardava i feia servir per a adroctrinar el poble, en una llengua entenedora per a tothom, el català ja completament format i emprat correntment per tota la gent.

L'existència d'un hospital, situat a prop de l'església, queda afirmada i testificada pel seu document fundacional, del qual parlarem tot seguit. Així mateix, la canònica tenia el seu escriptori, com sembla que es pot deduir del nombre d'escriptures que malgrat la incúria dels homes i el pas del temps encara ens han arribat fins als nostres dies. De la seva funció d'ensenyament, encara que no en coneixem cap testimoni explícit, per la seva similitud amb altres centres contemporanis de canòniques i monestirs, sabem que aquests tenien una escola, dedicada a l'ensenyament. Les principals disciplines impartides en aquell temps eren la gramàtica, l'aritmètica i la música.

Fundació d'un hospital a Organyà l'any 1156
A mitjan segle XII fou elegit prior de la canònica un tal Ramon. Ja abans de la seva elecció, com manifesta ell mateix, sentí la necessitat d'ajudar els pobres i malats amb la institució d'un hospital. Una vegada elegit, ho portà a terme amb l'escriptura que ell signà, el 29 d'octubre de 1156, fundant un hospital que s'ocupés dels pobres i malats, com remarca el mateix document. L'edifici estava a prop del temple de Santa Maria. El dotà dels béns necessaris, atorgant-li principalment algunes peces de terra i alguns delmes de la canònica. I encomanà al canonge Joan la cura i administració d'aquest hospital, el qual ho acceptà de bon grat. No sabem si aquest canonge Joan és el mateix escrivà del document, que signa: Joan, prevere regular.

L'administrador i cuidant de l'hospital, en acceptar gustosament l'encàrrec del seu prior, diu, traduït el text llatí en català: "Jo, Joan, encara que pecador, obeint el manament del meu senyor i deixant-me portar per l'amor de Crist, espontàniament m'he fet pobre per als pobres, en no retenir res per a mi, llevat dels hàbits regulars, que devotament he rebut de mans del nostre pare Ramon en la benedicció i professió del nostre orde, perquè amb aquets vestits i amb d'altres més humils, serveixi allí els pobres de Crist, tots els dies de la meva vida, en remei de la meva ànima i de la dels meus pares, per tal que pugui sentir aquella dolça veu: Veniu beneïts del meu Pare; rebeu el regne, perquè era foraster i em vau acollir" (3).

Els paritges d'Organyà de l'any 1233
El 26 de maig de 1233 el prior de la canònica, Berenguer de Callers, i Roger Bernat II, comte de Foix i vescomte de Castellbò, signaren un conveni, que esdevingué uns veritables pariatges. El motiu fou que el prior, amb l'ajut del comte, establí i fundà una vila nova a Organyà, a continuació de la ja habitada i poblada, amb una plaça o lloc de mercat de la població (forum), que en podríem dir un mercadal o firal. Per això ambdós personatges compartiran el condomini d'aquesta nova construcció i fundació de la població nova i de la seva plaça. Cadascun d'aquests dos senyors en rebrà la meitat dels rèdits, lleudes dels mercats i altres impostos, i ensemps regiran com a cosenyors la nova població que s'hi estableixi, per mitjà de dos batlles que els representin. El comte, per la seva part, ha d'aportar la seguretat al lloc i la salvaguarda als mercaders i a tots els qui hi vagin o en vinguin. En aquesta escriptura el prior es reserva per a ell les seves dominicatures, els molins de l'aigua de font Bordonera, els censos i drets sobre la vila ja poblada, el notariat, la casa hospital amb els seus drets i possessions, com també els béns adquirits per noves donacions i testaments (4). Aquest règim de condomini del prior i del vescomte de Castellbò sobre la vila d'Organyà encara es reconeix vigent a l'Spill de Castellbò de l'any 1519.

Supresió de la canònica i transformació en col·legiata l'any 1539
La canònica d'Organyà, que tingué el seu relleu i la seva activitat durant l'edat mitjana, deixà d'existir, com a tal, l'any 1539, quan el papa Pau III l'uní a la mensa capitular de la Seu d'Urgell. Era la situació i el tractament que també tingueren altres institucions similars d'aquell temps, per a la seva renovació i substitució. Així, per exemple, mig segle més tard, suprimiran també el cèlebre monestir de Tavèrnoles. La canònica d'Organyà havia minvat en la seva activitat i en el seu personal. Per aquest motiu és suprimida, però continuarà amb una modalitat o règim jurídic nou. Es converteix en una col·legiata secular. I aquesta perdurarà fins a mitjan segle dinou, que fou suprimida definivament, i esdevingué així una simple parròquia, arran del concordat de 1851. En definitiva, aquella canònica fundada a final del segle onzè perdurà, encara que sigui amb modalitats diverses, fins a atansar-se força al nostre temps. Fou, en efecte, una supervivència de set segles i mig, com a canònica i posterior col·legiata.