A més, el fet que disposem de documentació del període dels orígens ha comportat que en l'àmbit de la lingüística romànica hi hagi hagut una relació molt estreta des dels orígens llatins entre llengua i text. Aquesta relació ha tingut com a conseqüència que sovint s'hagi considerat, exageradament i de manera més o menys implícita, l'aparició d'un primer text en una llengua determinada com si fos la seva partida de naixement i, com a conseqüència, que s'hagin "sacralitzat" aquests primers textos.

Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, 1080-1095 (Barcelona: Biblioteca de Catalunya)

En català la qüestió s'ha complicat a més pel fet que tradicionalment s'ha confós bastant, sobretot en el període arcaic de la llengua, la història de la llengua amb la història de la literatura, de manera que, a manca de poesia, s'ha valorat més els textos considerats "literaris" en prosa (sobretot les Homilies d'Organyà, que foren publicades el 1904 per Joaquim Miret i Sans, i considerades per ell com "el més antic text literari en català", encara que el seu contingut "literari", és a dir, estètic, sigui discutible o, almenys, molt relatiu) que no pas els textos catalans anteriors, de caràcter feudal, pel fet que no se'ls atribuïa cap valor "literari".

Capbreu de Castellbisbal, redacció original de l'any 1189. Es conserva en aquesta còpia de la primera meitat del segle XIII del Cartulari de la Seu de Barcelona "Libri Antiquitatum" (Barcelona: Arxiu de la Catedral)

Aquesta situació ha comportat, d'una banda, que en manuals com el de Carlo Tagliavini (Orígenes de las lenguas neolatinas, México, 1973) es digui que "el primer texto en prosa enteramente catalán es un fragmento de un libro de homilías de la iglesia de Organyá (diócesis de Urgell), de fines del siglo XII o principios del XIII" (p. 668), sense tenir en compte els textos anteriors, considerats implícitament no "literaris". I de l'altra, que l'any 1988 se celebrés un mil·lenari de Catalunya, sens dubte inspirat en el mil·lenari de la llengua castellana que se celebrà el 1977 en base a una datació discutida de les glosses Emilianenses, sense cap valor "literari" (la qual celebració al seu torn s'inspirà en la que se celebrà de l'italià el 1960 basada en l'anomenat Placito Capuano, que es tracta d'una única frase de disset mots), però que en el cas nostre es justificava només amb dades i dates històriques i jurídiques sense tenir en compte gens la llengua.

En realitat, les primeres mostres de trets típics del català són del segle IX, encara escasses però ja ben característiques enmig de textos en llatí. Per exemple, el nom Palomera, del llatí Palumbaria, ja es troba en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, redactada al darrer terç del segle IX. I en aquest sentit, com va posar en relleu Joan Bastardas, volem assenyalar la importància d'un document de l'any 1034 provinent precisament d'Organyà i publicat per J. Miret i Sans, en què enmig d'un text llatí apareixen en català el nom de set arbres fruites: "morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers".

D'altra banda, si a nosaltres no ens ha arribat cap text escrit del segle X en català, això no vol dir que no hagi existit, sinó simplement que no s'ha conservat. Però sabem que n'hi hagué un d'aquest període perquè, segons l'erudit il·lustrat Jaume Villanueva, en un manuscrit científic molt valuós de Ripoll del segle VIII, perdut al segle XIX, hi figuraven aquests mots escrits en el marge d'un document del final del segle X o al començament de l'XI: Magister meus no vol que me mires, novell; és, doncs, el primer text de què tenim notícia escrit expressament en català.

Però durant el segle XI apareixen progressivament mots i expressions en català en textos de caràcter feudal escrits en un llatí deficient, i al final d'aquest segle ja trobem documents feudals escrits totalment en català, que provenen precisament de l'àrea antiga del bisbat d'Urgell, que és on es va aplicar més aviat el català en l'escriptura, segons les mostres que en tenim. Ens referim concretament als Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, document escrit entre 1080 i 1095, provinent també d'Organyà i publicat així mateix per J. Miret i Sans, el qual document sens dubte no s'ha valorat com es mereix en la seva localitat d'origen (malgrat que modernament se'n va fer una nova edició amb un estudi lingüístic: Joan Anton Rabella, "Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (1080-1095)", dins Estudis de Llengua i Literatures Catalanes XXXV. Homenatge a Arthur Terry, Barcelona, 1997, ps. 9-49). I també el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell, redactat probablement el 1098.

Arribats al segle XII, continua la redacció en català de documents de caràcter feudal, entre els quals podem assenyalar com a més representatius els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales i els Greuges dels Homes d'Hostafrancs de Sió, que també procedeixen de l'àrea del bisbat d'Urgell. Fora d'aquesta zona, tenim el Capbreu de Castellbisbal, de l'any 1189, corresponent a la diòcesi de Barcelona.

Però la producció de textos en català en el segle XII, sempre en prosa, ja no es limita als documents de caràcter feudal. En aquest segle apareixen també les primeres traduccions o adaptacions d'origen jurídic, concretament del Liber iudiciorum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge), codi d'origen visigòtic redactat en llatí que els monarques carolingis van mantenir després de la Reconquesta. El juny de 1960 Anscari Mundó va donar a conèixer un fragment d'una traducció d'aquest codi, que, segons ell, era "un nou text català literari (sic), que sembla més antic que cap dels coneguts fins ara". Encara que lingüísticament i paleogràficament aquest text és del final del segle XII, Mundó suposava que era còpia d'una traducció realitzada a mitjan segle XII. Malgrat que aquesta datació és ben discutible, com també ho és el caràcter "literari" d'aquesta traducció jurídica, el cas és que aquest fragment ha figurat, i figura encara, en molts manuals d'història de la llengua catalana com el primer document, literari o no, escrit en català, sense tenir en compte els documents anteriors a què ens hem referit.

			"Si a nosaltres no ens ha arribat cap text escrit del segle X en català, això no vol dir que no hagi existit, sinó simplement que no s'ha conservat."
Glosas Emilianenses. Les notes afegides al marge d'aquest llibre (escrit en llatí entre els segles X i XI) són considerades un dels primers textos escrits en castellà (Madrid: Real Academia de la Historia)	Fragment d'una traducció catalana del Liber iudiciorum o Forum iudicum de mitjan segle XII. Full únic conservat a l'Arxiu Capitular d'Urgell.	Fragment d'una traducció catalana (diferent de l'anterior) del Liber iudiciorum o Forum iudicum de finals del segle XII. Full únic conservat a la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat.

Recentment, l'any 2000, Cebrià Baraut (nat al Vilar de Cabó) va publicar una altra versió catalana del mateix Liber iudiciorum, que es conserva a la Seu d'Urgell. Aquesta versió, independent de l'anterior, és més antiga que aquella, perquè tant paleogràficament com des del punt de vista lingüístic es pot situar en la primera meitat del segle XII, i posseeix un interès lingüístic gran, tant pels arcaismes que presenta, com per l'esforç que palesa d'adaptar al català una prosa llatina de caràcter savi.

Del començament del segle XIII són les famoses Homilies d'Organyà, encara que es tracta de còpia d'un text anterior que devia ésser escrit al final del segle anterior. Aquestes homilies, des que foren descobertes per J. Miret i Sans, han estat més mitificades que no pas estudiades, fins al punt que algú va deixar anar la hipòtesi que eren d'origen càtar, i, com si fos un fet provat, aquesta atribució va passar fins i tot a un manual d'història de l'Església catòlica. Però posades en relació amb les Homilies de Tortosa, en provençal, amb les quals comparteixen un sermó, el del Dimecres de Cendra, i tenint en compte els occitanismes que presenten les d'Organyà, considerem que aquestes són una traducció d'un text o de textos provençals relacionats amb l'activitat pastoral dels canonges regulars de Sant Agustí, que a Catalunya van prendre com a model l'abadia canonical de Sant Ruf d'Avinyó, a Provença, i que regentaren tant la canònica tortosina com la d'Organyà.

Homilies d'Organyà. Foli 6r (Barcelona: Biblioteca de Catalunya)

Això explica precisament els occitanismes que presenten les Homilies d'Organyà. Recordem en aquest sentit que els canonges regulars, si bé feien vida comuna com els monjos, amb els quals sovint són confosos, de fet eren clergues i, per tant, tenien obligacions pastorals, entre les quals la predicació en vulgar al poble fidel. Aquesta activitat fou potenciada per la reforma gregoriana, iniciada en l'Església al final del segle XI per a superar la crisi del període feudal, de la qual reforma els canonges regulars foren iniciadors.

Recentment, i seguint el corrent de mitificació de les Homilies d'Organyà, que crèiem superat, ha aparegut un estudi d'Armand Puig, que acompanya una nova edició d'aquest text, en què s'exposen diverses hipòtesis encaminades a realçar-ne l'originalitat i la importància (una importància que històricament i lingüística ja té aquest text -per tal com és una de les traduccions més primerenques entre llengües romàniques-, encara que no sigui realment el primer document conservat en català). Com diem, es tracta de meres hipòtesis, encara que a base de repetir-les al capdavall són considerades de fet com a veritats apodíctiques.

Una d'aquestes hipòtesis és la que considera que es tracta de sermons savis, és a dir, destinats a la predicació interna dels canonges i no pas del poble fidel, pel fet que són encapçalades amb el tractament de "senyor", sense tenir en compte que les de Tortosa, que són destinades explícitament a un auditori popular, tenen el mateix tractament, emprat fins i tot en ocasions per sant Vicent Ferrer.

Una altra hipòtesi és que no són una traducció de sermons en provençal (excepte la del Dimecres de Cendra), sinó creació directa a partir de textos llatins, sense tenir en compte que els occitanismes que presenta no es poden explicar si no partim d'un text occità previ, com en el cas de la del Dimecres de Cendra.

La darrera hipòtesi a què ens referirem és la que suposa que l'homilia I d'Organyà, en lloc de correspondre al diumenge de Quinquagèsima, com es venia considerant fins ara, podria referir-se a la festivitat del Trasllat de sant Agustí, que se celebrava el 28 de febrer. Aquesta hipòtesi no és gens plausible, entre altres motius perquè no es refereix gens al sant, com era normal en les homilies de caràcter hagiogràfic, però aquesta suposició és la que es pren com a base per establir la convenció d'acceptar l'any 1204 com l'any en què es van recollir i escriure aquestes homilies, considerades com el primer text literari escrit en llengua catalana que es conserva, i proposar de celebrar-ne enguany el pretès 800 aniversari.

Nosaltres considerem que aquesta proposta no té gens de fonament científic per les raons exposades, i que, més que no pas de contribuir a la mitificació desmesurada d'aquests homilies, convindria d'aprofundir-ne l'estudi científic, sense prejudicis, començant per la realització d'un bon estudi lingüístic, que aplegui els que s'han fet fins ara, i sobretot en relació amb les tortosines, amb les quals estan relacionades ben estretament.

Això no vol dir que s'hagi de desmerèixer el valor de les Homilies d'Organyà, que és un text ben interessant en molts aspectes, sinó simplement de posar-les en el lloc que els pertoca dins el conjunt dels primers textos en llengua catalana.