Escena de l'expulsió dels mercaders del temple. Dibuix sobre pergamí de l'Homiliari de Beda, últim terç del s. XI (Girona: Muesu d'Art)

La majoria de documents antics no poden ser datats amb precisió i, per aquest motiu, molt sovint els estudiosos s'han de limitar a aplicar fórmules aproximatives. En el cas de les Homilies d'Organyà succeïa una cosa semblant. Raons de tipus divers (tipus de llengua, tipus de lletra del manuscrit) aconsellaven datar-les a cavall entre els segles XII i XIII. I aquesta datació continua essent la bona. Tanmateix, les recerques recents -en concret, l'estudi del qui signa aquest article, publicat dins la darrera edició de les Homilies (Editorial Barcino, any 2001)- han permès d'afinar l'any per al qual el manuscrit d'Organyà hauria estat escrit. És força probable que el copista d'Organyà hagués elaborat un manuscrit que contenia un manual d'onze homilies quaresmals que, en primera instància, havia de ser utilitzat l'any 1204.

Per Quaresma, cal entendre el temps litúrgic que, fins a la reforma del Concili Vaticà II, ja començava en l'anomenat diumenge de Septuagèsima i continuava durant els diumenges de Sexagèsima i Quinquagèsima, tots tres anteriors al Dimecres de Cendra, després del qual venien els cinc diumenges de Quaresma, pròpiament dits, i el diumenge de Rams. Així doncs, el temps de l'any dedicat a la penitència i a la conversió de cor comprenia vuit diumenges, entre Septuagèsima i el Cinquè de Quaresma o de Passió, i aquest període -sobretot els quaranta dies compresos entre el Dimecres de Cendra i el Diumenge Rams- era d'una gran intensitat pastoral i espiritual. Les Homilies d'Organyà el reflecteixen a bastament. Totes elles respiren un to d'exhortació i de gravetat perquè els qui les escolten s'apartin del pecat, renovin la vida, enforteixin la seva fe en Jesucrist, augmentin les disposicions del seu esperit (sobretot amb la pregària i les bones obres), confessin els seus pecats i així puguin acostar-se a rebre la comunió el dia gloriós de Pasqua. Es tracta d'un programa espiritual seriós i ben fonamentat en l'evangeli, obert tant als canonges agustinians -els qui l'han de predicar- com al poble en general -que n'ha de rebre la predicació. Aquest programa insisteix en l'escolta de la Paraula de Déu i en una pràctica de vida cristiana ben concreta: la denúncia de la violència verbal i física (cinquè manament), la defensa de la fidelitat conjugal (sisè manament), el respecte a la propietat, gran o petita (setè manament) i la valoració de la veritat (vuitè manament). A això cal afegir-hi l'exhortació a assistir als oficis litúrgics i a les vetlles nocturnes i a participar en les romeries o peregrinacions a santuaris o llocs sagrats més assenyalats.

	"És força probable que el copista d'Organyà hagués elaborat un manuscrit que contenia un manual d'onze homilies quaresmals que, en primera instància, havia de ser utilitzat l'any 1204." "El nostre homiliari conté alguns sermons que M. Zink no ha dubtat a qualificar d'entre els millors dels escrits en llengües no llatines."
Detall de les Homilies d'Organyà. Foli 8r (Barcelona: Biblioteca de Catalunya)

Doncs bé, en aquest marc i dins aquests objectius, que emergeixen una vegada i una altra en les nostres Homilies, cal situar la preocupació que ha mogut el seu autor, un canonge agustinià sensible i desitjós que es facin bones predicacions, tant si aquestes s'adrecen al poble com si van dirigides específicament als membres de les canòniques regulars agustinianes. Els canonges són, a inicis del segle XIII, conjuntament amb els monjos benedictins -i, en grau menor, els cistercencs-, les puntes de llança de l'evangelització, és a dir, els qui amb qualitat i quantitat garanteixen l'atenció espiritual que l'Església ha de dispensar. Abans que sorgeixin amb gran força els ordes mendicants (franciscans i dominicans), actius sobretot a les ciutats, els països d'Europa occidental i, particularment, Catalunya, estan sembrats de monestirs i canòniques, de mides i possibilitats diverses. Els monjos i els canonges agustinians, que viuen en comunitat, són els "missioners" de l'època, pròxims al poble, amb una bona formació i un compromís personal i eclesial ben superior als simples "capellans", anomenats vulgarment de missa i d'olla, adscrits, com el mateix terme indica, a beneficis i capellanies. En aquest sentit, els senyors de Caboet mostraren un viu interès per la gent dels seus dominis quan a finals el segle XI promogueren l'erecció de la canònica o priorat d'Organyà. Igualment, l'autor de les Homilies cerca de mantenir el nivell i el compromís dels seus germans canonges quan dins el seu manual d'homilies quaresmals hi inclou una predicació corresponent a la festa del Trasllat de Sant Agustí, el patró dels canonges, que se celebrava el 28 de febrer.

Aquesta festa, que venia a ser el "Sant Agustí d'hivern", a diferenciar de la festa de Sant Agustí, la principal, celebrada el 28 d'agost, en ple estiu, mereix una homilia dins el manual d'Organyà. Aquesta homilia es conserva quasi íntegrament, si bé el manuscrit conté una llacuna tot just al començament i aquest particular impedeix de comprovar sense cap dubte que es tracti efectivament de l'homilia de la festa del Trasllat del cos del gran bisbe de Sardenya a Pavia. En qualsevol cas, l'homilia, construïda sobre la Primera carta als Corintis (13,1-13), l'anomenat himne a la caritat, presenta tanta abundància de ressons agustinians -molts d'ells presents en la Regla dels canonges- que la nostra hipòtesi sobre la festa del trasllat de Sant Agustí resulta del tot probable. Ara bé, si la primera homilia d'Organyà és la del diumenge de Septuagèsima, si la segona correspon a la festa del trasllat de Sant Agustí (28 de febrer) i la tercera és la de Sexagèsima, això vol dir que ens trobem davant una Pasqua que cau molt alta, el dia 25 d'abril. I, amb el calendari perpetu a la mà, aquesta eventualitat tan sols es va produir, entre els segles X i XV, els anys 919, 1014, 1109, 1204 i 1451. Per tant, si l'ordre actual de les homilies respon a un principi cronològic, el 1204 es perfila com l'únic any possible -d'altra banda, del tot convenient- per a datar el manuscrit de les Homilies d'Organyà.

Sant Agustí. Miniatura de les acaballes del segle XII procedent de l'Arxiu diocesà de Vichy.	Escenes del Sant Sopar i de Crist rentant els peus als deixebles. Evangeliari procedent del monestir de Cuixà, finals s. XI-inicis s. XII (Perpinyà: Biblioteca Municipal)	Els signes del zodíac. Miniatura de La ciutat de Déu de Sant Agustí, manuscrit de finals del s. XII-inicis del s. XIII (Tortosa: Arxiu Capitular)

Un dels resultats més gratificants de la recerca sobre les Homilies ha estat comprovar-ne la qualitat i coherència. El nostre homiliari conté alguns sermons que M. Zink no ha dubtat a qualificar d'entre els millors dels escrits en llengües no llatines. Tanmateix, és clar que els homiliaris romànics que han sobreviscut al pas de la història s'inspiren i fins i tot espigolen i copien fragments sencers dels homiliaris llatins antics i moderns. Entendre aquest procés significa oblidar-se de les normes de propietat intel·lectual que regeixen la cultura actual, on el plagi és vist i tipificat com un delicte. Res més lluny en l'homilètica medieval. Allí les repeticions i manlleus d'obres anteriors representen, en darrer terme, una valoració i un honor concedits a la font de la qual es copia -normalment, sene citar-la. Això explica que frases senceres i idèntiques interpretacions saltin d'un homiliari cap a un altre, es barregin i combinin, s'ampliïn o es redueixin, a gust i desig dels homiletes. Els fons interpretatius provinents dels Pares de l'Església (d'Orígenes a Agustí, de Gregori fins a Beda) són integrats en els homiliaris carolingis (d'Haimó d'Auxerre o d'Abbó, per exemple) i en els escriptors posteriors (els victorins), i es configuren interpretacions típiques que reapareixen una vegada i una altra, sense que se'n pugui identificar la font precisa. Vull dir amb això que es poden detectar les fonts de les Homilies d'Organyà, però aquestes fonts són talment fluïdes i flexibles que tota recerca es mou dins uns certs límits.

Malgrat tot, però, el món dels homiliaris llatins medievals és el món d'Organyà. Tan sols en un cas -l'homilia corresponent al Dimecres de Cendra- la font d'Organyà és una font no llatina, sinó provençal. I l'explicació sembla ben simple. L'autor s'inspira en els homiliaris estàndard que té a disposició, però en aquests homiliaris carolingis llatins no hi figura el Dimecres de Cendra, que és una celebració que ha entrat recentment en el calendari litúrgic de l'Església llatina. Per aquest motiu, el nostre homileta manlleva la primera meitat d'una homilia provençal que es troba actualment en el manuscrit Tortosa 106, provinent amb tota probabilitat de la canònica agustiniana de Sant Ruf d'Avinyó. En qualsevol cas, no es limita a traduir-ne el text sinó que hi introdueix modificacions i n'extreu elements que aplica a les altres homilies. Aquest procés confirma que l'autor d'Organyà és un de sol, el qual ha donat unitat a tot el manual homilètic, i la pista per a identificar-lo apunta a la canònica catedralícia de Santa Maria de Tortosa. En altres paraules, les Homilies d'Organyà mereixen aquest nom perquè haurien estat copiades i conservades durant set segles (!) en aquesta vila urgellenca, però l'autor dels sermons podria molt ben ser un canonge -o el mateix bisbe?- de la seu tortosina.

De fet, la rica biblioteca capitular de Tortosa, més que no pas la discreta biblioteca de la canònica d'Organyà, seria un indret adient per a situar-hi l'autor del nostre text. En efecte, el repàs de les fonts llatines de les altres cinc homilies (totes, llevat de la del Dimecres de Cendra) assenyala una varietat que s'inscriu en un centre culturalment potent i amb bons contactes exteriors com era el cas de la canònica tortosina a principis del segle XIII. Els homiliaris de referència en relació a Organyà comencen pel famós Quadragenari o les quaranta homilies del papa sant Gregori el Gran, les quals influeixen en tots els homiliaris medievals, gosaríem dir sense excepció, i que es trobaven àmpliament difoses en centres grans i mitjans de la geografia eclesiàstica del país. L'homiliari gregorià és l'instrument fonamental usat pels predicadors medievals, almenys fins al segle XIII, moment en què apareixen les "noves arts" de la predicació, bàsicament el sermó temàtic, que progressivament substitueix l'esquema clàssic d'homilia, el qual desenvolupava de manera progressiva i ordenada els quatre sentits de l'Escriptura (literal, teològic, moral i anagògic).

Detall de la Philosophia, de Guilelmus de Conchis. Manuscrit científic de finals del s. XII, mostra de la riquesa de la biblioteca capitular de Tortosa (Arxiu de la catedral de Tortosa)

La consolidació de la reforma carolíngia en el segle VIII comporta una renovació bíblica i litúrgica d'ampli abast. Als esforços dedicats a la fixació d'un text solvent de la Vulgata llatina, malmesa per un procés de transmissió sense control, cal afegir el projecte d'elaborar homiliaris que serveixin per a comentar els textos bíblics de manera sòlida. L'escola d'Auxerre treballarà en aquesta direcció, i dels seus resultats (homiliaris de grans dimensions, directament impracticables) se'n beneficiaran els homiliaris mitjans (els coneguts com a Luculentius i Liverani, per exemple) i els manuals homilètics de petites dimensions (els coneguts com a homiliaris del tipus I o A). L'homiliari d'Organyà, que pertany a aquests darrers quant a la llargada de les homilies que conté, s'inspira també en els homiliaris mitjans, com mostra la comparació dels diversos textos. Ara, doncs, estem en disposició d'afirmar que l'autor d'Organyà es troba dins la tradició homilètica gregoriana i carolíngia (segles VI-X), si bé ja comença a besllumar-se l'aparició d'un nou estil de fer homilies, representat sobretot per l'homilia del Dimecres de Cendra. D'altra banda, el nostre autor, sense ser del tot original -com cap homileta de la seva època!- es mostra molt interessat a comentar tan sols el text bíblic per ell mateix i les interferències extrabíbliques són escasses. A més, fa gala de bon criteri pastoral a l'hora de marcar els subratllats referits a les persones a qui adreça les seves predicacions.

Dues qüestions finals. Després del que acabem de dir, és legítim de preguntar-se si l'autor de les Homilies d'Organyà les ha escrites originalment en català o bé en llatí. Coneixem el precedent de l'homiliari de Maurice de Sully, bisbe de París, el qual, en el darrer terç del segle XII, va escriure successivament els seus sermons en llatí i en francès. Es podria pensar que el nostre autor hauria fet una cosa semblant, almenys pel que fa als cinc sermons dominicals conservats (tots, menys el del Dimecres de Cendra, que és traducció-adaptació del provençal). Tanmateix, la unitat interna de les sis homilies d'Organyà sembla excloure aquesta possibilitat. És probable -no indiscutible- que la llengua original de les Homilies hagi estat directament el català, encara que l'autor treballés majoritàriament sobre fonts llatines.

La segona qüestió es refereix a un tema semblant. Per què l'autor d'Organyà vol modificar la praxi habitual de redactar manuals homilètics en llatí, a partir dels quals els predicadors de l'època memoritzen les seves homilies, encara que, evidentment, les prediquin en la llengua parlada pel poble? Per què un homiliari en català? De fet, durant els segles XIV i XV molts homiliaris escrits com a tals continuaran essent en llatí! La raó de l'opció que pren l'autor d'Organyà s'explica pel seu desig de donar una utilitat màxima al seu treball: un manual d'homilies quaresmals escrit i divulgat en català serveix molt millor els interessos dels predicadors, els quals poden ara memoritzar el sermó en la mateixa llengua amb què després l'han de predicar. L'autor es mostra, també en aquest punt, com a home pràctic i pragmàtic, dues qualitats que han afaiçonat des de sempre la manera de fer i de ser de la gent d'aquest país. Les Homilies d'Organyà són, per tant, un exemple de catalanitat, no tan sols el primer document literari escrit en llengua catalana.