Membres del consell reial. Detall d'una miniatura del Liber Feudorum Maior c. 1192-1196 (Arxiu de la Corona d'Aragó, Barcelona)

Intentem de subratllar en síntesi aquells trets gràfics, fonètics, morfosintàctics i lèxics que més poden sorprendre o desconcertar el lector modern.

1) Reflexos gràfics de les a i les e àtones, que revelen la procedència occidental del text, és a dir, de les terres d'Urgell. Així, la majoria de desinències en -e de les terceres persones del singular dels verbs: acaptave, adorave, anave, aproxmave, avie/ avia, cese, clamave / clamava, cridave, cuide, devie, dezie, engane, estave, fazie, gitave, parlave, posave, pregave / pregava, tenrie, vevie.

2) Doble solució encara dels mots procedents del llatí -ACT- (FACTUS): fait, faitz, faits / feit, feits, feites, perfeita, que acabaran en l'única forma en -e: fet, feta. Semblantment el doblet sant, santa / sent, senta.

3) Vacil·lació entre el manteniment del diftong llatí AU o la seva monoftongació en o: audí, audid, audir / od, odid, odir, ozen, ozí; auzels /ocels; causa / cosa; pausad /posa.

4) En posició final de mot, les consonants oclusives llatines (P, T, C), que en les llengües romàniques occidentals, en posició intervocàlica, s'havien sonoritzat en b, d, g i que en català, en arribar a trobar-se en posició final absoluta o davant -s final, acabarien per tornar-se a ensordir, encara apareixen majoritàriament com a sonores: acabad, ardid / ardit, audid, odid, ozid, cab, calzigad, caritad / caritat, ceg, ciutad, coronad, enemigs, escopid, espirad, esteg / estec, humilitad, lancejad, liad, meitad, obs, pecad / pecat, pecadz / pecats, portads, pregs, prob, pugad, sab, tornad, tradid, umanitad, vanitad / vanitats, vedad, veritad, vertud, volontad. En textos posteriors ja predominen clarament les oclusives sordes p, t, c, al final d'aquests mots i anàlegs, com és norma actual.

5) Distinció o confusió entre consonant africada alveolar sorda (= c, ç, z) i fricativa alveolar sorda (= s). És molt corrent en el català antic, en diversa mesura segons els períodes i els textos, la presència vacil·lant de les grafies c, ç i z per a representar el so africat alveolar sord (= ts) a què van confluir les combinacions llatines C + e, i i TI. En no disposar d'un signe gràfic específic per a expressar aquell nou so romànic africat sord, els escrivents medievals, especialment els de territoris de parla castellana, van recórrer a la lletra z, de poc rendiment en llatí, i encara en mots sobretot d'origen grec, i que ja havia expressat el so africat de ts. Precisament una estilització exagerada del traç superior de la z, corbat cap a la dreta, va originar en l'escriptura castellana la lletra ç (que anomenen zedilla per la menuda z que penja a sota), perduda paradoxalment en castellà modern, però conservada en català, francès i portuguès. Aquest so africat aniria evolucionant a fricatiu alveolar sord (= s) fins a confondre's amb aquest, procedent del so fricatiu sibilant s. D'aquí les vacil·lacions que trobem en els textos antics i també, doncs, a les Homilies, on, però, no apareix cap vegada el signe ç: aicel, aicí, aicestas, aicò, aizetz, aizò, auzels, avareza, avoleza, azò, calzigad, cese, cessaran, co, cel, cobeeza, comenzà, dolzament, esforcem, forza, garenza, gazardó, ivaz, macip, macipea, maisó, maleza, manazaven, menacaven, menazadors, menazaven, monconges, monzonges, ocels, oficis, oracions, onranza, oreeza, riquezes, savieza, significanza, terza, terzer, vezer, zeles, zo. Les grafies aicò, co, menacaven i monconges, amb c, s'han d'interpretar inequívocament amb valor africat, tenint en compte els paral·lels que trobem en les formes aizò, azò, zo; menazadors, manazaven, menazaven; monzonges. De fet, d'altres editors de les Homilies ja interpreten gràficament aquesta c com a ç.

6) Molts testimoniatges dels estadis evolutius intermedis de les combinacions llatines intervocàliques D, C + e, i, TI:

a) en d o z intermèdies o finals: audid, audir, avareda, avaresa, avoleza, cadeg, caden, cader, cadrà, cobeeza, crod, devezí, credeg, credegeren, crezeg, crezen, dezie, dezien, dezim, diz, dizie, fazie, féd, fedels, fedés, gadardó, gazardó, judeus, laudors, maleza, meinscredents, od, odid, odides, odir, ozen, ozí, ozid, oreeza, pad, palaz, peds, plader, prod, radó, redebre, vedí, vezer, videren;

b) en t o tz finals: dit, fét, platz, vit;

c) en hiat: avarea, cegea, descreents, macipea.

Consell reial. Detall d'una miniatura del Liber Feudorum Maior (Arxiu de la Corona d'Aragó, Barcelona)

7) La consonant fricativa palatal sorda (= ix) és representada habitualment per la simple x, llevat de així i enaixí: aproxmave, conoxem, conòxer, elex, exament, exí, exir, exirem, laxa, lexà, lexàs, lexem, lexet, poxeule, puxam, puxoule, puxular, segex, segexen.

8) L'ús de la fricativa palatal sonora (= ja, jo, ju, ge, gi) coincideix amb l'ús actual: aja, ajam, ajas, ages, agesen, àngel, Avengeli, cogitacions, coratge, dejunà, dejunem, dejunàsem, dejuni, Evangeli, evangelista, exajar, generació, gens, gent, gentz, gint, gitar, imatge, jamés, jejuni, Jericó, Jherusalem, Jhesucrist, jo, Jordà, judeus, judici, just, justa, lancejar, leges, màjerment, major, monge, monzonges, perjuris, regisme, vegílies, Verge, vigílies. Però també apareixen mots amb les lletres j i g intercanviades per a representar el mateix so: ajes, ajés, domenga, envega, jutgament, manga, mengà, mengar, mengaren, pugad.

9) L'oclusiva velar sonora (= ga, go, gu, gue, gui) és representada per g simplement davant vocal anterior e, i: agés, agesen, cegea, degés, gia, gian, gisa / guisa, segescam, segex, segexen, segir, segiran, segirian. També la velar sorda q: segesqe. De fet, en tota possible combinació de q + e, i (= que, qui, aquel, aquela) l'escrivent usa la grafia q amb titlla d'abreviació. D'aquí que alguns editors transcriuen qe, qi, i d'altres interpreten ja que, qui.

10) La nasal palatal (= ny) té diverses representacions:

a) -in-: compaines, meinscredents, meinspreden, sein, séiner, seinor;

b) -ng-: companges;

c) -ni-: plánier, vergonia;

d) -nni-: senniors;

e) -n: an, den.

Cal observar que la segona n dels mots engan, enganar en català antic no tenia valor palatal de ny, sinó de n.

11) La lateral palatal (= ll) apareix representada sempre per l en totes les posicions, sense distincions d'origen etimològic, llevat d'un cas de nuil i un altre de nulla, segurament per cultisme gràfic: ladonc, ladronici, laïntz, laires, lancejad, laudors, leges, lengues, laxa, lex, lexàs, lexen, lexet, liad, loc, lurs; aizela, alumenà, alumenament, apela, apelà, aquela, barala, calar, deliure, deliurada, ela, falimentz, faliran, fila, folia, nula, tola, tolan, trebala, trebalarà, vulams, zeles; aicel, aqel, auzels, aval, castel, él, ergul, fil, fol, ocels, tol, trebals, uls, urgul.

12) Hi predomina l'absència de h etimològica: aver (en totes les formes), o (= ho), om (= home, hom), onranza, oreeza, umanitad. Hi ha, però, algunes poques excepcions: ho, hom, homelia, homicidis, hora, humilitad, humor. No hi ha cap cas de h integrant del dígraf ch per a representar el so velar de k, tan corrent, d'altra banda, en tot el català medieval, artifici paleogràfic ja molt antic d'ús de la h, que era muda, per a no confondre la lletra c amb la t, que tenia un traçat molt semblant, particularment en l'escriptura gòtica. Així, mots de les Homilies com ag, com, dec, doncs, ladonc, loc, pauc, rics, veng, volg, apareixen en la majoria de textos posteriors escrits amb ch. Però el traç força diferenciat encara de la c i la t en l'escriptura postcarolina de les Homilies no feia necessari el recurs a aquest artifici gràfic posterior. Amb tot, ja hi trobem un sol cas de donches, al costat d'un donces i un doncs.

13) Trobem a les Homilies alguns vestigis de la declinació llatina, és a dir, alguns mots que apareixen en dobles formes, l'una procedent del cas nominatiu llatí, i l'altra, de l'acusatiu, usats respectivament per a designar el cas recte (subjecte) i el cas oblic (complement). Aquesta distinció perdura en textos posteriors, però cada vegada és menys regular i vigent: Déus / Déu, res / ren, mals e ardidz, séiner / seinor / senniors.

14) En català medieval observem un cert predomini del morfema -es en els plurals de substantius i adjectius masculins acabats en -s en el singular, per damunt del morfema -os, no generalitzat fins al segle XV i originat segurament en mots amb vocal tònica o o bé u, per assimilació de la e de -es a aquella vocal tònica (per exemple, buces, erguylloses, poderoses, etc.). Però a les Homilies els únics plurals masculins que trobem són falses i corsses.

15) Formes verbals particulars, arcaiques:

a) alguns perfets anomenats forts, amb accent al radical: conog  'conegué', conogren  'conegueren', dec  'degué', dix  'digué', estec  'estigué';

b) conservació de la s llatina de la desinència de la primera persona del plural: fazams  'fem' (subj.), retingams  'retinguem', soms  'som', vulams  'vulguem';

c) residu de la -t de la segona persona del plural de l'imperatiu llatí: tornad  'torneu';

d) d'altres formes diverses: devezí  'dividí', od  'oí' , odid  'oït', odir  'oir', ozen  'oeixen', ozí  'oí', parcesqe  'perdoni', puxam  'puguem', qe r 'cerca', qeria  'volia', qis  'demanà' (formes de querre  'cercar, demanar, voler'), tola  'tolgui, tregui', traga  'tregui', venceg  'vencé'.

16) Sintaxi de l'oració. No podent exposar-ne un estudi detallat, remarquem, però, que les Homilies, malgrat tractar-se d'un text ben antic, presenten una tònica sintàctica general elevada, amb ús ja normal de la hipotaxi o subordinació oracional i amb alguns trets llatinitzants, sobretot en l'ordre de la frase, indicis d'un nivell de cultura superior, eclesiàstica, dels seus autors, i pròpia dels temes de què tracten.

Jurament de vassallatge procedent del Liber Feudorum Maior (Arxiu de la Corona d'Aragó, Barcelona)	Miniatura del Liber Feudorum Maior (Arxiu de la Corona d'Aragó, Barcelona)	Figura d'un escrivà Detall de la miniatura de portada del Liber Feudorum Maior (Arxiu de la Corona d'Aragó, Barcelona)
"En el vocabulari de les Homilies, netament eclesial i de nivell culte, podem distingir els mots més comuns i bàsics de la llengua."

17) Les Homilies ofereixen alguns trets gràfics, fonètics i morfosintàctics que, tot i que han pogut ser tinguts per arcaismes, revelen més aviat veritables occitanismes -amb proporció mesurada, cal admetre-ho-, que no poden estranyar, si els nostres sermons són una traducció d'un original occità, segons que sembla més que probable:

a) la combinació consonàntica -tz, usual en llengua d'oc: avetz, diz, faitz, falimentz, gentz, moltz, nuitz, pecatz, pensamentz, platz, podetz, sapiatz, totz;

b) el reflex fonètic de certes z intervocàliques: aizeles, aizí, aizò, auzel, avoleza, cobeeza, dezie, dezme, fazams, garenza, gazardó, maleza, oreeza, ozid, rezebam, vezer;

c) la conservació d'alguns casos de diftong AU llatí: audir, laudor, pauc, pausad, rauben;

d) el resultat en diftong dels mots fraires, laires;

e) el manteniment del grup -ND-: demandà, emendar, mandaven;

f) algunes formes verbals: exajet (enfront de exajà), lexet (enfront de lexà);

g) els mots: garenza, poxeule, puxular.

18) Remarquem els mots següents pel seu arcaisme, de caràcter popular o culte: afars  'afers', aicel  'aquell', aicestas  'aquestes', aizela  'aquella', anc  'mai', atresí elex  'també, igualment', audir  'oir', almosna  'almoina', altrui  'altri', arma  'ànima', avareda / avareza / avarea  'avarícia', cadeg  'caigué', cader  'caure', cel  'aquell', companges /compaines  'multituds', conòxer  'conèixer', coratge  'cor', cors  'cos', cotidi  'cada dia', credeg 'cregué', credegesen 'creguessen', cretre 'creure', crezeg 'cregué', crezen 'creuen', crod 'la creu', cui 'a qui', desirers 'desigs', dezme  'desena part', diciples  'deixebles', domenga  'propi del Senyor', elex  'mateix', enantz  'abans', enaprés  'després', enquer  'cerca', enquira  'cerqui', entrò  'fins', espirad  'infós', estirs  'llevat de', exajar  'temptar', exament  'igualment', femna  'dona', flum  'riu', for (que) farem  'cometrem', fraires / frares  'germans', gadardó / gazardó  'guardó', garenza  'garantia', gint  'bé, gentilment', glotonia  'golafreria', ivaz  'ràpidament', laïntz  'allà dins', laires  'lladres', laudors  'llaors, lloances', macip  'noi', macipea  'noiesa, infantesa', menestirs  'ministeris', mester  'misteri', monzonges  'mentides', nient  'no res', obs  'necessitat', oreeza  'horridesa, impuresa, brutícia', pad  'pau', palaz  'palau', pauc  'poc', pausad  'posat', peds  'peus', plader  'plaer', pom  'fruit', poxeule / puxoule  'prec, instància', prod  'profit', proxme  'proïsme', puxular  'pregar instantment', radó  'raó', rauben  'roben', redebre  'rebre', redre  'tornar, restituir', regisme  'regne, reialme', sein  'campana', sement  'llavor', seminador  'sembrador', senes  'sense', sofrir  'aguantar, suportar', sus  'sobre', ti  'te', tolre  'llevar, treure', tolta  'exacció injusta', trauc  'forat', trastot  'tot en absolut', trer  'treure, alliberar', tuit  'tots', unqa  'mai', vedí  'veí', vezer  'veure'.

19) En el vocabulari de les Homilies, netament eclesial i de nivell culte, podem distingir, ultra els mots més comuns i bàsics de la llengua, els camps semàntics següents:

a) Bíblia, especialment Evangelis: Adam, àngel, apòstol, Ascensió, aveniment, Crist, cristià, crod, David, demoni, Déus, diable, diciples, Escriptura, Evangeli, evangelista, exajar, Isrel, Jericó, Jherusalem, Jhesu Crist, Jordà, judeus, judici, Mateu, Mont Oliet, pagà, Passió, Paul, Pístola, predicació, profeta, profetar, prophecies, regisme, Ressurrecció, ressuscitar, Salamó, Seinor, Sidon, temple, temtar, Tirus, Verge;

b) doctrina: ànima, cel, celestial, divinitat, fe, glòria, gràcia, infern, judici, menestirs, mercè, mester, miracle, misericòrdia, misericordiós, no fe, paradís, penes (de l'infern), perdició, perdut (en infern), regisme, salvament, salvar;

c) moral: abstinència, abstinent, adulteri, alumenament, almoina, avarea, avoleza, bé, caritad, carn, carnals (desigs), cast, cobeeza, cogitacions (males), confessió, dejunar, dejuni, descreents, desigs (carnals), desirers (carnals), ergul, fedels, fornicacions, glotonia, humilitad, ira, meinscredents, paciència, parcir, pecador, pecad, penitència, perdonar, perjuris, predicar, sancta, sent, servir, supèrbia, tenebres (de mort, de pecat), vanaglòria, vanitad, vertud;

d) culte i pietat: adorar, do, homelia, oblacions, oficis, oracions, pregs, pregar, qarentena, qaresma, vegílies, ydoles;

e) gent d'Església: Agostí, doctors, Gregori, monge, preveres.