De l'altra, l'Alt Urgell se situa en una zona que avui és de transició dialectal entre el català nord-occidental -en el qual s'inscriu- i el català central -cap al qual tendeix a aproximar-se. Les zones frontereres en termes dialectals sempre ofereixen un terreny d'estudi magnífic, perquè és possible de percebre-hi l'aiguabarreig -i, alhora, la pugna- entre els trets lingüístics propis d'un costat i altre. Aquesta circumstància, en el cas de l'Alt Urgell, resulta especialment interessant, perquè els subdialectes de les àrees entre les quals està enclavada aquesta comarca, el pallarès i el septentrional de transició, presenten una valoració social prou diferent.

Totes les llengües estan sotmeses a prejudicis lingüístics que manquen de fonament científic però que tenen carta de naturalesa en la ment d'un bon nombre de parlants: es creu que hi ha llengües difícils, que hi ha llengües dolces, que hi ha llengües més aptes per a parlar de filosofia... Jesús Tuson, a Una imatge no val més que mil paraules (Barcelona: Empúries, 2001), desemmascara tot un ventall de creences lingüístiques com aquestes. Doncs bé, el català i els dialectes que l'integren no han quedat al marge de les valoracions populars. A molts lectors els resultarà familiar el tòpic que "a Girona es parla el millor català", de la mateixa manera que no els sorprendrà que les varietats lingüístiques del Pallars i de la Ribagorça sovint encara rebin la consideració de rudes o poc elegants. Aquest fet no és aliè al retrocés que han anat patint les formes lingüístiques que avui anomenem pallareses, les quals en el passat abraçaven un espai força més ampli que el Pallars -de fet, avui encara és possible recollir-les de boca d'alguns informadors de l'Alt Urgell i d'Andorra.

També cal tenir en compte les transformacions que ha patit la nostra societat durant els darrers anys. L'adveniment de la democràcia i la recuperació de l'oficialitat per a la llengua catalana han suposat la seva progressiva introducció en àmbits d'ús que li havien estat vetats, alguns dels quals tenen una gran repercussió social: només hem de pensar en l'escolarització i en els mitjans de comunicació de massa, sigui la premsa escrita, sigui la ràdio i la televisió. El model de llengua difós per aquestes vies, l'anomenada llengua estàndard, aconsegueix així unes magnífiques caixes de ressonància, que el fan arribar a tots els racons del territori i que, per aquesta mateixa raó, el fan entrar en competència amb les diverses varietats dialectals que conformen el mosaic del nostre domini lingüístic.

I quines característiques té la llengua estàndard difosa a través de TV3 o de Catalunya Ràdio i ensenyada a les escoles i als instituts? Aquesta varietat reposa principalment en el català central, del qual ha pres quasi la totalitat dels trets morfològics, tant nominals com verbals. D'aquesta manera, els parlants nord-occidentals -especialment els més joves, escolaritzats en català- disposen, cada vegada més, d'alternatives en l'ús de la llengua i es veuen empesos a triar entre l'adopció com a propis d'uns trets estàndard o el manteniment militant de les característiques tradicionals del seu parlar. El prestigi de què gaudeixen les formes estàndard en la societat juga a favor de la seva adopció, però no hem d'oblidar que les variants tradicionals compten amb una càrrega d'afectivitat i de solidaritat respecte al grup d'origen que les pot fer resistents a la desaparició.

Tenint en compte la situació que acabem de descriure i partint del treball de camp dut a terme amb diversos informadors de l'Alt Urgell, presentem en aquestes pàgines algunes impressions sobre l'estat actual de la llengua en aquesta comarca (si us interessa aprofundir-hi, en trobareu una presentació més extensa al número 14 de la revista Zeitschrift für Katalanistik-Revista d'Estudis Catalans, pp. 128-150). En el disseny de la recerca, hem tingut en compte que l'Alt Urgell té un entorn geogràfic i una situació socioeconòmica característics de l'alta muntanya, però que aquests darrers anys ha sofert uns canvis notables, entre els quals destaca la influència creixent del sector turístic i la millora de les comunicacions i dels accessos, sobretot amb la creació del túnel del Cadí, que facilita l'obertura cap a les terres més orientals. Aquests canvis, però, no han tingut la mateixa incidència a tot el territori comarcal. Per això ens ha semblat convenient comparar dues poblacions amb una situació prou diversa, la Seu d'Urgell -capital comarcal- i Coll de Nargó, per veure quines diferències s'hi donen en l'àmbit de la llengua.

Antigament, la Seu havia estat una ciutat petita que vivia de l'agricultura i del comerç i la indústria agroalimentaris. El seu pol d'atracció natural eren les terres de Ponent. Actualment, en canvi, ha esdevingut un centre comercial i turístic, amb un sector important dedicat als serveis, que s'orienta cap a l'est i cap a la capital del Principat de Catalunya. Ben diferent és el cas de Coll de Nargó, nucli en què el turisme té una presència menor i on l'activitat econòmica predominant continua sent l'agricultura. En un segle ha perdut la meitat dels seus habitants (el 1994 en quedaven quatre-cents trenta-nou) i això ha comportat la supressió d'alguns serveis i la dependència cada vegada més gran de la capital de comarca. N'és una conseqüència el desplaçament de gairebé tota la població jove cap a la Seu per a fer-hi o per a completar-hi els estudis.

L'objectiu de la nostra recerca ha estat descriure i comparar, en els parlars de les dues poblacions esmentades, un conjunt significatiu de trets morfològics, tenint en compte tres grups generacionals. Els informadors de la franja d'edat més jove tenien, en el moment de recollir les dades, entre 15 i 18 anys. Es tractava d'estudiants d'institut que havien cursat tota l'escolaritat en català. Els informadors de la franja del mig tenien entre 32 i 39 anys. Havien estat escolaritzats en castellà, però la seva incorporació al món dels adults s'havia realitzat després de l'adveniment de la democràcia, en una societat en què el català -la llengua que els era pròpia però que mai no havien estudiat- gaudia cada cop de més prestigi i de més presència, tant en el món laboral com en el món escolar en què es movien els seus fills. Finalment, els informadors més grans rondaven la jubilació o feia poc que estaven jubilats: tenien entre 63 i 70 anys, una gran part dels quals transcorreguts sota la dictadura franquista.

Hem treballat amb dotze informadors, dos per franja d'edat i població, els quals han respost un qüestionari que permet analitzar les principals isoglosses morfològiques que separen el català nord-occidental del central, com l'ús de formes clítiques plenes (lo, los; me, te, se, ne, nos) enfront de formes clítiques reforçades (el, els; em, et, es, en, ens) o l'ús de desinències verbals més properes a les etimològiques (com els subjuntius del tipus que tu cantes i que tu cantesses) enfront de terminacions més modernes (cantis, cantessis). El qüestionari s'ha complementat amb l'enregistrament d'una conversa guiada que persegueix que l'informador reflexioni sobre la seva parla. Gràcies a això, hem recollit algunes dades rellevants sobre actituds lingüístiques, que ens han ajudat en l'anàlisi del corpus. Valguin, a tall d'exemple, aquestes citacions d'una jove i d'un adult de Coll de Nargó, que trasllueixen dues actituds ben diferents -les quals concorden amb el tipus de variants lingüístiques que aquests informadors han utilitzat en respondre l'enquesta.

Una de les joves de Coll de Nargó, la que ha presentat un nombre més elevat de formes estàndard, diu:

«A la Seu d'Urgell fins i tot hi ha, tinc professores que parlen així, vull dir... de poble, poble, però és que jo mai, no ho sé, no, no m'he acostumat ara a això. [...] I els d'Oliana parlen però molt... buf! Totes les paraules molt obertes, molt molt p- [s'atura i riu; finalment es decideix a dir-ho] no ho sé, molt pagès jo ho trobo, molt... no ho sé, molt, molt accentuat tot.»

En canvi, un dels adults, que en la línia de la resta d'informadors grans de Coll de Nargó ha respost amb formes típicament nord-occidentals i pallareses, afirma:

«Per mi lo, lo que fore, lo que s'haguere de parlar aquí dalt, lo que la gent m'agradarie que parlés aquí dalt, fore que diguessen lo, lo perdiva i lo, lo escriviva i... tot amb -iva. Tal com si diu aquí, la gent gran, i com diuen los nostres pares i padrins. I segurament que lo més bonic fore que en ves d'anar tant a estudi, pues que els hi fessen classes los nostres, los padrins, vull dir de català.»

Després d'analitzar com es distribueixen entre els informadors les variants nord-occidentals i les variants centrals i estàndard -sovint coincidents-, i partint de la comparació de les nostres dades amb les contingudes en la bibliografia, hem constatat que hi ha molta més diferència entre la parla actual i la d'inici de segle a la Seu d'Urgell que a Coll de Nargó, de la mateixa manera que les transformacions en els aspectes demogràfic, econòmic i social s'hi han donat a una escala molt diferent.

Pel que fa a la morfologia nominal, tant l'article masculí (el, els) com els pronoms febles (em, et, es, en, ens), que en aquest àmbit concentren les principals isoglosses entre nord-occidental i central, revelen que la Seu d'Urgell se situa, per a totes les edats, del cantó oriental. En l'àmbit verbal, podem dir que les variants tradicionals del nord-occidental eren, gairebé sempre, les úniques que s'empraven a la Seu a principi de segle, i la parla d'aquesta localitat fins i tot compartia trets amb el subdialecte pallarès. Actualment, en canvi, aquestes formes o bé han desaparegut completament a favor de les variants centrals -les úniques que hem pogut recollir en els informadors joves- o bé només es mantenen de manera secundària en la població adulta i vella. Podem il·lustrar aquesta transformació amb la taula següent, en què comparem algunes dades de les nostres enquestes amb el corpus recollit l'any 1906 per mossèn Alcover (Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, La flexió verbal en els dialectes catalans, Barcelona: Biblioteca Balmes, 1929).

A Coll de Nargó, en canvi, malgrat que ha començat la introducció de les formes estàndard, aquesta és notable només entre els joves, mentre que la població gran es manté fidel a les formes més tradicionals del català nord-occidental en general (lo, los; mos; que canta, que cantos; que cantessa, que cantesses) i també a les específiques del pallarès (cantam, cantau; cantàvom, cantàvou, cantéssom, cantéssou; cantarís, cantarí, cantarim, cantariu, cantarín; perdiva, perdives, perdive, perdívom, perdívou, perdiven, sentiva, sentives, sentive, sentívom, sentívou, sentiven).

Aquest contrast entre les dues poblacions també es manifesta en el nivell d'inseguretat lingüística en la resolució del qüestionari, considerablement més elevat entre els informadors de Coll de Nargó que entre els de la Seu d'Urgell. Així, els primers barregen dins d'un mateix paradigma formes que corresponen a sistemes diferents (que tu sentisses al costat de que ells sentissin), sovint donen respostes alternatives (tu cantaries; o tu cantarís) o rectifiquen les que ja havien donat (que ells perdin; no: que pèrdon). En canvi, els informadors de la Seu són força menys dubitatius a l'hora de respondre i, en el cas dels joves de la capital de comarca, la vacil·lació és pràcticament nul·la. Sembla, doncs, que la Seu d'Urgell presenta una situació lingüística més estable, que podem atribuir al fet que l'orientalització de les característiques morfològiques està força consolidada, mentre que Coll de Nargó es troba en una etapa considerablement més endarrerida d'aquest procés.

Aquesta diferència cronològica en l'avenç de l'orientalització d'ambdues poblacions també es reflecteix en les causes que hi han incidit prioritàriament. Ja hem esmentat que en el retrocés de les formes pròpies del nord-occidental hi intervé la confluència de dos factors: d'una banda, la difusió de l'estàndard des de l'escola, des dels mitjans de comunicació i des de l'acció institucional i, de l'altra, el veïnatge d'un dialecte més prestigiós com és el català central. En la majoria de casos, les formes estàndard i centrals coincideixen i, per tant, la pressió que exerceixen se suma. En alguna ocasió, tanmateix, el model de l'estàndard i el del català central divergeixen. És el cas del pronom personal de primera persona del plural en contextos com el següent: espereu-nze (central) enfront d'espereu-nos (estàndard), ambdues diferenciades de la variant nord-occidental espereu-mos. Aquestes discrepàncies puntuals ens poden orientar sobre quin dels dos factors, la difusió de l'estàndard o el veïnatge del català central, té més pes quan no actuen de manera convergent. Fixem-nos en la distribució de les tres variants entre els informadors:

Observem, en primer lloc, que les variants dialectals espereu-mos (nord-occidental) i espereu-nze (central) estan distribuïdes entre els informadors adults i vells. La forma tradicional del nord-occidental es manté amb tota vitalitat a Coll de Nargó, però en canvi no la trobem a la Seu, on sembla que des de ja fa temps s'ha introduït la forma del català central. Aquesta diferència és atribuïble a les circumstàncies que separen totes dues poblacions, que han fet que la Seu tingués un contacte cada cop més sovintejat amb els territoris de parla central. D'altra banda, la forma estàndard espereu-nos no es distribueix en funció de les poblacions, sinó dels grups d'edat, ja que s'ha difós entre els parlants joves de totes dues localitats. Aquest fet indica que es tracta d'un fenomen més recent i que és molt possible que es degui a l'escolarització.

També té a veure amb l'escolarització l'increment notable de la influència de la norma ortogràfica en la pronúncia dels joves. El català occidental té com un dels trets més característics la distinció entre e i a en posició àtona. Quan, durant la normativització de la llengua catalana, es va establir l'ortografia de les vocals que en català oriental es pronuncien neutres, aquest va ser un dels factors que es van tenir en compte. Per raons etimològiques, però, hi ha discrepàncies puntuals entre la pronúncia occidental i la grafia. És el cas del sufix -ista, que en català occidental coneix una variant masculina analògica -iste (pronúncies com un excursioniste). També hi ha divergència en els mots començats ortogràficament amb e àtona, que solen realitzar-se amb a (pronúncies com ascola o anciam). En aquests i altres mots recollits en les nostres enquestes, els joves s'han apartat de la variant nord-occidental i s'han decantat majoritàriament per la solució que concorda amb la norma gràfica. Això indica que pronúncies del tipus excursioniste, ascola o anciam, que es consideren marcades pel fet d'allunyar-se de l'ortografia, reculen davant d'excursionista, escola o enciam. La llengua escrita, doncs, s'anteposa a la parlada, fenomen que fins fa poc era impensable.

Les dades que hem donat fins ara de la Seu d'Urgell i de Coll de Nargó ens permeten formular algunes conclusions sobre el procés d'orientalització del català nord-occidental en aquestes poblacions. A la Seu, entre els informadors de totes les edats, predominen les variants morfològiques comunes al català central i a l'estàndard. Els joves presenten un comportament extrem, ja que responen exclusivament amb aquestes formes, mentre que desconeixen o eviten l'ús de les nord-occidentals. En canvi, en les respostes dels adults i dels vells, tot i que hi abunden les variants de tipus oriental, encara hi apareixen restes de les tradicionals, amb més vitalitat o menys segons l'individu. Coll de Nargó mostra una situació diferent. Els joves incorporen com a predominants, però no exclusives, les formes estàndard, mentre que adults i vells mantenen un parlar que s'inscriu clarament en el català nord-occidental més tradicional, del qual només s'aparten esporàdicament.

Així, doncs, totes dues poblacions tenen en comú l'arribada d'influències lingüístiques de l'estàndard i del central, encara que aquestes entrin amb una intensitat diferent a cada localitat. En el cas de la Seu, podem dir que, pel que fa a la morfologia flexiva, la ciutat ha passat quasi a integrar-se en el català central. A Coll de Nargó, per contra, tot i que hi ha innegables tendències de canvi, aquest sembla força més lent, frenat potser per la resistència a perdre els elements identificadors. Podem distingir, per tant, tres graus en l'adopció de les formes de la varietat estàndard central:

1. per als joves de la Seu, aquesta adopció és absoluta,
2. per als adults i vells de la Seu i per als joves de Coll de Nargó, l'adopció és majoritària però no total, i
3. finalment, marcant distància respecte dels altres dos grups, per als adults i vells de Coll de Nargó, l'adopció de les formes de l'estàndard central és esporàdica.

Notem que, malgrat la diferència en el grau d'adopció de les formes flexives de l'estàndard central, els joves de totes dues localitats tenen en comú el fet de ser els segments més innovadors de les poblacions respectives. Cal destacar sobretot que els joves de Coll de Nargó es desmarquen del comportament lingüístic de la resta d'informadors d'aquesta localitat, ja que les seves respostes tenen un grau de coincidència més gran amb les obtingudes a la Seu que no amb les que han proporcionat els adults i els vells del seu mateix poble.

Finalment, val la pena remarcar que la distribució de les variants comunes al català central i a l'estàndard enfront de les tradicionals del nord-occidental indica que la substitució d'aquestes per les primeres es dóna justament en els parlants amb més transcendència en el futur de la llengua -els joves- i en els que tenen més poder d'irradiació -els parlants de les poblacions més grans i més ben comunicades. Ens trobem davant d'un procés, doncs, de la consolidació del qual poden seguir-se'n, temps a venir, conseqüències evidents per a la fesomia de la llengua.