Avui, tots els infants que neixen al nostre país tenen fotografies del mateix dia que arriben aaquest món -i d'abans i tot, amb les ecografies! Fins fa trenta-cinc o quaranta anys, en canvi, lescoses eren molt diferents: la primera foto podia ser un retrat de fotògraf professional fet als dos o tres anys, o la de la primera comunió, als set o vuit anys... I si ens remuntem vuitanta o noranta anys enrere, comprovarem que de moltes persones només en conservem unes poques fotos, del dia del casament o d'alguna altra ocasió assenyalada. Valgui aquest breu recorregut pels nostres àlbums familiars per adonar-nos que el fet que disposem de fotos de les persones (i encara menys d'una primera foto del dia del naixement) té ben poc a veure amb l'existència d'aquestes persones.

Una cosa semblant passa amb les llengües. Les llengües no neixen un dia determinat a partir del no res. Totes les llengües del món són el resultat de l'evolució d'unes llengües anteriors, les quals al seu torn deriven d'unes altres de més llunyanes en el temps, les quals ens portarien, reculant a èpoques prehistòriques, fins als orígens del llenguatge humà, on trobaríem una o unes poques llengües primigènies. La major part de les llengües només han estat parlades: l'escriptura aparegué uns 2.000 o 2.500 anys abans de Crist, i se n'han servit un nombre molt reduït de llengües -fins i tot de les que perviuen actualment, n'hi ha moltes que no disposen de sistemes d'escriptura. ¿Que una llengua no s'escrigui vol dir que no és llengua o que és una llengua limitada? De cap manera! L'escriptura és com una mena de valor afegit, proporciona a les llengües unes possibilitats expressives diferents de les de l'oralitat i, sobretot, els proporciona la capacitat de perdurar en el temps; cap d'aquestes característiques no és, però, inherent ni necessària per a l'existència d'una llengua. Afirmar que una llengua no és llengua si no disposa d'escriptura seria com dir que una persona no és persona si no en tenim un retrat o una fotografia.

Ara bé, ¿com es determina el moment en què apareix una nova llengua? Limitant-nos a les llengües que disposen d'escriptura, podem dir que l'aparició d'una nova llengua es pot rastrejar i fixar a través de la seva aparició en els documents escrits. Normalment, alguns mots que no són de la llengua originària comencen a aparèixer en els textos escrits en aquesta llengua;els mots nous són cada cop més freqüents i més abundants, fins que, en un procés que pot durar dècades i centúries, arriba un dia en què tot allò que trobem en els documents escrits ja no respon a les característiques de la llengua antiga.

Aquests documents en què ja es pot reconèixer de forma plena la nova llengua són com les primeres fotografies que en tenim, i no ón mai, evidentment, la fotografia del naixement. En aquest procés, dir que un document concret és el primer, és fer una afirmació gratuïta i inexacta: d'una banda, perquè, com hem dit, el procés és llarg i les mostres de la nova llengua van apareixent de forma gradual i progressiva; d'una altra, perquè sovint un document és el primer perquè no se n'han conservat d'anteriors, o només ho és mentre no se'n trobi un altre de més antic.

En el cas de la llengua catalana, disposem de diverses "fotografies" del període inicial (el que transcorre entre els segles IX i XII): juraments de fidelitat, declaracions de greuges i ultratges, capbreus, traduccions de textos legals o litúrgics...

Les Homilies d'Organyà són un d'aquests documents, una de les primeres fotografies que tenim de la nostra llengua. No és la primera; però és una foto clara, on les estructures lingüístiques pròpies del català apareixen ja nítides i deforma completa. El manuscrit que ns les ha conservades, per les seves característiques lingüístiques i paleogràfiques, ha estat datat tradicionalment a finals del segle XII o començaments del XIII. En l'edició de les Homilies de l'Editorial Barcino (2001), es proposa, però, una datació més concreta per al nostre text, la de l'any 1204. Fa, doncs, exactament, 800 anys.

Aquesta datació no es basa, però, en unes dades objectives o en unes proves segures, sinó en una hipòtesi que ha estat força controvertida. En qualsevol cas, 800 anys -exactes o aproximats - han semblat als responsables de Lo Banyut una bona excusa per a dedicar a les Homilies d'Organyà un dossier monogràfic que ajudi a comprendre l'abast d'aquest text i a situar-lo en la perspectiva històrica que el veié néixer.