Directora de l'Institut d'Estudis Ilerdencs
| El referent per excel·lència de totes les cultures ha estat, en qualsevol marc espacial o temporal, la llengua. I perquè una llengua assoleixi la seva màxima plenitud ha d’arribar a consolidar-se com el vehicle idoni per a qualsevol de les manifestacions orals i escrites dels seus parlants. Són poques les llengües que, com les clàssiques, perviuen relegades a l’escriptura i a l’estudi filològic tot i no ésser parlades, però són moltes més, en canvi, les llengües que només cuegen en l’oralitat. I aquest darrer era el cas també del català en una època en què el llatí monopolitzava el privilegi de l’escriptura fins que la distància entre aquesta llengua i les llengües romàniques que se’n derivaren fou tan gran que es va començar a percebre la necessitat de textos com el de les Homilies d’Organyà, en què una llengua romànica, en aquest cas la catalana, s’erigia com a instrument vàlid de transmissió d’idees per al poble indocte. Dit això, doncs, tots els parlants hauríem de saber valorar el mèrit d'aquelles homilies com els textos pioners en aquesta transició lingüística pel que fa al discurs escrit no literari, mèrit que, en el cas dels textos la llengua dels quals evidencia l'ofici d'autor, recau en Ramon Llull, erigit en pioner i referent alhora. De fet, en certa manera, la nostra llengua, i per tant l’expressió de nosaltres mateixos, no és sinó el fruit madurat d’un arbre lingüístic que va començar tímidament a florir amb les Homilies. |