Van esperar unes hores per veure si la seva mare els venia a buscar. Però no ho va fer. Els nens van pensar que ella s'havia entretingut fent alguns encàrrecs i que per tant seria més divertit esperar-la mentre jugaven una mica al carrer.

     Tot i que s'ho estaven passant bé l'espera es feia massa llarga, fins el punt que van començar a amoïnar-se de debò. L'Artur ja no podia aguantar més el sentiment de soledat i va començar a plorar desconsolat. A la Jana també li van venir ganes i en un tres i no res, amb tots aquests plors els carrers es van omplir d'aigua.

     Malauradament un tauró que havia sortit del mar i aprofitava aquesta inundació per passejar pel poble, va trobar els nens i se'ls va empassar.

     L'Artur i la Jana estaven desesperats, no sabien què fer. Pensaven que mai més no veurien el sol. Però de sobte van veure que l'animal s'havia empassat un mòbil. De seguida el van agafar per parlar amb la seva mare, però no recordaven el telèfon de casa. Tot i així, la Jana va tenir una gran idea. Van decidir trucar al 112 perquè sabien que era un telèfon d'urgència i ajudaven la gent. Quan la telefonista els va respondre li van demanar que els connectés amb la comissaria de policia.

     Casualment, just en aquell moment, la mare que estava tremendament angoixada, havia anat a denunciar la desaparició dels seus fills. I va ser així com aquesta senyora va descobrir que els dos germans estaven a la panxa del tauró. Però, com els traurien d'allà?

     Els nens van indicar als policies el lloc on el tauró se'ls havia empassat i aquests van enviar urgentment un cotxe de bombers.

     Com l'Artur i la Jana havien començat a plorar una altra vegada, la panxa del tauró es va omplir d'aigua fins a vessar. Tot just quan van arribar els bombers la bèstia va obrir la boca plena d'aigua i amb tot aquell líquid també van sortir els nens.

     Tothom es va alegrar d'aquell final i els nens van prometre no allunyar-se mai més de la seva mare.

FI