(…)
De sobte s'adonà que els seus peus estaven trepitjant aquell terra de fusta. El menjador era petit però acollidor. Amb les parets taronja i un rellotge penjat al fons. Al mig, una taula rodona envoltada de tres cadires, una gran, una mitjana i una petita. Sota la taula, una catifa de llana vermella i, al costat, tres butaques tapissades amb pell de cabra i un piano molt ben conservat.

Pujà les escales. Obrí la primera porta de la dreta i entrà a l'habitació. Era espaiosa, pintada de color rosa i amb un finestral al fons. Estava guarnida amb imatges d'animals feliços jugant. A un costat, tres llits. Provà el més gran i no li va agradar, era massa dur. Provà el segon i tampoc li va agradar, massa tou. En anar a provar el petit, es va trobar dormint plàcidament aquella nina, ara nena, de cabells rossos i vestit blau cel. En acostar-se-li, la nena obrí els ulls i s'incorporà inquieta.

     -Tu, qui ets?

     -Em dic Jana. Però… ens coneixem? La teva cara m'és familiar

     -La Jana? A la meva història no hi ha mai cap altra nena. Ara havien d'arribar els tres óssos...

     -Ara ho entenc! Ets la Rinxols d'Or! Jo… anava amb la meva mare de compres el primer dia de rebaixes als Grans Magatzems i …

     -I has entrat al meu conte! Però digues, com t'ho has fet?

     -No ho sé. Jo mirava la casa de nines … Estava tipa de cues, d'ofertes fantàstiques, de gent histèrica cridant i d'un matí que no s'acabava mai… A més, els teu conte sempre ha estat el meu preferit

     -M'afalaga saber que t'agradi el meu conte. Però, saps? Jo també n'estic tipa d'anar amunt i avall amb les tres cadires, els tres plats de sopa, els tres llitets i aquells tres óssos que no em deixen dormir. Porto segles repetint la mateixa història! A mi el que m'agradaria és anar de rebaixes, com tu dius I si viatgéssim juntes per aquests Grans Magatzems amb tantes novetats?

     -No sé si t'agradarà, però anem-hi! Dóna'm la mà i tanca els ulls.

De sobte, el món s'enfosquí i una claror encegadora aparegué al final d'un passadís … Gent cridant, micròfons anunciant una fantàstica oferta d'última hora, muntanyes de productes…

     -Ja hi som -exclamà la Jana- Quina secció vols visitar?

     -M'agradaria vestir-me amb una samarreta estampada i uns texans, com els teus

Les dues nenes es van posar a córrer enmig d'onades de bosses que topaven amb la seva cara. Ja a la secció de roba infantil, per més que van remenar, no van trobar ni una peça de roba de la talla de la Rínxols. La Jana va buscar en una capsa amb el rètol "Vestits de Nines". Allí, finalment, hi havia els texans i la samarreta de la mida de la Rínxols.

     -Bé, ara hem d'anar a pagar. Però… jo no tinc diners. Haurem de trobar la mare -digué la Jana

     -Pagar, diners? Què és tot això…?

     - Sort que et trobo! -va dir neguitosa la mare de la Jana apareixent sobtadament davant d'elles- On t'havies ficat? Qui és aquesta nena?

     - Mare, és la meva amiga. Es diu Rínxols d'Or i necessita diners per a pagar aquesta roba que es vol comprar.

     - Diners? Rínxols d'Or? I que no té pares aquesta nena que li paguin el que demana? O és que potser t'has perdut? Diga'm, maca, que t'has perdut?

La Rínxols va respondre amb un lleu encongiment d'espatlles. Aquella dona no callava. Vinga preguntes i preguntes que ella no sabia respondre. Els seus pares? Ella mai no n'havia tingut o, si n'havia tingut, feia tants i tants anys que ja ni els recordava.

Inesperadament, va notar que aquella dona l'agafava de la mà i l'arrossegava. Es va mirar la Jana que també era remolcada. La seva cara de circumstàncies la va tranquil.litzar. Li agradava la Jana. Feia tant de temps que no trobava una nena com ella. Sempre amb els ossos! Entre empentes i estrabades van arribar totes tres fins al mig de la planta on hi havia un taulell d'informació.

     - Miri, aquesta nena s'ha perdut, -va començar a explicar la dona a l'hostessa-. Podrien cridar els seus pares per megafonia a veure si poden passar a recollir-la?

     - Mare, -va intentar interrompre-la sense èxit la Jana-. Que la Rínxols no s'ha perdut, que me l'he trobada jo. Que ens estem fent amigues i li vull ensenyar el nostre món, que ella sempre ha viscut dins d'un conte, que…

     - Calla, Jana! No diguis ruqueries! Viure dins d'un conte! On s'és vist això!

     - Que sí mare, que sí!!

L'hostessa havia passat el missatge demanat per la mare de la Jana a l'oficina central i pels alçaveus es va començar a sentir:

Atenció, atenció! Al taulell d'informació de la primera planta, hi ha una nena rossa que s'ha perdut i respon pel nom de Rínxols. Demanem als seus pares que passin a recollir-la… Atenció, atenció! Al taulell d'informació de la primera planta…

     - Mare, quina una n'estàs organitzant! Que la Rínxols d'Or no s'ha perdut, que…

     - Prou, Jana! I es pot saber on s'ha ficat el teu germà? Sempre, fa el mateix: "ara vinc, mare, de seguida torno". No ho sé pas, com ens trobarem enmig d'aquest allau de gent. No havíem d'haver vingut. Ja ho diuen: "primer dia de rebaixes, caos assegurat". I, a més a més, la història d'aquesta nena! I dels seus pares ni rastre! Hi ha gent que haurien d'examinar-la de Responsabilitat !

La Jana i la Rínxols havien decidit allunyar-se una mica del taulell per veure com uns periodistes d'una cadena de televisió entrevistaven a clients d'aquell centre comercial sobre què els semblava aquell primer dia de rebaixes, què havien comprat, si havien trobat gangues… A la Jana la fascinava la tele i es va adonar que la Rínxols estava tota embadocada mirant la càmera. De sobte

     -… I aquí tenim dues nenes que també han vingut avui al Centre Comercial de rebaixes. Com us dieu?
El periodista de la televisió s'estava adreçant a elles i feia anar el micròfon ara cap a la boca d' una i ara cap a la de l'altra esperant que alguna d'elles digués alguna cosa.

     - Em dic Jana López i Dalmau i ella és la Rínxols, la Rínxols d'Or. Ens hem conegut fa una estona. L'he trobada dins d'una caseta que hi havia a la secció de joguines.

     - Rínxols d'Or? Quin nom més bonic! -va dir el periodista esperant que la Rínxols respongués-.
Però la Rínxols no badava boca. Mirava la càmera com si hagués quedat embruixada.

     - Es que tot això, és molt nou per a ella, -la va excusar la Jana-. Ja li he dit que la Rínxols viu dins d'una casa de nines de la secció de Joguines. M'ha explicat que s'està allà des de fa molts i molts anys amb tres ossos, que prova de dormir en els seus llits, tasta el seu menjar, …

El periodista i el càmera no s'ho podien creure. Una nena que ha sortit d'una casa de joguina, que es diu Rínxols d'Or i que viu amb tres ossos? Allò no podia pas ser.

L'escena havia anat aplegant a gent al voltant d'ells que es mirava la Rínxols entre tendra i incrèdula. Aquella progressiva concentració va cridar l'atenció a periodistes d'altres cadenes de televisió, emissores de ràdio i de diaris que també estaven informant d'aquella primera jornada de rebaixes. Els informadors van tenir més destresa per a aconseguir escolar-se al costat de la Jana i la Rínxols d'Or que no pas la mare de la Jana que, després de retrobar-se amb el seu fill, no s'havia adonat de l'atenció que estaven acaparant la seva filla i aquella nouconeguda. En descobrir-les envoltades de micròfons, magnetòfons, telèfons mòbils i càmeres, es va posar a cridar-les. Tanmateix, ni la Jana, ni la Rínxols i molt menys els periodistes no sentien la seva veu. Tota l'atenció dels presents la mereixien les paraules de la Jana, aquella mirada càndida de la Rínxols d'Or i la història de com s'havien conegut les dues nenes. Els informadors ho volien saber tot, la història era única, tenia màgia, interès humà. Era una bomba informativa. I Els periodistes les van anar empenyent lentament lluny del taulell d'informació, lluny de la mare de la Jana. Tots volien l'exclusiva. Era ben clar que aquell parell de nenes i la seva història apareixeria aquell mateix migdia a tots els telenotícies, els informatius…