Mentre la mare buscava i rebuscava una camisa que li quedés bé amb els pantalons que aquell mateix dia s'havia comprat, jo seguia encantada amb el tacte d'aquella fusta de la casa de nines, que m'havia aïllat del món per la seva bellesa i el seu encant.

L'Artur seguia fent l'horni jugant a aquell joc estúpid de matar zoombies, semblava que l'interessava més que on érem la mare i jo.

Per un moment vaig perdre de vista la casa de nines i vaig observar el meu voltant, tot de gent donant-se empentes i trepitjant-se, tot per aconseguir unes estúpides peces de roba, que semblava ser una píndola per a la immortalitat, aquelles persones anaven com a boges.

Ufff! Quin enrenou es va muntar quan van obrir la porta de la planta on jo hi era, tota aquella gent, assedegada, venia cap a mi com si fos una estampida de rinoceronts al mateix desert d'Àfrica.

Aquelles persones em van tapar i em van impedir trobat la mare, ni tampoc el meu germà Artur.
En aquell instant, vaig notar una mà que m'acaronava suaument l'espatlla i em va fer estremir, em va fer venir a la memòria aquella persona que, no sabia exactament qui era, però quan em vaig girar, vaig sortir de dubtes.

Era el meu pare, que sorprenentment, havia tornat del més enllà i volia dir-me alguna cosa que semblava molt important, però abans em va fer un petó, que em va fer recordar la meva infància, ja que el meu pare va morir quan jo era molt petita. Aquell petó va set tant, tant bonic que em va fer posar la pell de gallina.

Vam deixar de banda la caseta de nines i ens vam endinsar entre tota aquella multitud de gent, per intentar trobat l'Artur i la mare. Va ser difícil creuar d'un costat a l'altre, però al final ho vam aconseguir.

I ara, a quin dels dos anàvem a buscar primer? Doncs per grau d'importància hauríem d'haver anat a buscar la meva mare, però com estava segura que el meu germà no s'hauria mogut d'aquella pantalla on estava jugant vam anar a buscar-lo.

Si no recordo malament, la secció de videojocs estava a la tercera planta, així que hauríem de pujar únicament una planta. El mètode més senzill per pujar hauria estat l'ascensor , però el 25% de les persones d'aquells magatzems també havien pensat el mateix que jo, així que vam haver de pujar per les escales, que ben pensat, és més sa i així es fa exercici. Ben esgotats vam arribar a la tercera planta i més concretament a la secció de videojocs. Allà només hi havia quatre joves que semblaven xuclats per la pantalla i només veiessin el televisor. També movien les mans d'una manera molt estranya, i que treien la llengua i per ben poc no se la tallen , perquè veient la força que feien...

I ara, on havíem de anar? Perquè no havia trobat l'Artur, ni tampoc sabia on era la mare.
Déu meu ! quin enrenou que s'havia organitzat en només uns minuts. Ara hauríem d'anar a cercar l'Artur i la mare, però la diferencia és que jo no sabia on eren.

En aquell moment el pare em va agafar les mans i em va dir que aquell era el moment per dir-me la veritat del que li havia passat en el moment de la seva mort, però jo li vaig dir que el millor fora esperar a reunir-nos tots quatre per explicar-nos tota la historia.

I llavors vam anar a buscar la mare, ni la trobàvem, perquè de tot el que havia passat...