De sobte s'adona que aquella cara rodona, amb pigues i uns ulls tan expressius, l'ha vista a unes fotografies antigues de quan la mare era petita. Totes dues semblaven idèntiques com dues gotes d'aigua.

I l'olor que provenia de la cuina...era la mateixa que feia l'estofat que preparava la seva àvia. En aquell moment se'n recorda de l'última vegada que va menjar d'aquest àpat, pel Nadal quan van anar a visitar-la a la muntanya, en aquell poblet que tan bons records li portava.

En aquest pensaments navega, quan de cop i volta comença a veure tots els mobles i els ninots més grans. El cap li volta , sent cremor d'estómac, li tremolen les cames, la roba se li comença a bellugar. Veu la seva imatge reflectida al mirall i s'adona que té la mida d'una d'aquelles nines, però no s'espanta ,se sent bé i tranquil·la malgrat que no sap res del que passa.

Ara comença a sentir unes veus que provenen de l'interior de la caseta però no acaba d'entendre el que diuen. S'acosta cap a l'interior de l'estança més ampla i una nina gran l'increpa perquè es canviï de roba, l'entén perfectament però no s'ha comunicat amb ella amb paraules, i li assenyala uns calaixos i un armari d'una habitació petita.

La roba fa una olor molt agradable i es posa un vestit blau cel amb unes delicades i diminutes flors taronges, unes sabates negres de xarol, ella que mai es vestia amb faldilla i sempre portava pantalons se sent molt a gust en aquest món ple d'olors, colors i sensacions agradables. No té en aquests moments necessitat de descobrir el que està passant; només vol gaudir del moment tan estrany i agradable que viu.

De sobte s'adona que uns passos s'apropen cap a ella, és una nena pèl-roja amb unes llargues cues, d'ulls blaus que vesteix una faldilla curta, botes i una samarreta bicolor ,blava i taronja. S'apropa a la caseta precipitadament i a la Jana li sembla una geganta. Però la reconeix com la seva millor amiga, l'Ainhoa. Sent que li crida a son pare:

      - Si us plau pare, pel meu aniversari vull aquesta caseta!

Dit i fet, de seguida el pare li compra aquell regal. L'Ainhoa plena d'il·lusió mira com li emboliquen la seva caseta. Mentrestant les nines i la Jana senten el moviment , la foscor que s'ha fet de sobte i que envaeix la caseta, com si estiguessin flotant a l'espai durant una negra nit.

La Jana va sentir uns cops de pluja a sobre d'ells i seguidament un soroll llunyà de motor de cotxe. Allà fora mentre tornen a casa, l'Ainhoa no es pot resistir i obre un tros del paper de l'embolcall del regal. De la caseta surt una llum dèbil i també veu unes ombres que es mouen, obre i tanca els ulls perquè no s'ho pot creure, mira fixament però ara ja no veu res d'estrany. En arribar a casa la nena acaba d'obrir el regal i el seu gos en lloc de saludar-la va directament a la caseta i la comença a olorar.

Però allà a la caseta, ara sense moviment, els seus ocupants tornen a la normalitat i parlen amb la Jana com si sempre hagués estat allà. És una conversa tan emocionant i captivadora que li resulta molt familiar, però estan parlant de coses que havien passat feia molt de temps i ella no recorda el que succeïa després.

De cop i volta senten un terrabastall allà a fora produït pel gos.