Jo, sense fer-li cas, vaig anar a agafar el llibre i quan m’estava aproximant…una veu aterradora em va fer parar de cop. Era la veu de Mossén Janot, una veu que no havia escoltat mai, però que sortia de la seva boca. Em va dir que si agafava el llibre, una maledicció em perseguiria durant tota la meva vida, però si pel contrari el deixava, tot tornaria a la normalitat i no diria a ningú que jo havia intentat agafar el llibre. Jo, ple de pànic, vaig fer unes passes enrera per pensar-m’ho dues vegades. Si l’agafava podria marxar d’aquell poble que m’havia vist créixer, però que mai m’havia agradat per diversos motius. Però si el deixava, perdria l’oportunitat de la meva vida… Després de romiar-ho una petita estona, vaig decidir agafar-lo, em vaig fer el fort i el vaig agafar sense pensar en la maledicció ni el mal que causaria a la gent del poble. Mossén Janot, en veure que vaig agafar el llibre, va pronunciar unes paraules en llatí (que no vaig entendre) i abans d’anar-se’n, em va dir:

    -Ves en compte amb el que fas. No pensis que aquest llibre és la clau que et portarà a un món millor…

    Les seves paraules, no sé si per la manera de pronunciar-les o pel seu contingut, se’m van quedar gravades, fins i tot, vaig arribar a dubtar del que havia fet, però ja era massa tard per fer-me enrera. Demà serà un altre dia, vaig pensar.

    Al matí següent em vaig llevar molt d’hora i vaig començar la meva missió: primer hauria d’aprendre a llegir el llibre, però les coses se’m van començar a complicar. Qui m’ajudaria? Mossén Janot era l’únic del poble que sabia llatí, la resta era analfabeta. El veí del Joan, el meu millor amic, el sabia parlar una mica però…tothom sabria que jo havia robat el llibre sagrat i ningú em voldria veure ni parlar amb mi…Llavors vaig descartar la idea.

    Per si no tenia bastant amb això, la maledicció va començar a fer efecte. Vaig perdre la veu. No podia parlar gens ni mica. Llavors vaig decidir que començaria pel final, és a dir, primer marxaria del poble.

    Vaig enganyar als pares dient que marxava amb en Joan i els seus pares de vacances a Lloret de Mar. Ho tenia tot preparat per marxar, fins que va arribar el dia. De bon matí ja estava plantat a l’estació del tren, jo sol, amb l’únic equipatge: EL LLIBRE SAGRAT.

    Després de sis hores de viatge, vaig arribar a un poble molt bonic. No tenia res a veure amb el poble petit en què havia estat tot aquell temps. Vaig estar donant un tomb pel poble i quan vaig passar pel costat de dos joves que estaven parlant un idioma molt estrany, però que a la vegada em semblava familiar… era llatí. Vaig aproximar-me per preguntar-los si sabien llatí, però…ja havia oblidat de què no podia parlar! Molt trist vaig cridar: PER QUÈ? Tothom em va mirar. Molt avergonyit em vaig asseure en un banc i em vaig adonar de que havia recuperat la veu, però anava vestit com un pobre, la maledicció tornava de nou! Vaig córrer a trobar els dos joves i els vaig preguntar si sabien parlar llatí. Les meves sospites eren certes. En sabien, i molt! El noi, molt simpàtic, per cert, es va oferir a ensenyar-me’n. A partir d’aquell dia i durant tres setmanes, cada tarda anava a casa seva per aprendre’n. Cada dia em passava alguna cosa, la maledicció em portava boig! Quan no tenia febre, em donaven atacs de picor, si no tenia atacs de picor em sortien granets al coll…així cada dia. Aquesta maledicció em tenia fart!

    Per sort, aquell noi que m’ensenyava era molt discret i mai tafanejava sobre la meva vida, només es dedicava a ensenyar-me llatí. Després de cinc setmanes, per fi vaig aprendre llatí. Estava molt content i li vaig agrair moltíssim a en Pau, que així es deia.

    Durant aquell temps, m’havia allotjat a casa d’un senyor vell que es dedicava a allotjar nens orfes de franc. El dia següent, el vaig dedicar a llegir el llibre, i el vaig acabar sencer. Vuit hores llegint sense parar! Mai m’hagués imaginat una cosa així de mi! Estava molt satisfet.

    Una vegada llegit, vaig estar pensant: De què m’havia servit? Estic com sempre, res havia canviat. Estic en un poble que no conec, vivint a casa d’un desconegut i, a més a més, amb una maledicció! Les ganes de marxar del meu poble em van fer creure que amb un simple llibre ho aconseguiria…què ximple! En aquell moment em veniren al cap les paraules de Mossén Janot: “Ves en compte amb el que fas. No pensis que aquest llibre és la clau que et portarà a un món millor”. En aquell moment el que més desitjva era tornar a casa i així ho vaig fer.

    Quan vaig arribar al meu poble, no sé per què, però m’agradava molt més que mai. Aquell desig de desaparéixer d’allà va fugir amb tanta verdor, amb tota la gent que era feliç, els nens pels prats… Mai m’havia agradat tant!

    El primer que vaig fer, va ser tornar-li el llibre a Mossén Janot i demanar-li disculpes. A partir de llavors, el meu poble per a mi sempre serà el millor que mai hagi existit, el més bonic, el que té la gent més generosa i caritativa…o al menys par a mi sí que ho és i ho serà.

Fi