Des d’aquell dia tot va anar millor. Tornant a veure a en Mossén perquè li tornés a escriure la carta per al rei, amb aquell carro tan vell , es va topar amb un obstacle al camí, una bossa.

   Una gran bossa marró del mig del camí.

   Va dubtar alguns moments entre obrir-la o no, però que en podria perdre si l’obria? Podria viure amb la curiositat de saber què hi hagués hagut a la bossa?

   Finalment, li va poder la curiositat i la va obrir lentament, molt lentament. Va sentir certa por de què no hi hagués un animal ferotge o alguna cosa així. No era ni de bon tros això. Era un tratge de pana de la seva mida!! Què en faria del tratge?

   Va pensar, de seguida, que si se’l posava i hi anava així al castell…possiblement el deixarien passar sense cap problema perquè d’aquella manera no semblava pas un nen pobre.

   Així ho va fer. Amb la carta d’en mossén i aquell tratge tan meravellós, segurament no tindria cap problema perquè el rei li fes l’autorització per tal que el mossén l’ensenyés a llegir.

   Un cop es va vestir, va anar cap al castell. Es va aturar a la porta i va agafar aire per afrontar la situació. No s’hi sabia pas veure amb aquell tratge…mai n’havia tingut cap. Va aconseguir arribar davant del rei i allà és on ell va fer veure que era qui no era i , per fi, va aconseguir l’autorització que tan desitjava.

   Gràcies a aquella vestimenta i l’esforç fet, van venir-li ganes de seguir endavant.

   El mossén va ensenyar-li tot el que va poder i voler per tal de poder arribar a llegir el llibre sagrat. Quan ja es va trobar prou preparat es va decidir a obrir-lo i intentar de llegir-lo.

   Oh! Quina sorpresa! Gran sorpresa! Horrible sorpresa! Quina decepció! Va resultar que tot allò après era només per llegir trossets de missa i textos relacionats amb la religió. Que això no vol dir que no fos interessant…només volia dir que tot aquells secrets mai explicats que ell esperava trobar en el llibre…no hi eren. Que totes aquelles receptes màgiques que ell volia aprendre del llibre…no existien. Quina decepció!!!!!

   Tanta feina, tan de risc…per llegir el que escoltava cada diumenge a missa. Però, finalment, en Pere Petit va poder entendre que no va perdre el temps, que havia après un idioma i sense adonar-se’n de l’esforç que això suposa.

   Des d’aquell moment fins que va morir, en Pere Petit es va dedicar a anar poble per poble per ensenyar a tots els nens aquell idioma que tanta sorpresa li va dur.

Fi