- D’on ha sortit aquest pollet? – Han preguntat els nens.

   - De la plastilina – He respost jo.

   Tots s’han emocionat: Oh ! No s’ho podien creure.

   Però, de cop i volta, el pollet ha saltat de la meva falda i ha fugit per la finestra.

   Els meus companys i jo decidim anar a buscar-lo, tenim por per ell. Demanem permís a la senyoreta i tots sortim de la classe.

   Després de caminar una estona el trobem en un racó de la carretera ferit d’una ala.

   - Segurament l’han trepitjat. – Diu la Laura.

   - Pobret ! – Diuen els nens.

   He agafat el pollet, l’he embolicat amb la meva jaqueta i ens hem tornat a l’escola.

    Entre tots hem pensat que si ha sortit de la plastilina li podem enganxar l’ala amb plastilina a veure què passa.

   - Piu, piu!

   - Ja torna a piular. Ha donat resultat!

   - Està feliç i content!

   - Per què no li posem un nom?

   - Què us sembla el nom de Tambor? – dic jo.

   - D’acord, és bonic. Han contestat tots.

   Llavors, hem pensat que seria bo que tingués un company. He agafat un trocet de plastilina groga i he tornat a fer un pollet. Però aquesta vegada no s’ha tornat real.

   - Tinc una idea! ha dit el Jordi. Els meus avis tenen una masia a la muntanya, segur que en Tambor viuria molt feliç allà.

   A tots ens fa pena separar-nos del pollet, però pensem que és el millor per a ell.

   El Jordi i jo anem amb el cotxe dels seus pares a la granja dels avis. Allà deixem en Tambor, que de seguida es fa amic d’una polleta que se’n diu Clara. Segur que amb el temps formaran una família de pollets.

I vet aquí una polleta, vet aquí un pollet, i aquest conte ja està fet.

Fi