En Nunú intentava esbrinar el que deien.

   - “Ja va triar els caçadors han atrapat una pantera”.

   El Cap de la tribu Carapintada els va assenyalar dient:

   - Raa is uque les mhe xaptmena! Va dir un guerrer de la tribu molt enfadat.

   - En Nunú va anar capgirant les paraules i anava entenent el que deien:

   - “Ara si que els hem enxampat”

   - Lels on nos sel deslla_ va dir l’avi, més savi de la tribu

   - “Ells no són els lladres”- va traduir en Nunú.

   En Nunú intentava parlar el seu idioma. S’entenien amb dificultats. Els van treure de la trampa, però no se’n refiaven i els van lligar amb cordes. El savi els va explicar que la seva tribu estava molt preocupada perquè hi havia algú que els robava el bestiar i les collites. I pensaven que era algun animal de la selva. Els últims dies havien vist un guepard amb la seva família. Van sospitar d’ell i van raptar el seu fill i van posar paranys en el bosc i els voltants.

   Els guerrers pensaven que en Nunú era un espia (sabia el seu idioma , coneixien la zona, parlava amb els animals... )

   La tribu dels Carapintades van fer el crit de guerra.

   Volien matar-los.

   El savi els va aturar. Els volia donar una oportunitat. Si superaven una prova se’ls concediria un desig. Havien de trobar les set plantes de la bona sort: una orquídia, una camèlia, tres fulles d’eucaliptus, la flor de la viola d’aigua, un nenúfar, la buguenvíl·lia i una tulipa taronja.

   Aquesta vegada en Nunú estava mort de por i el guepard patia pel seu fill. En Nunú sentia una escalfor estranya en la butxaca, era la pedra que es movia estranyament i brillava amb una llum blanca cap a un guerrer.

   En Nunú i el Llamp van acceptar.

   Els van deslligar i van sortir molt decidits a buscar les set plantes. En Nunú coneixia molt bé la selva, així que algunes d’aquelles plantes sabia on trobar-les .

   Les primeres van ser la camèlia i la tulipa taronja. Allà hi havia una fada riallera que els va indicar el camí per trobar la buguenvíl·lea, el guepard estava cansat i van decidir parar una estoneta sota un arbre. Magnífic, era un eucaliptus.

   I contents van continuar el seu camí. Van veure una fila de formigues que anaven cap al formiguer i les van seguir, van trobar la flor més maca que mai havien vist, li van preguntar a una papallona el seu nom. I resultava que era la flor de la viola d’aigua. Caminant, caminant van estar a punt de caure en un bassal d’aigua on es trobava una granota. La granota es va espantar i va saltar damunt un nenúfar.

   Eureka! Començava a fer-se fosc i allà hi era la magnòlia blanca. Estaven de sort! Van fer un pom de flors i fulles. I sense saber com, va aparèixer el savi. Havien superat la prova i els va preguntar quin desig volien.

   - Volem que deixeu lliure el guepard petit i marxar tots cap a casa.

   El savi els hi va concedir. Però en Nunú estava preocupat i li va dir que sospitava que el lladre es trobava entre ells.

   - Reupees un mentmo! – va dir el savi

   Els va preguntar què sabien. En Nunú li explicà que tenia una pedra màgica en la butxaca que cada vegada que es trobava en perill els havia ajudat i des de que havien caigut a la trampa es movia i feia un senyal de llum blanca que assenyalava un dels seus, un guerrer de molta confiança.

   - Com es diu?

   - Es diu “Ralgene” (El General).

   La pedra va començar a fer llums estranyes i el van conduir cap a una cova i allà es trobava el “Ralgene”amb part de la collita i el bestiar.

   El van expulsar i feliços van aconseguir arribar al seu poblat.

Vet aquí una selva,
Vet aquí un poblat,
Aquest conte s’ha ACABAT.

Fi