Les Superpanteres van dubtar del que va dir en Nunu.

   -Per què no les tastes tu primer? - van dir les Superpanteres.

   -Si així ho voleu!- va dir el noi, molt segur- i les va tastar.

   -Aixeca aquest arbre, si pots!- van exclamar les Superpanteres.

   De cop i volta va aixecar l'arbre amb una sola mà i aquestes es van quedar petrificades. I no en parlem del pobre Nunu!

   - Dóna'ns aquesta farina, sinó et treurem la pedra! - van dir les Superpanteres.

   En Nunu sense pensar-s'ho dues vegades els va donar la farina del fons del sarró.

   Les Superpanteres la van tastar i van provar d'aixecar l'arbre, però no van poder.

   - Ens has enganyat, torna'ns la pedra impostor!- van dir les Superpanteres, molt enfadades.

   En Nunu va fer una altra trampa i els va dir que havien de menjar molta més farina si volien notar els efectes màgics de la farina. Aquestes van fer tal com els havia dit en Nunu, i de sobte van caure a terra amb un mal de panxa tan fort que no es podien aixecar.

   En Nunu va aprofitar aquell moment per fugir corrents, però amb tanta mala sort que va caure rodolant muntanya avall.

   Quan va aixecar el cap va veure davant seu un enorme lleó, que per l'aspecte semblava d'un altre món. Tenia un aspecte ferotge amb una llarga melena , dues cues i tres ulls d'un color blau intens.

   -Qui ets tu? Si sembles d'un altre món!- va dir en Nunu molt estranyat.

   -Sóc en Sulmaick i vinc a emportar-me la meva pedra, la qual pertany a la meva família des de fa més 3.000 anys -va contestar el lleó.

   -Jo em dic Nunu. Encantat de conèixer-te !

   -Jo també estic encantat de conèixer-te - va dir en Sulmaick.- Durant aquests últims mesos l'he estat buscant, igual que les Superpanteres que són les meves rivals.

   -Aquesta pedra tan meravellosa té poders?- va preguntar molt intrigat en Nunu.

   -Sí i tant!- va contestar en Sulmaick.

   -Aquesta pedra serà nostra! -van dir les Superpanteres amb una veu esgarrifosa. Dóneu-nos la pedra i ningú prendrà mal!

   -Ja ho veureu qui prendrà mal, la pedra és meva!- va cridar en Sulmaick.

   El lleó i les panteres van començar a lluitar per tal d'aconseguir el poder de la pedra.

   En Nunu, mort de por per primera vegada, es va amagar darrere d'un arbre.

   En Sulmaick seguia lluitant , però com que eren dues contra un les Superpanteres el van acorralar i el van atacar molt greument. Quan l'anaven a mossegar per a matar-lo, en Nunu no s'ho va pensar dues vegades i es va llençar amb una liana i li va clavar la llança a una de les Superpanteres.

   L'una ferida i l'altra morta de por, van sortir corrents atemorides. Tan de pressa corrien que no van veure el penyasegat que tenien al davant i van caure al riu que baixava amb molta força. Com que no sabien nedar es van ofegar i mai més ningú no va saber res de les Superpanteres.

   En Sulmaick, molt content d'haver aconseguit la pedra, va donar les gràcies a en Nunu perquè l'havia salvat.

   El lleó que estava molt content d'haver conegut un nou amic va desaparèixer enmig de la boira.

   En Nunu va començar a caminar i va agafar el camí de tornada cap a casa tot xiulant com si res hagués passat.

   De sobte va ensopegar amb l'arrel d'un arbre que estava mig amagada i es va torçar el turmell. En Nunu va començar a gemegar de dolor. De seguida van aparèixer un munt d'animals, amics d'en Nunu, que li van fer costat.

   -Aneu a buscar els meus pares! No puc caminar! - els va dir en Nunu.

   Tots els animals van córrer en direcció al poblat. Quan van arribar no van parar de fer sorolls, fins que els pares d'en Nunu es van adonar de que tot allò anava par a ells. Els dos van seguir els animals al lloc on hi havia el seu pobre fillet estirat a terra plorant.

   El pare se'l va carregar a l'esquena i el va dur fins al poblat, on tothom l'esperava amb impaciència.

   Després d'ésser atès pel bruixot de la tribu, en Nunu va explicar als seus pares tot el que li havia succeït a la selva.

   Finalment, cansat d'aquell dia tan esgotador, es va quedar profundament dormit.

Fi