En Nunu i la Kanya segueixen les petjades. En una de les petjades la Kanya veu uns pèls de llop. En Nunu li diu que els agafi i els guardi al sarró de fulles trenades. El camí és fangós i a mesura que es van endinsant a la selva, més fosc. Al cap de dues hores de camí, arriben a un lloc on hi ha un arbre que no els deixa passar. És un arbre molt estrany, bastant gran i amb moltes branques. La Kanya té gana, i el Nunu s’asseu al peu de l’arbre. Treu el menjar del sarró, el que ha agafat de casa seva: un parell de bunyols que ha fet la seva mare i un crostó de pa. En Nunu mira el tros del cel que es veu perquè li agrada contemplar els núvols. Aleshores s’adona que dalt d’aquell arbre hi ha una cabana.

   - Kanya, mira, he vist una cabana. Per què no hi pugem?

   En Nunu i la Kanya s’enfilen per unes petites branques que hi ha al tronc. Arriben a la cabana i obren una porta que els condueix a un passadís secret. La porta sembla la cara d’una persona. El passadís és vertical, estret i humit. En Nunu i la Kanya caminen a poc a poc perquè els seus ulls encara no s’han acostumat a la foscor. El passadís desemboca en una mena de laberint amb cinc portes, cadascuna amb un dibuix: d’un mag, del mar, d’un volcà, d’un núvol i d’un prat. En Nunu observa els dibuixos atentament. De cop i volta exclama:

   - Kanya, aquest mag s’assembla al mag Curucuru del nostre poblat.

   - És veritat ! -diu la noia.

   - Em sembla -afirma en Nunu- que ja sé qui em pot haver robat la pedra.

   - Qui? -s’interessa Kanya.

   - Doncs el mag Curucuru, i aquest és el seu amagatall… Empenyem la porta, a veure què passa.

   En Nunu intenta obrir la porta. Se sent una veu que diu: “Contrasenya”. Els dos germans es miren. No saben què fer. Inspeccionen atentament la porta, però no veuen el pany enlloc. Aleshores la noia se’n recorda dels pèls de llop que porten al sarró. Els agafa i els acosta a la porta. La Kanya sent com una coïssor als dits.

   Els pèls es comencen a moure i adopten la forma d’una clau. Lentament la porta on hi ha el mag dibuixat s’obre. El primer que veuen és el mussol d’en Curucuru que els mira amb els seus ulls rodons i immòbils, amenaçadors. Darrere seu hi ha un objecte que emet una llum intensa; una llum que va canviant de colors. La noia torna a obrir el sarró. Encara hi ha un rosegó de pa; l’agafa i el tira a terra. El mussol corre a buscar el pa. Llavors els nois veuen l’objecte que brilla : és la pedra d’en Nunu!

   - Agafem la pedra i marxem de seguida! -ordena en Nunu.

   El mussol encara menja pa. Els nois surten de l’habitació i tanquen la porta. En Nunu s’ha posat la pedra al sarró de fulles trenades. Avancen pel passadís amb penes i treballs, perquè ara fa pujada. Més d’un cop rellisquen i cauen. Quan arriben al final, el cor els fa un salt: la porta de la cabana ha desaparegut. Han quedat atrapats.

   - Només tenim una solució: tornar enrere -afirma en Nunu-. Potser el camí de sortida s’amaga darrere d’una de les quatre portes que no hem obert.

   Els dos germans desfan el camí i arriben al laberint. La porta que té el dibuix del mag es belluga. “Deu ser el mussol que l’esgarrapa”, pensa en Nunu.

   - Nunu, com obrirem les portes? -pregunta la Kanya-. No crec que els pèls de llop es tornin a convertir en clau.

   - Provem-ho -diu el noi.

   Però aquesta vegada els pèls no es belluguen. El noi obre el sarró i treu la pedra. Se la mira fixament. La pedra es torna vermella com les flames d’una foguera o la lava d’un volcà.

   - Mira! -crida la Kanya-, la porta amb el dibuix del volcà s’està obrint!

   El que veuen els deixa esglaiats. La lava d’un volcà en erupció avança a gran velocitat cap a la porta.

   - Hem d’aturar la lava! -exclama en Nunu-. Potser la pedra…

   En Nunu llança la pedra al mig del riu de lava i aquest s’atura.

   - Què has fet, Nunu? -es plany la Kanya-. Ara ens hem quedat sense la pedra màgica.

   Però, de sobte, la pedra surt del mig de la lava i rodola cap a on són els dos germans.

   - És fantàstic! -exclama en Nunu-. Anem, Kanya, que ja ho començo a entendre tot. Hem d’obrir una altra porta, la que té el núvol dibuixat.

   Els dos germans tanquen la porta i tornen a sortir al laberint. En Nunu mira fixament la pedra. No crema i es comença a tornar de color blanc. La porta que té el núvol dibuixat s’obre, però només una mica. Una ràfega fortíssima de vent que s’escapa per la porta entreoberta fa caure els dos germans a terra. En Nunu llança la pedra màgica cap a la porta i el vent huracanat s’atura.

   - La pedra màgica té el poder de dominar els quatre elements, oi Nunu?

   - En efecte -diu el noi-, per aquest motiu la volia en Curucuru.

   Darrere la porta on hi ha un prat dibuixat en Nunu, amb l’ajuda de la pedra, converteix una terra estèril en un prat verd. Després entren a la cambra del mar. Una onada gegantina està a punt d’esclafar els dos germans contra les roques. En Nunu té temps de llançar la pedra, i el tsunami s’atura. Però la pedra ha desaparegut. En Nunu, sense pensar-s’ho, es tira a l’aigua.

   - Nunu, no!, que t’ofegaràs! -crida la Kanya horrotitzada.

   Aleshores passa una cosa meravellosa: en Nunu nota que es va convertint en peix, i pot respirar. Allà al fons veu una pedra semblant a la que tenia. La toca i una llum blanquíssima el trasllada a…

   - Benvingut, Nunu, quina llum et porta per aquí? -diu en Curucuru, que està assegut sobre el terra de la cova on el noi havia guarit el llobató-. Em tornes la pedra?

   - Per què la vols? -pregunta en Nunu.

   En Curucuru té els ulls encesos de ràbia:

   - Per dominar el món! –respon.

   - Això no pot ser -contesta amb fermesa el noi, que estreny la pedra amb els dits.

   Mentrestant, molt a prop de la cova, hi ha algú que es belluga.

   - Curucuru, “fill de la nit”, deixa estar el noi!

   L’ordre l’ha donada un home que acaba d’entrar a la cova. És igual que en Curucuru. Es diria que són germans. Darrere d’ell en Nunu descobreix la Kanya.

   - Tu? -pregunta amb veu de tro en Curucuru.

   - Sí, jo, Curicani, el “fill del dia”. El teu germà. Ha arribat la meva hora.

   En Nunu escolta el diàleg bocabadat. No entén res.

- Vés-te’n -ordena en Curicani al seu germà- i tornis mai més al poblat!

   En Curucuru dubta, però finalment s’aixeca i surt de la cova.

   En Curicani, en Nunu i la Kanyia es miren. Respiren alleujats i somriuen.

   - Nunu -diu la noia-, jo t’ho explicaré tot pel camí. Ara anem cap al poblat, que a casa ens esperen.

   Pel camí la Kanya explica al seu germà que en Curicani, el “fill del dia”, és més poderós que en Curucuru, el “fill de la nit”. Per això, feia molts anys, en Curucuru l’havia segrestat i l’havia tingut presoner i encantat al temple dels elements, que és la cabana, on només poden entrar els nens i els animals.

   - Jo era la porta de la cabana -explica en Curicani mentre caminaven-. Des del meu lloc he fet tot el que he pogut per guiar-vos pel laberint… A mesura que s’anaven obrint les portes, el meu germà perdia poders i jo, en canvi, en guanyava.

   - I de la pedra què en farem? -pregunta la noia.

   - Crec que el millor que podem fer és guardar-la -respon en Curicani-. Amb la pedra podràs dominar els quatre elements.

   Ara ho entén tot, en Nunu, i quan ja veuen el poblat des de dalt d’un turó pensa que amb la pedra podrà aturar l’erupció d’un volcà i la fúria d’un tsunami i d’un huracà. “Que bé!”, diu el noi. I encara una altra cosa: “Si hi ha sequera faré ploure, i si un arbre no creix el faré créixer”.

   La Kanya i en Nunu van fer tot això, i la gent del poblat va continuar vivint feliç i gaudint de bona salut.

Fi