Aquella pedra tan bonica, era màgica, però, només servia per fer coses bones, mai per destruir o fer el mal, ja que podria ser terrible per a la humanitat.

    Assegut en un gran tronc marró, en Nunu va estar pensant durant una bona estona:

Com s’ho faria per recuperar la pedra de les mans d’aquell home tan terrible i perillós?

    En Nunu va començar a xiular, amb aquell so tan pur i fi que sortia dels seus llavis, semblava el so d’un violí. Al cap d’una estona en Nunu va mirar al cel amb uns ulls intensos, i va veure una espècie de núvol de colors, era preciós. Volava d’un costat a l’altre dibuixant esses , es veien de tots els colors: verd, groc, vermell, blau i púrpures... Eren els cent vint-i-cinc xaratans! Van baixar del cel i van fer una rotllana al voltant del vailet mentre ell continuava xiulant i dirigint el seu particular concert. En Nunu va comunicar als xaratans les intencions malicioses de l’ home. Ells van quedar molt espantats, però van arribar a fer un pacte:

    Si els xaratans ajudaven en Nunu a recuperar la pedra màgica, en Nunu els salvaria de l’home.

    Tots van estar d’acord, i va sortir l’expedició cap a la muntanya del barret de boira. En Nunu tenia una vista magnífica, era capaç de veure i distingir des de molt lluny com si portés ulleres d’augment, i va veure l’home que estava dormint sota un arbre. Amb les fulles trenades del sarró del Nunu, l’home s’havia construït una espècie de matalàs i dormia plàcidament.

    La meitat dels xaratans van començar a xiular al voltant de l’home, els altres xaratans i en Nunu estaven amagats darrera d’un arbre. De sobte, l’home es va aixecar i va agafar la pedra màgica per llençar-la als xaratans, en Nunu va sortir del seu amagatall fent un gran salt i es va llençar a sobre de l’home. La resta dels xaratans van agafar la pedra, la van llençar al cap de l’home i aquest va caure inconscient al terra.

    De sobte es va escoltar un gran cruixit, la selva tornava a estar com abans tota verda i florida.

    Els xaratans van donar la pedra al Nunu i al agafar-la van escoltar un soroll al seu costat on hi havia l’home estirat.

    En Nunu estava al·lucinant amb el que estava veient, l’home s ‘estava transformant: les mans eren ales, els peus eren potes, els ulls eren verds i brillants i el seu cos es recobria de plomes de colors. Era un xaratà, va aixecar el vol i se’n va anar amb els altres.

    A partir d’ara en el món hi han cent vint-i-sis xaratans. En Nunu se’n va anar cap el seu poblat amb el sarró i la pedra. No explicaria a ningú el que havia passat, perquè no se’l creuria i va enterrar la pedra on mai cap persona la pogués trobar.

    Una vegada al l’any es reuneixen els xaratans i en Nunu al mateix lloc on va passar tot i xiulen tots junts com un gran concert de violins.

Fi