En Nunu que té molts recursos en aquesta vida pensa tot el que li ha succeït.

La mare sempre li ha ensenyat a entendre coses de la vida en la selva i compartir les coses amb els altres. El pare sempre li dona bons consells i vol que sigui amable amb la gent i els seus amics de la tribu.

Però aquella pedra especial que havia trobat era tan misteriosa que canviava de color, i és clar, ell no volia dir-li a ningú que tenia aquella pedra. Es va adonar que quan ell tenia algun perill la pedra es tornava vermella, quan les coses li anaven bé la pedra era verda i quan estava amb els bons amics i amigues la pedra era blava.

Aquella pedra màgica, rodona, petita i llisa era la pedra més bonica del món.

En Nunu estava molt content, però de sobte, sent un altre vegada el soroll d’algú que es mou. Té una mica de por i troba a faltar la pedra màgica, però la seva resplendor el guia pel camí d’aquell riu ample i cabalós.

L’Aila és molt bonica i és la millor amiga d’en Nunu, ell sent alguna cosa especial per ella i li té molta confiança. Com ha perdut la pedra l’ Aila l’ajudarà a buscar-la:

- Anem, que ja hem agafat tot el que necessitarem fins arribar a la teva tribu.

Però sembla ser que els de la tribu dels Siaux també estan buscant una pedra preciosa i són els que perseguien en Nunu. De sobte, amagats entre les herbes descobreixen en Nil i la Tina que són de la tribu dels Siaux.

Llavors en Nunu els diu:

- Per què ens perseguiu?. Si voleu alguna cosa, si us plau, digueu-ho.

- Bé, nosaltres no volíem que ens descobríssiu, però ens sembla que busquem el mateix que vosaltres.

Aquesta pedra primer se la va trobar en Nil i la va perdre. Després la va trobar en Nunu i també la va perdre. Aquesta pedra sembla que tingui vida, és molt estrany!

Em Nunu digué:

- És millor que la busquem i així serà una pedra que la compartirem entre tots.

Així ho van fer i van seguir el camí que havien fet abans.

Al cap de tres hores de camí van veure una resplendor que sortia d’entre les herbes, un tigre ferotge amagat darrere un arbre esperava per tirar-se a sobre d’ells:

- Quina por! – van exclamar . El món és ple de perills.

- No hi vagis, digué l’Aila.

- Ho tinc ben decidit- va dir en Nunu. Res no em farà canviar d’idea.

En Nunu agafar el seu arc i li llençà una fletxa. Els nens van poder fugir, però el tigre podia aparèixer en qualsevol moment.

L’Aila i en Nunu estaven molt contents perquè havien recuperat la pedra. Aquella pedra misteriosa, però per altra banda se sentia desorientat, cansat i mort de por. Quan es feia de nit van arribar al poblat. Llavors van explicar als pares d’en Nunu, tot el que els havia passat. Llavors ell tenia una profunda sensació de pau i benestar pel fet d’haver trobat la pedra. Sí, aquella pedra meravellosa i màgica que li donava bona sort a la vida, l’avisava dels perills i el feia sentir bé. Així doncs, els seus amics van decidir que se la quedés en Nunu. Ell va agafar un cordill i se la va penjar al coll.

De fet, a partir de llavors tot va anar força bé en el poblat del nostre amic.

A la selva s’hi viu molt bé ,pensava ell. Tinc uns pares que m’estimen i m’ensenyen moltes coses, una família on compartir les meves experiències, uns amics per divertir-me i jugar ,què més puc demanar!!!

Van anar passant els anys i en Nunu ajudava als seus pares, però se’n va adonar que l’ Aila era la noia més bonica i més bona que mai havia conegut. És que en realitat estaven enamorats, i van decidir casar-se i formar una família. Però aquella pedra meravellosa encara la duia penjada al coll perquè li havia donat molta sort a la vida.

En Nunu estimava i se sentia estimat per tothom perquè l’amor és per sí mateix una recompensa. La veritat es que aquella pedra no li va donar ni riquesa, ni diners ni joies. Però el feia sentir-se content a ell i a tots als que el coneixien, és a dir, la satisfacció d’estar bé amb sí mateix. A més, com en Nunu no era egoista si algú havia de fer una travessia pel riu, o alguna cosa perillosa li deien en Nunu perquè li portés bona sort.

Fi