El vell Raimon em va assegurar que si em quedava a viure amb ell durant tres mesos, m’ensenyaria a llegir millor que mossèn Janot. Com ja he dit, tenia un aspecte una mica estrany, però, tot i així era molt simpàtic, tant que l’endemà ja m’hi estava ensenyant, però no de qualsevol manera, sinó amb jocs, i a més a més, molt divertits.

   Un dia, la classe era a punt de començar quan, de sobte, em va venir al cap que per què el vell era allà, en aquella torre i li ho vaig preguntar. Em va contestar que ell, de petit, havia estat un criat dels amos del castell i que un dia havia anat al poble a observar aquell Llibre del qual la gent parlava tant. També em va dir que en el moment de veure’l, li va passar com a mi, el va voler robar de seguida, convertir-se ell en el seu guardià. I al cap de dos dies ja era a la seva habitació, amb aquell tresor entre les mans, intentant aprendre a descobrir els seus misteris, aprendre a llegir en ell, però no ho va aconseguir. Els amos no van trigar gaire a veure’l, treure-l’hi i tornar-lo a l’església. Aleshores el van tancar en aquella torre tan alta i fosca. I allà romandria per sempre més fins que no es complís el que s’havia de complir.

   Al cap de dos mesos i molt d’esforç, jo ja sabia llegir i ens vam disposar a endinsar-nos en el gran Llibre. Un cop obert, em vaig adonar de la seva importància i vaig començar a comprendre moltes coses, a conèixer el seu missatge. Era un llibre que parlava dels secrets i els valors de la vida: la saviesa, l’amistat, l’amor, la justícia, la generositat... També parlava d’allò que s’havia de complir: un noi de la tercera o quarta generació posterior al vell aprendia a llegir el Llibre, quedaria imbuït dels seus valors i intentaria ensenyar-los i estendre’ls al seu poble.

   I aquest noi era jo. Jo era l’escollit.

Fi