La veu tot cridant va dir:

   - Obre la porta de l’infern arriba al final i passa la prova que t’espera .

   Vaig obrir la porta i em vaig trobar amb tot de volcans en erupció. Jo en Pere Petit, estava tremolant de la por que tenia. Hi havia lava per tot arreu, havia d’anar saltant per sobre de les pedres perquè si no em cremaria. Quan vaig acabar de saltar per totes les pedres, al final hi havia gent que s’havia portat malament, estava picants pedra i els dimonis els anava pegant cops de fuet. Al fons de tot hi havia un volcà immens, als seus costats hi havia dues torres, a la de la dreta hi vivia el rei dels dimonis i en la de l‘esquerra, la seva dona, la reina dels dimonis.

   La veu va dir:

   - Has de lluitar amb el rei dels dimonis i has de sortir-ne viu. Si no en surts viu, et quedaràs per sempre més tancat aquí, sense poder-ne sortir.

   Quan vaig arribar davant del dimoni, aquest em va dir:

   - Pere, has de lluitar amb mi i, com ja saps, te n’has de sortir viu, però...............em sembla a mi que te’n sortiràs amb vida, ja ja ja ja!!!! Pere, comencem ja la lluita ????

   Jo li vaig respondre amb veu tremolosa:

   - Ssssssssssi

   El dimoni va dir:

   - D’acord, vinga, comencem el combat.

   Jo i el rei del dimonis vam començar el combat, jo estava tremolant de la por que portava a sobre. El combat es feia a sobre del cràter que estava tot ple de lava. La seva dona li va donar una espasa perquè em guanyés.

   El dimoni en va dir:

   - Pere, et guanyaré! ja ja ja !!!!!

   I jo li vaig dir, tot fent-me el valent:

   - No! No em guanyaràs, diable malvat!! et mataré!!. Va, comencem ja d’una vegada.

   - D’acord va, te n’arrepentiràs !!- va dir amenaçant:

   - Vinga, calla ja, carallot.- li vaig replicar.

   Quan havíem començat la lluita, el dimoni es va prendre una poció que el va convertir en un drac. Començava a llançar-me foc, mentre jo corria perquè no em cremés. Un ocell em va portar una espasa perquè el derrotés,però el drac (el diable) es resistia. No parava de tirar-me foc. Tots els ajudants del rei del dimoni pujaven a dalt del cràter i no paraven de llençar-me cap a endins del cràter, al fons del cràter, vaig anar a parar quasi abaix de tot, quant vaig veure que, tocant la lava, hi havia una enorme porta amb un escrit que deia: (Si no vols morir per aquesta porta has de passar).

   Quan jo estava a punt d’obrir la porta, el drac que no parava de tirar-me foc, per poc em socarrima, però al final vaig sortir viu per la porta de l’infern. Quan vaig sortir la veu em va dir:

   - Pere, veig que al final n’has sortit viu. Que hi farem!!, Pere Petit, ara has d’entrar a la darrera i definitiva porta..

   Obro la porta de l’arbre i veig un paisatge de muntanya, tot era ple de flors i papallones voleiant. Hi havia un camí i al fons un arbre molt gran semblava inofensiu,però........BIMBA!!!! L’arbre em va donar un cop i vaig sortir volant.

   Quan vaig caure a l’herba del prat, em vaig adonar del que l’arbre m’havia fet, em vaig posar les mans al cap i vaig dir:

   - ÒNDIA, quina patacada!!!!

   La veu va dir :

   -Has d’enfilar-te a l’arbre i aconseguir la llum que viu a dalt de la seva copa JAJAJAJA!!! HA VEURE SI HO ACONSEGUEIXES!!

   No m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig anar corrent fins l’arbre trenca-nassos, vaig fer un salt com mai havia fet ,m’hi vaig enfilar, però l’arbre es resistia, no parava de moure les branques per fer-me caure. Tot i això, vaig poder pujar fins a dalt del tot , vaig arribar a la copa l’arbre i vaig veure la llum. Vaig allargar la mà per agafar-la ........

   - JAJAJAJA!!!!- Va dir la llum- No m’atraparàs!!!!!

   La llum va anar volant fins a una clariana que es veia des d’allà dalt .PUMBA!!!! L’arbre em va donar un altre cop de branca i vaig sortir volant, quan vaig caure al terra, vaig anar corrents a la clariana on era la llum .A l’entrar a la clariana, pel mig hi havia un turó ple de plantes carnívores molt grans, els arbres del costat es bellugaven, però no tant com l’arbre trenca-nassos , els vaig esquivar a tots menys una planta carnívora que es va emportar una part del meu pantaló . Vaig arribar dalt del turó i una altra vegada vaig veure la llum, no parava de moure’s. La llum va dir-me rient :

   - JAJAJAJA!!!!!!!!! Ets molt lent!!!

   - Deixa’t agafar!!!! Si no , no passaré la prova!!! –li vaig dir jo.

   La llum va dir-me:

   - D’acord, però seré la teva amiga per sempre més!!!!

   I jo vaig dir-li:

   - D’acord!! Serem amics per tota la vida. Ho prometo!!! I la llum és va deixar agafar.

   Un remolí d’aire em va portar davant de les tres portes . La veu em va dir:

   - Carai!! Has superat totes las proves.! No ho hagués dit mai!

   - Deixa’m sortir d’aquí !! Has de complir la teva paraula!! –li vaig dir .

   - Ja ja ja ja ja ja!!! - Va riure la veu.

   Aleshores el terra va començar a tremolar.

   - Rrrrruuuuuuuuuuuuuumpam!!

   Es va obrir un forat al terra i vaig caure–hi.

   - Ajudeu-meeeeeeeeeeee !!

   - Patapaaaammm!!!

   I vaig caure al bosquet del meu poble .La llum i el llibre venien amb mi. La llum em va dir:

   - Tu no ho saps, ningú no ho sap, però aquest llibre, encara que ho sembli i tingui poders, no es el de veritat.

   - Nooooo??- vaig dir.

   - No. El de veritat està al castell.- em va respondre.

   - Anem-hi ràpid, doncs !!- vaig proposar.

   Però el Mossèn, que era per allà, darrere d’un arbre, va dir-me:

   - Tu ,noi ,que fas amb el llibre sagrat?. Lladre !!!!!!!! Torna-me’l.

   - És... que...jo..volia...saber.. llegir el llibre ,però... miri... gràcies a això, la llum m’ha dit que aquest no és el de veritat, la llum m’ha dit que el llibre de veritat esta al castell.- vaig dir-li tot espantat.

   - Noi, potser tens raó, per què al meu avi li van prendre el llibre l‘any 1899. Potser sí que llavors el van canviar...

   - Ei noiet anem a buscar-lo. Aneu a cridar a la gent del poble i ens reunim a la plaça del poble. Jo mentrestant vaig a dir-li al el Sr. Hug de Rocabrisa que ens hi deixi entrar.

   I tota la gent del poble es va reunir amb mi i el Mossèn a la plaça i després d’explicar-ho tot, vam pujar cap al castell .

   Vam regirar i regirar el castell i no trobàvem res.

   De sobte, la llum em va xiuxiuejar:

   - Està en el soterrani.

   Vaig anar corrent fins al soterrani i la gent del poble em va seguir al darrere .

   Em vaig aturar quan vaig trobar la porta del soterrani.

   - On es la clau?? – vaig dir tot decidit .

   - Té!!. - Va dir el Sr. Hug de Rocabrisa que també m’havia seguit.

   Vaig obrir la porta i vaig veure un munt de tombes. Sobre la tomba més gran, la tomba del senyor Werty, el senyor del castell de l’any 1833 fins al 1900, a sobre la seva tombá , hi havia el llibre.
Vaig obrir el llibre i una llum encegadora ens va portar a fora del castell. De sobte el riu es va anar omplint d’aigua i van anar entrant molts vaixells mercants.

   El bosc es va començar a fer molt més gran. Tot el paisatge, inclòs el poble, va anar creixent com per art d’encantament. I Jo ,al veure allò, vaig decidir quedar-m’hi per sempre a viure, perquè veia que vindria molta molta gent jove i també hi hauria molt comerç gràcies al riu navegable que ara teníem. Ja no era un poble petit i avorrit com el que jo havia conegut.

   Des de llavors, el mossèn va ensenyar a tota la gent que volia aprendre a llegir en llatí i jo sí que en vaig aprendre i em va agradar moltisim. Des d’aleshores em passo els dies treballant al port, carregant i descarregant vaixells, coneixent gent i històries de tot el món. Quan acaba la jornada de treball, passo moltes estones remenant i llegint els llibres en llatí de la sagristia que també em parla d’altra gent i d’altres històries.

Fi