La selva, de nit, fa una mica de por. La foscor és la foscor més negra que mai heu vist. Les fulles més altes dels arbres fan un sostre espès, i no deixen passar ni un raig de lluna primet, ni la lluïssor brillant d’una estrella. Res de res.

I els sorolls... perquè a la selva, de nit, no hi ha silenci. El vent xiula entre les branques i s’entortolliga amb les lianes. De tant en tant se sent la petjada d’un animaló que fa cruixir el terra, o l’udol llunyà d’una fera que ha sortit a caçar, o la veu d’un ocell nocturn.

Però en Nunu no té por.

En Nunu és el nen més valent del poblat. Ni els avis més grans no recorden haver conegut un nen igual de valent. Encara és petit, però ja sap llençar la llança tan lluny i amb tant d’encert com els guerrers més forts. A la selva no hi ha camins, però en Nunu no es perd mai: troba sempre la font més clara, el racó més tranquil, l’arbre que té la fruita més dolça.

Entén els animals, perquè li ha ensenyat la mare, i cura ferides i mals de panxa, perquè li ha ensenyat el pare. Segurament penseu que en Nunu deu ser molt cregut, si sap fer tantes coses... però no! És molt amable amb els altres nens i nenes de la tribu, i amb els grans també, i té amics fins i tot al poblats més llunyans. No es baralla mai amb ningú. Potser per això en Nunu és tan valent: perquè té el cor tranquil...

En Nunu camina poc a poc, perquè no vol ensopegar amb cap arrel, però sense aturar-se, que el poblat és lluny i s’ha fet tard. Avui ha pujat al cim de la muntanya més alta de la selva, la que porta un barret de boira. I està molt content, perquè hi ha trobat una pedra especial, blava com el blau del llac, verda com una fulla nova, vermella com el foc, rodona, petita i llisa. Se l’ha mirada molta estona, meravellat, i després l’ha guardat amb compte al sarró de fulles trenades, per no perdre-la. Qui sap, potser és una pedra màgica. Si més no, és la pedra més bonica del mon, segur!

En Nunu xiula mentre camina amb la pedra al sarró. Fa pocs dies que en sap, de xiular. De fet, fa trampa: li ha caigut una dent del davant i, fins que no li surti la nova, el forat li va d’allò més bé, per xiular.

“I quan em creixi aquesta dent” pensa en Nunu “em caurà la del costat, que ja se’m mou, i podré seguir xiulant”

Xiula fluixet, per no despertar cap ocell adormit.