El meu poble no m’ha agradat mai
Inici de Cicle superior (6è) i 1r cicle d'ESO
 

No és ni gran ni petit; no és prop del mar ni a la muntanya. És al bell mig d’una gran plana sense nom, escombrada pels vents: vent gelat del nord a l’hivern, vent roent de migjorn a l’estiu. El vent porta al meu poble gebre i sequera, però no hi porta noticies de la ciutat, tan llunyana, ni de les terres desconegudes de més enllà del mar.

No l’envolten boscos espessos i tenebrosos, plens de bruixes i de mals esperits, sinó camps endreçats de conreu, pastures minses i, de tant en tant, un grapat d’arbres, el just per fer llenya i arreplegar-hi quatre bolets. No el travessa un riu antic, ample i profund com un pou, ple de vaixells carregats de mercaderies, sinó un camí d’aigua cansat i fosc que sembla que no tingui força per fer soroll.

Al meu poble hi ha un castell dalt del turó, com a molts pobles. Però el castell només serveix perquè hi visquin el Senyor, la seva família i els seus servents. Ningú no ens ha atacat mai, i mai hem hagut de defensar la vila del foc i les armes, ni hem hagut de resistir un llarg setge, ni tan sols hem hagut d’alçar-nos contra un Senyor injust i cruel, perquè en Hug de Rocabrisa, nostramo, de qui som vassalls , té un tarannà pacífic i senzill, com tota la gent d’aquesta vila. I per molts anys, com diu mon pare. Amén, que vol dir així sia, respon mossèn Janot en llatí.

Mossen Janot és l’únic del poble que en sap, de llatí, encara que, des de fa uns mesos, sota la llum tremolosa del ciri de l’altar, ens amenaça amb els turments de l’infern en la nostra llengua, la mateixa que parlem a les cases, a les eres, a la plaça i al paller.

Ara que entenc les homilies de mossèn Janot, escoltar-lo a les fosques, envoltat de la gent que fa cara d’espant, arraulit en la fredor de les velles pedres de l’església, és el millor moment de la meva vida. Ell descriu amb veu gruixuda, i de vegades cridant, diables, rius de foc, camins de cendres, tempestes de malvestats i patiments sense final per als qui son dolents i no segueixen les lleis de Déu i del Senyor. Però també parla de la Glòria dels qui són creients, i de ciutats fetes de joiells, de jardins meravellosos i de músiques tan perfectes que et glacen la sang, i llavors la veu se li endolceix. I ens explica històries del país dels infidels, ple d’animals estranys, de mars de sorra, de palaus amb fonts a totes les cambres i de donzelles misterioses d’una bellesa tan inimaginable que molts en queden encantats i, un cop les han vistes, no les poden oblidar.

Mossèn Janot no parla per parlar. Parla veritat, perquè té el Llibre. El Llibre és molt antic i ningú no sap com va arribar al poble, però ja fa molt temps que hi és i sempre ha estat en lloc sagrat, guardat i vigilat com un tresor per mossèn Janot i tots els mossens que hi ha hagut abans que ell.

Molt poca gent del poble l’ha vist, però jo si ho he pogut fer. El Llibre és pla i gruixut, relligat amb cuir i fusta, i tancat amb una tanca d’or. Per dins és ple de planes rígides i translúcides i a cada plana hi ha una mena de petjades petites, de formes diferents, que mossèn Janot diu que son lletres i que juntes fan paraules i les paraules són les que diuen les meravelles i les desgràcies que ens explica a l’església els diumenges i els dies dels sants. I a moltes planes hi ha dibuixos d’éssers màgics i d’animals i de flors que semblen fets pels mateixos àngels. Mossèn Janot li va encarregar al meu pare, Pere el Ferrer, una capsa de ferro fos, forta i pesant, per guardar-lo i que ningú el tingués a l’abast, i jo el vaig ajudar a prendre les mides i, un cop forjada, vaig encoixinar-ne l’interior amb una tela de llana fina del color de la sang. Quan tot va estar enllestit vaig acompanyar el pare a lliurar l’encàrrec, amb molta cerimònia , a mossèn Janot, que en va quedar satisfet i ens en va pagar tres sous d’or. Després va posar amb compte el llibre a la caixa, com si posés un nadó al bressol, va tancar la tapa, va donar la volta a la clau, la va treure del pany i va amagar-la dins entre els ullals de pedra d’un llop que hi ha a mà dreta de l’altar, al capdamunt d’una columna, a la banda més fosca de l’església.

I llavors va ser quan ho vaig decidir.

Jo, Pere Petit, fill de Pere Ferrer, robaré el Llibre, aprendré a llegir-lo i marxaré. Perquè aquest llibre és la clau que obre la porta del món, del cel i de l’infern, i jo ja en tinc prou d’estar tancat aquí, al meu poble.

Compartir un conte - Cicle superior (6è) i 1r cicle d'ESO
Autora: Mercè Anguera
report
educació (CRP Baix Llobregat-6)