Jo, en Pere petit, fill d’en Pere Ferrer vaig robar el llibre de mossèn Janot que estava molt trist després del robatori de la “Biblia”. Com vaig poder comprovar més tard quan uns anys després vaig tornar al poble, que, per cert, estava molt canviat.

Després del robatori me’n vaig anar al castell del poble per amagar el Llibre, viure allà unes quantes setmanes per poder planificar què podria fer en un futur amb calma i tranquil·litat, aprofitant que el Senyor i la seva família no hi eren ja que ell havia anat de cacera amb altres Senyors Feudals de la zona i hi va anar acompanyat de la família. Tenia clar que no volia estar tancat sempre a casa, bé, en aquest cas en el castell del poble.

Per arribar al castell s’ havia de passar un pont molt llarg i molt vell que s’utilitzava en comptades ocasions, com per exemple quan la família del Senyor i ell mateix havia de sortir del castell.

Al voltant del castell hi havia un riu de lava molt llarg i impressionant i com que tenia vertigen , no volia passar el pont però vaig ser valent i vaig superar el vertigen. Quan vaig ser al castell em vaig adonar que hi havia un drac enfurismat però no em va fer gens de por i el vaig ensabonar i li vaig dir que tenia unes dents brillants i la seva bellesa d’escates era magnífica. Però m’hi vaig fixar millor i va resultar que era una femella molt bonica. La femella de drac es va fer amiga meva encara que pugui semblar impossible però us dic la veritat de debò.

Llavors em va portar a la torre més alta del castell amb una revolada i allà, davant la meva sorpresa vaig comprovar que hi havia un vell trinxeraire que no feia gaire bona pinta. Anava amb una túnica plena de forats molt bruta i amb els peus nus, sense sabatilles,. No anava gens net i portava els cabells molt llargs, devia fer anys que no es rentava ni es tallava els cabells ni la barba llarguíssima de pèls grisos i blanquinosos. Malgrat tot jo vaig començar a parlar amb ell i em va dir que es deia Raimon i quan li vaig ensenyar “el Llibre”, vaig notar que feia cara d’emocionat. Aleshores li vaig preguntar què li passava i ell em va respondre que estava molt impressionat de veure el Llibre i que sempre havia desitjat llegir-lo perquè és el llibre més important que mai s’ha escrit.

En aquell moment no vaig tenir cap dubte que el vell Raimon sabia llegir, igual que mossèn Janot. Tenia moltes ganes de demanar-li que me n’ensenyés però tenia por que s’ho prengués malament, no sabia si tenia dret a fer-ho, a més a més jo havia robat el Llibre i em sentia culpable, per això no m’atrevia a demanar-li i vam anar parlant. Curiosament, el vell trinxeraire no em va fer cap pregunta sobre d’on havia tret aquell Llibre i això em feia sentir malament, de totes maneres estic segur que ja s’ho imaginava que un vailet com jo només podia haver robat un Llibre tant valuós. Després d’estona de parlar vaig trobar la manera de demanar-li si m’ensenyaria a llegir el llibre …I em va dir que “si” i això és el que va passar

(...)