Llavors jo ... m’he aixecat de la cadira amb molt de compte i m’he acostat a poc a poc i en silenci al pollet. M’he quedat al seu costat uns segons, mirant-lo al.lucinada. Els meus ulls estan tan oberts que no els puc ni moure. La meva boca sembla que s’hagi quedat congelada. El meu nas quasi bé no pot respirar. A la galta noto les llàgrimes que em cauen d’emoció. Començo a suar.

Tota jo estic immobilitzada, semblo una estàtua de pedra.

No em puc creure el que m’ha passat!

Em pregunto: “Estic somiant, o no estic somiant?”

Aleshores el pollet ha mogut les ales i ha piulat alegre com si volgués dir-me alguna cosa. Jo he fet un bot espantada i he caigut amb el cul a terra.

AIXÍ NO ÉS CAP SOMNI! ÉS REALITAT !

El meu cor batega molt ràpid de l’alegria.

M’assec al terra molt a prop del pollet, l’agafo i me’l poso a la falda. L’acarono suaument i sense por. Mentre l’acarono li canto una cançó. El pollet poc a poc tanca els ulls i s’adorm.

Jo me’l miro quieta, paralitzada.

De cop i volta, he sentit la veu de la senyoreta que ha dit:

   -Marta, què fas asseguda a terra? Què tens a la falda?

Jo m’he espantat i el pollet s’ha despertat. Tots els meus companys s’han aixecat i s’han posat al nostre voltant.

Tots volen saber d’on ha sortit aquest pollet.

(...)